Política Última actualització Dissabte, 5 de novembre de 2016 05:00 h

L’Espanya turca

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

8 a 3, sense passió. Finalment, encara que amb vots discrepants, el Tribunal Constitucional ha validat la constitucionalitat de la polèmica reforma introduïda pel PP encara amb majoria absoluta, que els permetrà suspendre sense judici qualsevol càrrec públic que s’hi oposi als seus designis. La lluita contra l’independentisme continua degradant tots els poders de l’Estat, des de l’executiu a la premsa. Tot i que el PP va aprovar en solitari aquesta mesura d’excepció, a data d’avui encara no hem sentit cap responsable polític espanyol afirmar que aprofitaran la seva actual situació de minoria per tombar al “Congreso” la famosa reforma. I és que, pel que fa a Catalunya, els populars fan la feina, però tots els altres, al final, l’avalen. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.

ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de rebre el càstig que els pertoca per haver estat fidels als seus electors. Comencen a comprovar de manera fefaent com la dissociació dels seus interessos amb els del PSOE és un transsumpte, a petita escala, de la disjuntiva Catalunya-Espanya. Tenim valors, esperances i desitjos diferents. El seu president, l’alcalde de Lleida Àngel Ros, com sempre, transmet, per desgràcia, una imatge de molt escassa dignitat: apareix a la televisió catalana demanant, pregant gairebé de genolls, que el PSOE no opti per modificar el protocol de relacions entre els dos partits, vigent des de fa gairebé quaranta anys. No és el PSC qui demana explicacions als socialistes espanyols pel fet d’haver fet president Mariano Rajoy, sinó que és just a l’inrevés. I costa molt d’entendre tanta insistència a arrossegar-se mentre es dessagnen per culpa de tant cop de volant social i nacional.

DEMOCRÀCIA. Pas de rosca a pas de rosca, passet a passet, la democràcia espanyola s’ensorra. Superats determinats límits, ja no hi ha aturador. Segons informava “La Vanguardia” dilluns, just el dia següent de la resurrecció de Rajoy, el Tribunal Constitucional decidia donar per bona la reforma de la seva llei de funcionament i, per tant, acceptar l’aplicació de penes sense figura de judici. Sense que els afectats puguin ni tan sols defensar-se. Fins i tot el sistema constitucional català d’abans de 1714, encara ben llunyà d’una democràcia liberal, establí que tothom havia de ser jutjat “per directum”, és a dir, que ningú podia ser condemnat sense un procés en forma, amb fases d’ofensa i defensa. Amb la reforma del TC, doncs, retrocedim més de tres segles per tornar, més aviat, als temps de la Inquisició, quan la condemna podia arribar sense ni tan sols conèixer el denunciant ni l’acusació.

FINANÇAMENT. El canvi d’època, l’abans i el després del 27-S, es manifesta en el camí cap a l’aprovació de les tres lleis de desconnexió, però també en detalls com ara la resposta col·lectiva i contundent de tots els membres de Junts pel Sí en relació a la negociació d’un nou sistema de finançament dins la LOFCA. El president Puigdemont ha deixat ben clar que Catalunya no participarà en unes negociacions que (tot i que Rajoy les presenta com una manifestació de diàleg) són un autèntica presa de pèl que arriba amb tres anys de retard.  Tampoc hi anirà, per primera vegada en la història, a la conferència de presidents autonòmics que no s’aplega des d’en fa cinc. I és que, cada nova negociació, ha estat un engany que ens retornava invariablement a un espoli fiscal equivalent al 8% del nostre PIB. I ara, amb un govern popular recolzat per l’ultranacionalisme de Ciudadanos, encara tenim menys garanties.

HISTÈRIA. Podrà agradar més o menys, però és indubtable que allò que ha donat l’èxit a Gabriel Rufián és el seu peculiar estil, directe, impassible i incisiu. La seva intervenció durant la segona votació de l’encara candidat Mariano Rajoy ha estat objecte d’infinits comentaris. Hi ha qui va trobar a faltar algunes paraules de reconeixement envers els socialistes catalans. Potser sí que calien. Però, sobretot, sobretot, el que feia falta era destacar el fet que es produïa l’estafa electoral més bèstia en quaranta anys de règim del 78. Mai ningú havia fet quelcom semblant: presentar-se amb la promesa de fer fora un govern i acabar fent-lo possible. Segons sembla, els dirigents socialistes aspiraven a passar el mal tràngol de la millor manera possible i resulta que Rufián els va col·locar al davant un enorme mirall. I que no els n’agradés la imatge que s’hi reflectia no és en cap cas culpa del republicà.

INVENTARI. La feina s’està fent. Quico Sallés informava aquesta setmana des de les poc amables pàgines del diari comtal (per cert, noves dades de vendes i difusió al setembre i nova ensopegada de “La Vanguardia”, amb una caiguda anual de les primeres d’un 18,5%). El nostre Govern està procedint a l’inventari sistemàtic de tots els béns de l’Estat espanyol a Catalunya, element fonamental per procedir a la negociació d’actius i passius una vegada declarada la independència. El Govern de la Generalitat, a velocitat de creuer, continua preparant la desconnexió en tots els seus fonaments legals i factuals. Ens apropem als dies clau en els quals haurà de fer efectiu el seu control del territori en tots els ordres, de la seguretat a l’economia, per forçar els creditors i les institucions internacionals a seure el Regne d’Espanya a negociar per tal d’evitar la seva fallida. I no val a improvisar.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades