Política Última actualització Diumenge, 6 de novembre de 2016 05:00 h

Goool de Señor!

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Cal felicitar molt sincerament el PSOE per la conformació d’un nou govern de Mariano Rajoy: sense dubte, el canvi ha començat. Els tretze ministres que van prendre possessió divendres són tota una declaració d’intencions: si sumem un ministre nascut a Bilbao però, de fet, càntabre, i un altre nascut a la plaça nord-africana de Tetuán (suposo, fill de militar), el resultat és propi del mític Espanya-Malta apanyat. El del famós goool de Señor que encara imiten al “Polònia”. Un Espanya castellana 12 – Corredor mediterrani 1. Un govern per a encarar la batalla final, pensat per mirar d’evitar per la força la sedició dels catalans. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

INVERSIÓ. Al dia següent que la burgesia catalana (amb la qual tan sovint coincideixen els QWERTY en matèria nacional) aplaudís al Círculo Ecuestre les ocurrències d’Esperanza Aguirre, cada dia més gagà, amb invocació a tallar el finançament de la Generalitat i reivindicació de la figura política d’Alejo Vidal-Quadras, la Cambra de Comerç de Barcelona feia públic un informe segons els qual la inversió de l’Estat espanyol en infraestructures a Catalunya ha caigut als paràmetres més baixos dels darrers vint anys. L’execució de les partides pressupostades per a Catalunya no va arribar en 2015 ni al 60%. Una vegada superada la inversió en AVE radial al Principat, que tot ho tapava, ja ni s’escarrassen mínimament a dissimular el dramàtic espoli que ens apliquen. Ells sí que han desconnectat. El mateix dia en què es feia públic que l’Estat espanyol és l’únic d’Europa que destrueix ocupació en l’àmbit de les noves tecnologies. Demencial.

NACIÓ. Davant Jordi Évole, el defenestrat Pedro Sánchez denunciava la pressió de l’establishment pel salvar a tota costa el règim del 78. També, reconeixia que Catalunya és una nació, amb aquella fórmula infumable de la nació de nacions que evita encarar de fit a fit la qüestió de la sobirania; a molts ens és igual si la comunitat política catalana la consideren una nació o un pop: només volem saber si ens deixaran triar què volem ser o ens obligaran, com fins ara, a ser espanyols per pebrots. La revelació de Sánchez, a més, ensenya, nua, una altra de les lleis de la política espanyola (juntament, amb la del 8% de dèficit fiscal que es deriva sempre de qualsevol nou sistema-engany que s’empesquin): el reconeixement nacional de Catalunya sempre és inversament proporcional al nivell de poder real del qual es disposa a l’Espanya borbònica. I ja no cola.

PINTURES. La conclusió és senzilla: atès que les pintures murals de l’antic monestir de Sixena estan catalogades per disposició de la Generalitat, fins i tot una simple jutgessa d’instrucció té més sobirania que el poble de Catalunya. Amb la seva sola determinació, sense la intervenció de cap segona instància, pot deixar sense efecte la protecció jurídica que la llei catalana atorga al conjunt romànic salvat per la Generalitat i posseït pacíficament des de fa gairebé vuitanta anys. No només és un cas de despropòsit polític, també ho és de tècnic: la jutgessa d’Osca no només té més sobirania que nosaltres, també en sap més que gent com ara l’historiador de l’art Gianluigi Colalucci, responsable de la restauració dels frescos de la Capella Sixtina, qui fa algunes setmanes va alertar dels greus inconvenients que podia suposar el seu trasllat. Però el nacionalisme no atén a raons i Catalunya ha de ser castigada per terra, mai i aire.

PREPARATS. Amb la formació del Govern espanyol es pot dir que el quadre final de forces és ja damunt del terreny. A Catalunya només falta superar (i s’albira que no serà fàcil) un duríssim debat de pressupostos, on veurem si la CUP es capaç de mantenir la seva personalitat mentre els QWERTY els xiulen a l’orella i si Junts pel Sí supera la temptació d’imposar un model tributari estàtic, sense cap compensació a les classes mitjanes i baixes. Un debat ideològic que promet tornar a posar en situació de màxima tensió el procés. Confiem, però, que en uns i altres acabi per imposar-se la responsabilitat i el patriotisme, que passa en tot cas per un doble esforç: el d’acceptar cessions mútues i proporcionals a la força electoral de cadascú. Tot plegat pensant que serà el darrer pressupost a consensuar: en 2018, eleccions constituents i que guanyi el millor.

PRIMÀRIES. El PSOE, en la seva davallada als inferns, promet oferir-nos moments realment esfereïdors. L’espectacle de la degradació democràtica sempre és coral: els barons i el susanisme faran absolutament tot el que estigui en la seva mà per a evitar unes primàries: i, si no hi ha més remei que fer-les, allò que sigui al seu abast, de la mena que sigui, per impedir que les guanyi Pedro Sánchez. Els hi va el sou. Serà una batalla a mort que dessagnarà sense solució el partit. I, entretant, els socialistes catalans quedaran aïllats, units (ara sí), però cada dia més irrellevants, a contracorrent. Si el PSOE esdevé el Partit del Sud Oest d’Espanya, el PSC ja fa temps que (i això anirà a més) ho és només de determinades zones del nostre país. Amb l’excepció de Lleida i Tarragona, on governen de la mà de l’espanyolisme encara més radical.

TRASLLAT. Ocupats com estan en les coses que realment preocupen la gent, a Ciudadanos han decidit aquesta setmana (com gairebé cada set dies) fer-hi batalleta simbòlica. Diu Susana Beltran que els indepes ens hem apropiat la Diada a base de convocar-hi manifestacions i que per això cal substituir, com a dia de la comunitat autònoma, l’Onze de Setembre per la festa de Sant Jordi. Hom es pregunta immediatament tres coses: perquè ells també han convocat concentracions el mateix dia (recordem l’èxit de Tarragona, confraternitzant amb l’extrema dreta); perquè les organitzen també pel 12-O, que així, seguint la seva lògica, ja no seria de tothom; i, finalment, si, en el cas que fem manifestacions per Sant Jordi aconseguiríem que tampoc ho fos. Però, amb diferència, el més inexplicable de tot és perquè Ciudadanos no celebra l’11-S com la gran victòria borbònica que ha construït el Regne d’Espanya tal com és avui.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades