Política Última actualització Dissabte, 12 de novembre de 2016 05:00 h

Repetir la jugada, però per sempre

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Amb entrebancs propis i guerra de l’estat per terra, mar i aire; no podia ser d’una altra manera. Però aquí som, a punt per rematar la jugada. Com aquell 9-N de 2014 en què no sabíem com aniria tot. Aquella matinada ens vàrem despertar neguitosos. No sabíem qui tindríem al davant i qui al darrera. Es va fer de dia i tothom, absolutament tots, eren a lloc. De fet, en sobrava de gent. I a les nou en punt obrirem portes als votants que ja feien cua de feia estona, alguns, abillats per a l’ocasió. Ara, dos anys després, només es tracta de repetir la jugada, però amb totes les de la llei (catalana) i de decidir no pas simbòlicament, per un dia, sinó per sempre. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ABANDONATS. L’ocurrència dels Jocs del Mediterrani a Tarragona (com la dels Jocs d’Hivern a Barcelona), enmig de la pitjor crisi econòmica de la història contemporània al nostre país, és de traca. Dit això, d’entrada, el nivell de desconnexió que manifesta el govern espanyol amb Catalunya no deixa de sorprendre, tot i el compromís tardà del nou Govern Rajoy amb la nova data. La ciutat de Tarragona, amb la seva àrea metropolitana i la comarca veïna del Baix Penedès constitueix una zona (l’única del país) on l’espanyolisme creix els darrers anys. Hom tendiria a pensar, doncs, que qualsevol estratègia mínimament racional hauria de portar les autoritats de la metròpoli a enfortir la seva presència i demostrar de quina manera la fidelitat pot ser premiada empíricament. Al contrari, però, de moment, el Govern espanyol ha decidit deixar en pilotes un govern municipal on col·labora el mateix PP. Realment, aquests romans estan ben bojos.

BATALLA. Junts pel Sí, la força clarament guanyadora el 27-S, es va comprometre a deixar-ho tot enllestit per proclamar la independència en 18 mesos. Configurat el Govern Puigdemont el gener de 2016, finalment, el juny de 2017 s’acomplirà el termini. Molts hi malparlen, dels temps que ens hem imposat: discrepo, sense ells no tindríem credibilitat (i la manca de credibilitat per a una part del país és un dels problemes principals del procés, que solucionarem de cop el dia de la ruptura). Arribats a l’estiu, amb l’aprovació de les tres lleis fonamentals, s’establirà el marc legal del referèndum, al marge de les lleis espanyoles: serà el moment decisiu. Convé que tots, Govern i societat civil estiguem preparats per controlar efectivament el territori. Serà extraordinàriament complex i d’aquells dies dependran uns quants anys de la història de Catalunya. Als nostres representants només els podem demanar que preparin bé i disputin a fons la batalla.

CIS. La publicació aquests setmana d’un nou lliurament demoscòpic del CIS no ha aportat grans novetats. Bàsicament, la constatació de tendències conegudes que es mantenen. Les més cridaneres, l’ensulsiada de sis punts en la intenció directa de vot al PSOE i l’ascens d’altres dos per part del Partit Popular. També, la demostració que Podemos no capitalitza el descontent de la majoria dels votants socialistes que es consideren traïts pel gir al servei de l’establishment. Pel que fa a Catalunya, l’enquesta confirma també la lenta caiguda de les expectatives dels Comuns que, a l’espera de revifar amb la creació de la seva nova força, ja fa molts mesos que van a la baixa. En contrast, el CIS acredita un notable creixement d’Esquerra Republicana, la formació que mostra una major fidelitat dels seus votants. I entretant, 4 de cada 10 votants dels Comuns són ja partidaris de donar opció a la independència.

COMIAT. En el pla de la batalla internacional, la setmana ens ha deixat la pregunta formulada a la Comissió Europea per quatre parlamentaris catalans (Tremosa, Terricabras, Maragall i Urtasun) i el comiat del fins ara ministre d’exteriors i veu privilegiada sobre Catalunya, Juan Manuel García-Margallo. Diu que ha adreçat a les principals cancelleria europees i americanes un escrit demanant que no ens facin cas. De moment, sabem que la República francesa, alarmada per l'enfortiment del moviment autonomista a la Catalunya Nord, ja ha demanat explicacions al govern espanyol per la seva nul·la capacitat per donar sortida política a la tensió que es viu al Principat. La imatge que dóna un estat que recomana als altres que es tanquin al diàleg amb un actor polític escrupolosament democràtic no pot ser més dantesca. Tant, que fins i tot Rajoy ha decidit posar punt i final als despropòsits de Margallo.

DEMOCRÀCIA. Qualsevol decisió democràtica cal prendre-la com a una oportunitat: ha estat la reacció de Barack Obama a la victòria increïble de Donald Trump. “Les eleccions les carrega el diable”; “se sap com comencen però no com acaben”; “no es pot posar en mans de gent decisions tan importants”: aquestes són algunes de les sentències que els darrers mesos hem sentit en boca del dependentisme, però aplicades als casos dels referèndums d’infaust resultat celebrats a Gran Bretanya o Colòmbia: si són coherents haurien d’aplicar ara els mateixos principis a les eleccions nord-americanes. Però, no: els problemes de la democràcia cal resoldre’ls amb més democràcia. I aquí i ara més democràcia vol dir no pas titllar (des de l’elitisme) d’imbècils els electors, la gent, sinó mirar d’entendre les causes de fons que han portat gairebé 60 milions de nord-americans a una elecció, vista de lluny, tan absurda.

DESCONNEXIÓ. Des de les pàgines de l’ARA, l’Àlex Gutiérrez, en base a l’anàlisi de les dades de l’OJD, retratava la caiguda espectacular de les vendes dels diaris de Madrid al nostre país. Entre 2011 i 2015 la premsa nacional espanyola ha vist reduïdes les seves vendes al Principat, de mitjana, d’un 51%. El diari de més èxit, “El País”, embarcat en una aposta oberta pel Front Nacional Taronja d’Albert Rivera, s’ha ensorrat en el mateix període de gairebé els 33.000 exemplars diaris a poc més de 14.000 (un 57%). És cert que som en un context mundial de canvi de paradigma als mitjans, però també que, durant el mateix temps, la premsa catalana ha perdut un 31% de les seves vendes. Ara mateix, només un 12,5% dels diaris que es compren a Catalunya han estat produïts a Madrid. Ara només falta que els grans diaris catalans desconnectin també de la seva militància dependentista.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades