Política Última actualització Diumenge, 13 de novembre de 2016 05:00 h

Avui, cita imprescindible a Montjuïc

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Amb els pressupostos ben encarrilats (toquem ferro) entrem en la fase decisiva del gran combat. És possible que el Govern espanyol decideixi que no li convé deixar-nos preparar amb solvència la desconnexió d’aquí al juny; que és preferible activar encara més la via repressiva per forçar el Parlament ha situar-se de fet en un marc independent, en ignorar la inhabilitació de la presidenta Forcadell. En tot cas, des de la societat civil, des de tots els racons del país, ens correspon estar preparats per entomar la batalla final. Avui tenim l’oportunitat de demostrar que hi som i que molts hi anirem a totes . Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

FEDERALS. Obsessivament entestats a continuar marejant la perdiu, els socialistes catalans començaven la setmana amb el regust del seu darrer congrés, amb Meritxell Batet investida com a inverosímil secretària d’impuls federal. Mare meva. La suma d’impostures del vell partit del 78 no podia fer més mal als ulls. Àngel Ros invocant l’error del PP en el recurs contra l’Estatut (la sentència del qual va dictar el govern Zapatero i van aplaudir a duo Felipe González i Carme/n Chacón), autodefinicions com a republicans i federals (que mai han fet una sola passa en quaranta anys per fer realitat ni una cosa ni l’altra, fins i tot, amb canvi de monarca pel mig), cants de la internacional inclosos i amb el puny alçat, mentre es pidola que el PSOE que ha fet president Rajoy no els expulsi del seu pont de comandament. Tot plegat, fa autèntica angúnia.

MANTINGUTS. En un atac de sinceritat infreqüent en l’espanyolisme, el president d’Astúries i màxim representant de la gestora provisional que dirigeix el PSOE enmig del naufragi, ha reconegut que la independència de Catalunya posaria en rics la viabilitat del sistema de pensions a Espanya. No anem bé, la cosa es descara. Segons les necessitats de l’auditori l’espanyolisme afirma una cosa o la seva contrària, sense ruboritzar-se. Justament, arran del seu nomenament, aquests dies hem recordat com la flamant ministra de Sanitat, Dolors Montserrat, ens recordava que era la solidaritat dels espanyols la que permetia mantenir els serveis públics a Catalunya. Tanta coherència no, si us plau, que m’ofego. Entretant, aquesta setmana coneixíem que l’Estat espanyol ja porta invertits 40.000 MEUR en l’AVE: vés que no siguin bogeries com aquesta les que han fet inviable el sosteniment d’un sistema de pensions tan pressionat per la precarització del treball i la piràmide demogràfica.

PERSECUCIÓ. Dilluns acudia a comparèixer sense èxit davant l’Audiència Nacional Santiago Espot i al vespre, davant la delegació del govern a Catalunya, una xiulada denunciava un nou exemple de degradació de la qualitat democràtica del Regne d’Espanya. Fer comparèixer davant d’un tribunal especial un ciutadà per instar una xiulada és el tipus de casuística penal que ha d’omplir d’orgull tot demòcrata i prestigiar internacionalment qualsevol democràcia. Es tracta del primer membre de la societat civil atacat directament per l’ofensiva de violència judicial de l’Estat espanyol que, en els propers mesos, s’abatrà sobre el país amb contundència extrema. Tot el reconeixement i la solidaritat amb aquells que han estat al carrer defensant Espot, igual com abans Mas, Ortega, Rigau i Homs, i Carme Forcadell, i Montse Venturós i Joan Coma, i José Téllez i Oriol Lladó: ens necessitem tots i units no podran amb nosaltres.

PRESSUPOSTOS. Sembla que, afortunadament, es va obrint pas la racionalitat. Després del paorós espectacle del juny, les forces independentistes al Parlament, van trobant els necessaris punts de contacte i de cessió mútua per tirar endavant (aquests sí), els darrers pressupostos abans del dia D de la desconnexió.  Els necessitem per prendre el vol definitiu cap a la llibertat. Seran uns pressupostos contra els quals els QWERTY carregaran amb tot per suposada manca de despeses socials (la demagògia dels qui invertien menys quan eren al Govern); i l’establishment, amb el Grup Godó com a buc insígnia, per augmentar excessivament la fiscalitat sobre els catalans. El vicepresident Junqueras tindrà la papereta d’aconseguir implementar-los en els propers mesos: amb les partides per al referèndum i les estructures d’Estat en el punt de mira dels homes i dones de negre del Tribunal Constitucional, sempre a punt per decretar la seva suspensió.

TROMBA. Com els cau. L’autenticitat de Gabriel Rufián els esparvera. Són més d’aquella moderació del règim del 78 que permetia fer de les institucions una cova de lladres. Aquests dies hem contemplat com l’Enric Hernández i l’editorial d’”El País”, Planeta i Prisa, carregaven amb tot contra el diputat republicà assimilant-lo a Donald Trump. En el cas d’”El Periódico”, la diatriba del director compartia espai amb un article de José Zaragoza, presumpte inspirador del complot de la Camarga, en el qual Rufián era assimilat al lerrouxisme. Tones de rancúnia contra un representant del poble que s’ha limitat a posar-los a tots plegats davant del mirall de la seva pròpia immundícia: la dels polítics que traeixen el seu poble i la de suposats professionals de la premsa que són en realitat, bàsicament, lacais al servei dels poderosos amb la missió d’imposar un model domesticat de societat: “antes facha que rota”.

VOTS. Tornen els judicis sumaríssims, de moment, sense sentència de mort. Val molt la pena llegir amb calma els arguments dels vots particulars presentats pels tres magistrats del TC (entre els quals, la vicepresidenta) discrepants amb la sentència que capgira les atribucions de l’organisme de dalt a baix amb l’atribució de capacitat per suspendre càrrecs electes de manera sumària, sense oferir-los audiència ni possibilitat de recurs: és un autèntic arsenal dec retrets contra un estat demofòbic en constant degradació. Un dels magistrats afirma, literalment, que la reforma no s’ajusta al “model democràtic d’Estat”. I és que, de tant descarat, fins i tot una part d’ells comença a admetre-ho: el Regne d’Espanya llisca pel pendent, sense remei, cap a una situació d’excepció. I entre els tres magistrats que discrepen no hi ha la doctora Encarnació Roca Trias, a la qual la Universitat de Girona continua considerant digne de reconeixement honoris causa.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades