Política Última actualització Dissabte, 19 de novembre de 2016 05:00 h

Preparats per defensar la sobirania al carrer

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Tal i com el president d’Òmnium Jordi Cuixart proclamava a l’avinguda Maria Cristina diumenge passat, durant l’acte en suport als nostres càrrecs electes i particulars represaliats, ara sí que sí, entrem en la fase final de mobilització permanent. La pròpia del nostre temps de sedició. Una mobilització que, amb l’acord de tots els qui estan per fer un nou país, en el moment precís, ha d’anar adreçada a aturar pacíficament l’acció repressiva de l’Estat espanyol, per tal de demostrar empíricament que ja no mana a Catalunya. Allò dels escenaris gandhians. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

155. La Brigada Aranzadi progressa adequadament. De fet, podríem parlar de jugada mestra del Partit Popular en la seva deriva antidemocràtica contra Catalunya: ara ja no necessita ni el consentiment de les cambres per aplicar el famós article 155 per a la suspensió de l’autonomia. L’aplica per etapes i de manera quirúrgica: una vegada assegurada (en temps de majoria absoluta) una majoria favorable durant una dècada a l’alt tribunal i introduïda la darrera reforma (sobre la qual ha decidit la seva majoria conservadora), amb un simple recurs al TC contra qualsevol actuació del Parlament, i amb la conseqüent inhabilitació automàtica de càrrecs públics de la mesa i/o diputats, pot consumar un nivell d’intervenció gairebé total decidida en solitari per instruccions d’un executiu en minoria. El govern fa i desfà sense cap contrapès: ja no requereix cap assentiment del legislatiu ni cap intervenció del poder judicial. Som en una democràcia modèlica.

BARRA. No van passar ni deu minuts de la notícia que el consell polític de la CUP acceptava la tramitació dels pressupostos de la Generalitat de Catalunya per a l’any 2017 que els socialistes (agermanats amb els del sí a Rajoy) els començaven a acusar de posar per davant la independència de les necessitats socials. De manual dependentista. Costa molt d’entendre com és que els QWERTY assisteixen a manifestacions on s’exigeix destinar un 6% dels pressupostos a educació, justament el mateix dia en el qual una agència independent (l’Associació Estatal de Directors i Gerents de Serveis Socials) assenyala el fet sorprenent que l’Ajuntament de Barcelona ha reduït la seva despesa social d’un 11% el darrer any i que espera tancar l’exercici amb un superàvit pressupostari de 70 MEUR. Sempre resulta xocant aquesta altíssima capacitat d’alguns per a exigir tant i tant als altres i tan poc a un mateix.

CEDIR. Avança la negociació entre Junts pel Sí i la CUP pel que fa als pressupostos de la Generalitat. Els vells tics, però, continuen presents. Tot i que l’impacte real, el marge de negociació existent, és ben limitat: l’autonomia intervinguda ha convertit la institució en una finestreta finalista. Fa gràcia veure com els dependentistes fan veure que la Generalitat té un marge ampli de maniobra. Preocupa també la tendència dels uns i dels altres a justificar davant les respectives parròquies que no han cedit. Els uns, en la seva voraç redistribució per la via fiscal (en realitat poc eficaç i diferida en els seus efectes fins d’aquí molts mesos) els altres, en la preservació de la seva aposta de col·laboració pública-privada. És lògic que tothom vulgui preservar el seu model, però si de veritat volem arribar a la República Catalana el primer argument, la primera medalla dels negociadors hauria de ser la d’haver estat generós.

DECIDIR. El diari del grup Planeta a Catalunya, xalava dimarts amb les declaracions de l’ambaixador francès al Regne d’Espanya, Yves Saint-Geours, contra una resolució del Parlament català refermant el dret dels catalans dels Comtats a decidir en llibertat el seu futur polític. Una votació al Parlament que diuen que no ha agradat l’executiu de Manuel Valls. Les declaracions del diplomàtic, ben sospesades, han estat impecables; de fet, ja ens agradarien aquí baix: ha recordat el fet que, més enllà de les particularitats culturals i lingüístiques, els nord-catalans se senten part de França. Fantàstic. És justament això. L’important és què considerin els ciutadans d’aquell territori. Bingo. Cent per cent d’acord. La majoria, ara, volen la dependència de França. Qui ho sap en un futur. Al sud, en canvi, per al govern i les institucions espanyoles és completament indiferent quina sigui l’opinió de la gent. La llei diu el que diu i punt.

COMUNS. L’alcaldessa Colau, en problemes, ha vist com aquesta setmana l’oposició en bloc li tombava els pressupostos: Gerardo Pisarello culpava Esquerra de buscar-hi només el seu interès partidari, obsessionada només a evitar l’enfortiment dels comuns: denunciar partidisme i alhora donar explicacions partidistes, que “cree el ladrón que todos son de su condición”. El regidor barceloní, a la vista del bloqueig, girava el cap envers CiU i Ciudadanos i parlava de la necessitat de ser... menys doctrinaris! Ells, que no fan ni una sola concessió als altres, demanen menys sectarisme. Espectacular. I just a la vegada Xavier Domènech parlava dels Comuns com la força encarregada d’acabar amb l’hegemonia convergent, com si no fos el procés independentista (i la corrupció) allò que se l’ha endut per davant, després de dècades de pacte implícit (o d’inoperància) amb l’esquerra autonomista, la que ells mateixos han triat per a caminar a Barcelona. Quanta coherència.

DEPENDÈNCIA. Dependència és justament això, és l’àvia de Reus morta per la conxorxa entre Gas Natural (presidida ara pel gran Isidre Fainé), la Moncloa i el Tribunal Constitucional. És el Govern espanyol actuant al servei de les elèctriques davant del TC per a evitar que la Generalitat tingui força real d’impedir els talls de subministrament. És aquesta incapacitat de la gestoria, aquesta manca de sobirania real, combinada amb l’actuació de l’empresa que (segons sembla) va tancar l’aixeta sense encomanar-se a ningú, el que va crear les condicions adequades per a la tragèdia. De la misèria política derivada de la conxorxa dels de sempre, curulls de beneficis, a la misèria social, també dels de sempre, pagant els plats trencats. Això, sí la manifestació no la convocarem davant la seu de Gas Natural o la delegació del govern espanyol, dels conxorxats, sinó davant la façana de la gestoria. És molt descarat.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades