Política Última actualització Diumenge, 20 de novembre de 2016 05:00 h

Felip VI desconnecta de Catalunya

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’obertura de la legislatura espanyola ens ha ofert el penós espectacle d’un cap d’estat que no ha triat ningú (Adolfo Suárez “dixit”), acompanyat a l’estrada per la seva família a la que, naturalment, tampoc ha escollit ningú, amb el Rolls Royce aparcat a la porta, llegint el discurs preparat per Moncloa i, per tant, en total sintonia ideològica i política amb el Partido Popular. Naturalment, el Borbó ha brandat la llei per amenaçar-nos a cops de constitució al cap. L’anterior Felip no va tenir el mateix respecte per l’observança de les lleis del nostre país. Caspa i anacronisme a cabassos. Ganes d’oblidar per sempre l’esperpent monàrquic, tan absurdament impropi del segle XXI. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

ESTAFAR. L’exministre socialista madrileny, d’origen català, Pepe Borrell, s’ha passejat durant els darrers anys pels mitjans del país com un linx en matèria de balances fiscals: a base de moure la boleta del deute, havia estat capaç de defensar (desafiant les lleis de la lògica econòmica elemental) que pràcticament Catalunya no ha patit dèficit fiscal. I fer-ho amb aquells aires de superioritat que el caracteritzen i que tan agraden els seus “hooligans”. Per això hem rigut tant en saber que el seu rigor en l’argumentari anti-independentista podia estendre’s també al de les inversions del seu socialista i extens patrimoni: d’una tacada diu que li han estafat, segons han denunciat ell mateix, fins a 150.000 euros. I per a acabar bé la setmana, la seva porta giratòria s’ha enfangat i el jutge l’investiga com a membre del consell d’administració d’Abengoa que va atorgar indemnitzacions milionàries a dos directius en plena fallida. Tot molt edificant.

INTOXICACIÓ. L’habitual profusió de mitges veritats i mentides de l’espanyolisme ha arribat aquesta setmana al paroxisme amb el cas de l’Hospital Trueta de Girona, amb Jordi Canyas, el líder de Ciudadanos investigat per frau fiscal, demanant explicacions al Govern català sobre un suposat cas de discriminació lingüística contra el castellà. Qualsevol que hagi utilitzat el sistema sanitari català sap que qui segur que no serà atès en algun moment en la seva llengua pròpia són els catalanoparlants. A les poques hores, el mateix CD Tenerife deixava ben clara l’explicació: a l’hospital gironí no havien volgut prioritzar el cas i ells havien decidit marxar a un altre centre. Un cas de “no sabe con quien està usted hablando”. L’explicació, però, no haurà tingut la més mínima difusió a Espanya. La intoxicació, feta.

LLEIG. També hem viscut aquests dies una escena lamentable d’agressió del líder de Ciudadanos a l’Hospitalet, l’expresident del club de futbol local Miguel García. La violència, sempre és condemnable. També, les pintades i danys provocats a la seu del partit a la segona ciutat de Catalunya. Ara bé, cansa també la tendència a crear escenaris irreals dels líders taronges (hem sentit en aquesta línia Rivera i Arrimadas) aprofitar agressions que res tenen a veure amb l’independentisme per fer veure que en el fons sí que ho són. O si més no per deixar una ombra de dubte en l’ambient que implícitament puguin comprar els seus adeptes. Molt lleig. Per cert, en veure les reaccions un es pregunta en quin punt deu estar la investigació judicial sobre aquelles dues afeccionades de la “selección” agredides al carrer.

PETICIONS. Després que el patètic portaveu del que sigui Antonio Hernando defensés el contrari 24 hores abans, a darrera hora, el PSOE va virar (pressionat per la denúncia de tothom, inclòs el defenestrat Pedro Sánchez) per a impedir que l’ex-ministre recusat Jorge Fernández Díaz pogués presidir la Comissió d’Exteriors del Congreso de los Diputados. Finalment, ha acabat per encapçalar la de Peticions: francament, posar la defensa de les queixes i sol·licituds directes dels ciutadans a mans d’un personatge que valora tant els drets de la gent que ha estat capaç de crear una policia política no sembla precisament el més adient. I, entretant, el socialisme espanyol ha iniciat la purga política contra el PSC, expulsant els seus diputats de la presidència de comissions i de la direcció del grup parlamentari. Certament, tenim el federalisme a tocar de dits. Això sí, ens continuem estimant el PSOE per sobre de totes les coses.

RELAT. Ho hem vist una i altra vegada els darrers anys, de Donald Trump als Estats Units a la tercera via i les seves incomptables plataformes a Catalunya (per cert, que ja hi ha més comitès, plataformes i associacions en defensa de la tercera via, que partidaris més avall de la Diagonal de Barcelona): l’”establishment” vol imposar a tota costa un relat, el que li convé a cada lloc i moment, però la realitat acaba imposant-se indefectiblement i demostra que la seva capacitat per marcar el terreny és cada dia més limitada. Ja no és possible fer ballar tothom al ritme de la seva música. Segurament, per dos grans motius: perquè ha abusat en excés durant massa temps de la seva posició dominant i perquè les xarxes socials marquen una manera de construir la informació (amb molts defectes) però molt més difícil de conduir des de les mans dels poderosos.

TRIBUNALS. Fa pocs dies va ser Pedro Sánchez reconeixent (d’aquella manera) el caràcter nacional de Catalunya; ara, l’exministre ple de despit, Juan Manuel García-Margallo, en admetre l’error de l’estratègia de judicalització del procés i criticant la pinça del govern espanyol contra Catalunya: d’una banda, amb la Brigada Aranzadi, dirigida per la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría, volcant el pes de l’actuació del govern a mans del Tribunal Constitucional; de l’altra, la del ministre d’Hisenda Cristóbal Montoro, executant sense pietat una asfíxia premeditada. Més enllà de compromisos i de trobades per al diàleg, el que manifesten realment les obres del Partido Popular és que estan satisfets amb la seva doble estratègia seguida fins ara i que, a la vista dels resultats, pensen continuar mantenint-la. Així ho ha decidit el president Mariano Rajoy. I per a desmentir els profetes de la tercera via, qui ha marxat del gabinet és l’exministre d’exteriors.


Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades