Política Última actualització Dissabte, 26 de novembre de 2016 05:00 h

I tant que en som prou!

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Aquests dies els hem viscut immersos en una nova ofensiva, senzillament brutal, de l’”establishment”, la veritable punta de llança del dependentisme, per acabar l’obra que (amb l’ajuda incomprensible d’alguns independentistes) va iniciar el vespre mateix del 27-S, la primera victòria electoral de l’independentisme en tota la història democràtica de Catalunya: convertir aquell meravellós resultat en una derrota dels partidaris de la plena sobirania del país. Fins ara, la lectura derrotista del 27-S havia servit per exigir un referèndum abans de la declaració d’independència; des d’aquesta setmana, el “no en som prou” demana de no fer-lo. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AMNÈSIA. Els grans sindicats, juntament amb el conglomerat QWERTY, el PSC i la CUP van participar el cap de setmana en una concentració per demanar més als pressupostos de la Generalitat per al 2017. Segons dades oficials van concentrar unes tres mil persones. És legítim demanar més (i segur que se’n pot posar més), però a dia d’avui tothom sap que els comptes autonòmics de la Gestoria no poden resoldre (o minorar mínimament) els grans problemes que té plantejats aquest país. És justament per això que molts demanem la independència. Després de la convocatòria encara feia més peneta escoltar el líder de Podemos a Catalunya, Albano Dante Fachín, exigir la retirada de la Creu de Sant Jordi a Isidre Fainé, president de Gas Natural, en resposta a la mort d’una víctima de la pobresa energètica a Reus. Bàsicament, perquè la medalla la va rebre d’un Govern on eren ICV i EUiA.

COHERÈNCIA. Dijous al vespre, el programa “Fora de sèrie” ens oferia una entrevista a fons a l’Anna Gabriel. A banda de constatar fins a quin punt una entrevistadora com la Julia Otero pot mostrar-se en fora de joc i adornar un qüestionari de tots els estereotips del masclisme, va servir per retratar prou bé un personatge realment important dins la política catalana actual. Il·luminava, sobretot, la coherència/intransigència (les dues cares d’una mateixa moneda) dels cupaires. Tot i que entenen l’alliberament nacional i la transformació social (aquí, substitueix, per amansir-lo, el terme revolució) com un procés indestriable, el cert és que a Catalunya, ateses les posicions dels altres actors, aquests dos vectors exigeixen aliances estratègiques incompatibles. Ben aviat, en poc més de dos mesos, la CUP haurà de triar companys de viatge per fer realitat només un dels seus somnis: la moneda a l’aire dringarà i encara no sabem si sortirà coherència o intransigència.

GRAMÀTICA. Darrerament se succeeixen els debats en els quals demostrem ser un país de “tribuneros”. Tots sabem de tot, tu. Catalunya és com a una immensa tertúlia radiofònica matinal amb Gonzalo Bernardos i Gemma Galdón. Si els pedagogs plantegen nous mètodes d’ensenyament i es qüestionen l’utilitat de pràctiques tradicionals, els pares sortim com un sol home/dona a pontificar. Cap confiança en la seva professionalitat. Que l’Institut d’Estudis Catalans planteja canvis, ens hi oposem frontalment en nom de la intel·ligència, com si fossin una colla d’illetrats. Vés que una de les principals dificultats del procés (de fet, de les explicacions històriques d’on som) no sigui aquest “tribunerisme” tan nociu que ens fa desconfiar de tot i de tothom, sempre, de manera malaltissa. Quan hom llegeix molts comentaris sobre el procés als mitjans tradicionals i a les xarxes socials arriba a aquesta conclusió: observar la realitat críticament és una mesura de prudència fins al dia que porta al suïcidi.

LLUNA. Després d’expressar el seu punt de vista en un article a “El Periódico”, l’exdiputat socialista Francesc Vallès exposava al “Més324” de Xavier Grasset el seu punt de vista tècnic, com a professor de dret constitucional: votar en contra del suplicatori de Francesc Homs és només defensar un privilegi personal. Sentir-lo era espectacular, una representació gràfica de com el seu partit ha perdut tot contacte amb la realitat per situar-se en plena lluna. Més enllà d’allò que materialment va ser objecte de votació dimarts al “Congreso de los Diputados”, cadascun dels 350 diputats que hi van intervenir sabien prou bé què votaven: si l’organització del 9-N va ser o no un acte de desobediència als poders de l’Estat espanyol i si això justifica una actuació punitiva contra els seus autors. I, per això, la posició dels socialistes catalans, alineats novament amb Ciudadanos i el PP, passa de ple dret a la història de la vergonya.
MENTIDA. Fa alguns dies, però encara estem commocionats per la immensa cara dura d’Adolfo Suárez i Victoria Prego. Realment, no se sap qui n’hi té/tenia més. En realitat, en el cas del president Suárez potser hauria estat massa càndid esperar gaire polidesa democràtica d’algú que venia directament del falangisme. De la Prego, què dir: una periodista que amaga durant vint anys una informació com aquesta només demostra que és bastant més bona vassalla que professional. El contrast entre el relat construït sobre la Transició i la realitat que s’ha anat desvetllant amb tant d’esforç entra de ple en la categoria de la famosa postveritat, que ha fet famosa l’esclat dels populismes a Europa i Amèrica. La que Joaquim Coll no denunciarà en un dels seus característics articles insultants a “El Periódico”, en els que qualifica de pirats a la meitat dels seus conciutadans pel simple delicte de ser independentistes.

PACTE. El dependentisme ha xalat d’allò més amb la signatura del pacte de govern (incomplet, perquè li falta un escó) entre el PNB i el PSE, basat en el reconeixement d’Euskadi com a nació i en el seu dret a decidir. Dos conceptes que, si es defensessin des del socialisme català, haurien estat motiu d’atac d’histèria per part del susanisme. Es tracta, ens recomanen de manera inversemblant, de tornar deu anys enrere: de viatjar de nou al període 2004-2010, justament el de la frustració de l’autonomisme. No entenen que si el País Basc no segueix les nostres passes és bàsicament per dos motius: perquè la presència durant tants anys d’una violència injustificable ha minat molt la seva legitimitat i perquè ells sí tenen alguna cosa important a perdre: un concert econòmic (qüestionat a la UE) que els ha permès surfejar damunt la crisi amb prou gràcia com per a donar-nos ara lliçons interessades de moderació.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades