Política Última actualització Diumenge, 27 de novembre de 2016 05:00 h

La comèdia (dolenta) del diàleg

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Un any d’interinatge ha afeblit considerablement la posició del Govern espanyol. La Unió Europea i la resta dels grans actors de la política internacional no entenen la passivitat de les institucions espanyoles i la manca de recerca d’una sortida política al contenciós català. Tocava, doncs, aprofitant l’embranzida d’un nou govern, llançar l’operació maquillatge, pastanaga o mirallets, com li vulgueu dir, amb la presència del nou virrei, Enric Millo, l’home mutant de principis, com a figurant destacat. Els hem de dir, però, que no cola. I per avalar-ho, els fets: no s’ha retirat ni un sol procediment judicial obert contra ajuntaments catalans i ja hi ha noves amenaces contra qui desobeeixi el dia de la seva constitució. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

PINÇA. Les tensions, per desgràcia, tornen a aflorar amb certa virulència. Esperem, però, que sense conseqüències irreparables. El cert és que l’ex-secretari general del Departament de Cultura, Eduard Voltas, s’ha referit aquesta setmana a la coincidència tàcita entre una part de l’entorn opinatiu del PDECat i els militants d’Endavant (el sector més radical de la CUP, després de la marxa dels qui ja no van acceptar ni la candidatura del president Puigdemont després de defenestrar Mas) entorn a la necessitat d’evitar l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat. Tots dos, des dels extrems exactament oposats del quadrilàter, amb una part dels Comuns, comparteixen un mateix discurs: no volen un país compartit amb l’altre. Difícilment es pot explicar amb més riquesa aquest posicionament que en l’article de dimarts del filòsof Ferran Sáez Mateu. Davant la força tel·lúrica d’aquests posicionaments, cal conservar el convenciment que els qui van al capdavant no llençaran per la borda el resultat del 27-S.

PRESSING. La publicació de la 3a onada de 2016 del Baròmetre d’Opinió Política del CEO, en la qual, per cert, no es preguntava sobre un referèndum d’independència, ha estat el tret de sortida per a una campanya, d’una intensitat enorme, desfermada per l’”establishment” amb l’objectiu d’exigir a Junts del Sí que desfaci el seu compromís electoral d’iniciar la desconnexió d’Espanya en un termini de divuit mesos i, en conseqüència, amb la convocatòria de noves eleccions, d’aturar el referèndum d’independència al setembre. Tot i que la “La Vanguardia” i “El Periódico” dedicaran autèntics rius de tinta a la causa, és fàcil deduir que no se’n sortiran. Després de l’error d’haver convertit la gran victòria del 27-S en  una derrota, el redreçament de la situació amb el compromís de celebrar un referèndum han enfortit moltíssim l’aposta prèvia per la desconnexió, perquè només dins un marc legal propi serà possible votar el proper mes de setembre.

ROSTRE. A aquestes alçades el rostre petri del president dels socialistes catalans Àngel Ros ha accedit ja a la categoria de mític: capaç, sense moure les parpelles, de votar el 9-N i d’avalar que es persegueixi penalment els organitzadors de la votació, al crit de les lleis cal complir-les: li’n recordarem quan s’aprovi la Llei de Transitorietat Jurídica i ell es negui a acceptar el referèndum d’autodeterminació. El paper dels socialistes catalans, de tan galdós, comença a fer veritable llàstima. Aquesta setmana, arran del pacte entre el PSE i el PNB per a un govern a Euskadi, Susana Díaz no dubtava a trobar acceptable que es parlés del País Basc com una nació i del seu dret a decidir. Les mateixes coses que, si fossin defensades el PSC (com en algun moment ho havien estat) provocarien un autèntic daltabaix. Perquè hi ha coses que no es poden defensar només perquè ets català.

SOBIRANIA. Una vegada més, el primer secretari dels socialistes catalans, Miquel Iceta, ha acudit a un esmorzar informatiu a la capital del Regne, per certificar (no és broma) que el PSC no és cap cinquena columna independentista dins el PSOE. Que Catalunya és una nació, sí (de moment, més endavant ja recularem si convé), però que la sobirania rau en la nació espanyola. És el concepte de nació-carcassa que els sembla que l’Espanya-castellana (que tampoc) podria arribar algun dia a assumir. Cal dissimular el centre autèntic del debat, el veritable moll de l’os: els catalans no volem ser una nació buida de contingut sinó en plenitud, és a dir volem exercir la sobirania. Iceta respon, doncs, als límits que imposa la metròpoli: és molt el que ha assassinat l’Espanya castellana al llarg de la història (el 1640, el 1714, el 1939) per assolir la concentració de la sobirania, com per a retornar-nos-la ara.

SUSPENSIÓ. Com no podia ser d’altra manera, el Tribunal Suprem ha confirmat la suspensió de feina per tres anys al jutge Santiago Vidal, sota la increïble acusació d’haver mancat a les seves obligacions com a magistrat per haver dedicat el seu temps lliure a teoritzar sobre una futura Constitució catalana. Juntament amb la votació secreta en favor de la concessió del suplicatori de Francesc Homs pel “Congreso de los Diputados” ens trobem davant una nova i gravíssima vulneració dels drets fonamentals. Almenys esperem que el jutge Vidal ja no torni a fer cap sentència en nom del Borbó. Entretant, atès que ell mateix reconeix que al Senat s’avorreix, hauria de participar intensament en la preparació de la desconnexió en un dels àmbits on, a priori, resultarà més complicat: el de l’espai judicial propi. No només n’és aliena la llengua catalana, sinó fins i tot els catalans.

VIRREI. Dilluns prenia possessió el nou lloctinent de la monarquia espanyola al nostre país. Com passava de tant en tant en temps dels Àustria, hem passat del típic noble castellà perdut com un pop en un garatge, desesperat per marxar, a un altre de la terra, impotent per a evitar que la metròpoli, més enllà de pastanagues imaginàries, actuï d’acord amb els seus estrictes interessos. L’entrada d’Enric Millo (de l’independentisme dins Unió al “moderadíssim” espanyolisme que esparraca des del faristol informes polítics elaborats per la Generalitat) servirà, com totes les Operacions Catalunya que s’han succeït del 2010 ençà, per demostrar que a l’altra banda no hi ha res. Cada gran campanya en pro de la tercera via té l’enorme virtut, quan els fets no triguen a desmentir-la, de soscavar encara més la confiança en cap altra sortida alternativa que no sigui la constitució d’una República Catalana digna i pròspera.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades