Societat Última actualització Dimarts, 20 de juliol de 2010 17:48 h

Òmnium cedirà la pancarta del 10J al Museu d'Història de Catalunya

D'aquesta manera, les noves generacions podran conèixer la primera gran manifestació independentista de la història del país

Òmnium Cultural farà donació de la pancarta de la manifestació del 10 de juliol al Museu d'Història de Catalunya. La pancarta, que porta per lema 'Som una nació. Nosaltres decidim' va encapçalar la històrica manifestació del passat 10 de juliol que va reunir més d'un milió de persones a Barcelona a favor del dret a decidir i la independència de Catalunya. El lliurament del cartell tindrà lloc aquest dijous al Museu d'Història i comptarà amb la presència de Muriel Casals, presidenta d'Òmnium, i Agustí Alcoberro, director del Museu d'Història.

D'aquesta manera, les noves generacions podran conèixer la primera gran manifestació independentista de la història del país, i la pancarta passarà a formar part del fons d'objectes històrics i emblemàtics de Catalunya, com la recreació de la proclamació de Francesc Macià al balcó de la plaça Sant Jaume, en la proclamació de la República.

La música és una experiència sensorial que transmet sentiments, circumstàncies o pensaments. A partir d'aquesta premissa, podem posar al mateix nivell un disc, una sintonia d'informatiu, un tro, una campana o el brunzit que fa una motocicleta. El so d’un tro ens pot provocar por, a l’igual que sentir un determinat tema musical. Un altre debat és si allò que es considera música es pot considerar art. La discussió suscita moltes opinions i controvèrsies que acaben derivant en la màxima que defensa que no tot allò que es considera música està subjecte a la intervenció artística. L'art està íntimament relacionat a qualsevol activitat o producte realitzat per l'ésser humà amb una finalitat estètica o comunicativa. Per aquest motiu, no es pot afirmar que tota la música és art kja que un tro, per exemple, no és un so realitzat per l'home. En conseqüència, no tota la música és una activitat artística.

L'afirmació però, es podria discutir abastament si agafem, per exemple, un disc, producte artístic perquè intervé una persona en la seva confecció, on hi apareixen sons que no considerem com a art, és a dir, els referents d’aquesta realitat “natural o no artística” que identifiquem com a “sons”
(campanes, tro) es prenen com a referència per convertir-los en un producte anomenat “música”, el qual acabem considerant com un art. És necessari doncs parar atenció a aquesta música entenent-la com a art malgrat apareguin sons que no hagin estat integrats dins dels cànons artístics. En aquests casos, la modificació d'aquests 'sorolls' té voluntats artístiques, per la qual cosa, salten la frontera cap a l'estètica.

Les etiquetes de la música. Música clàssica, popular i moderna. Els estils, gèneres i subgèneres.

El terme 'música clàssica' és un dels més mal utilitzats quan parlem de música. Molta gent en parla així per designar tota la música docta des del barroc fins als nostres dies amb les
composicions de músics contemporanis. Referir-se a la música clàssica, però, és fer-ho de la música
composada entre 1.730 i 1.820.

Elvis com Mozart
Paradoxalment, la música clàssica, que considerem com aquella de cambra i elitista, deixa de ser “música” per ser només un “clàssic”; és a dir, quan ens referim a la música que abraça diversos estils dels anys 60 del segle XX: es parla dels 'clàssics dels 70, els 80 i 90'. Els que utilitzen aquesta terminologia errònia haurien de posar al mateix sac a Bach, Mozart, Elvis Presley i Queen, perquè tant el primer com els dos darrers han passat a la història per alguns del seus temes. De la mateixa manera, els que distingeixen la clàssica de la resta consideren que dins d’aquesta hi ha clàssics. Queen no és música clàssica, però és un clàssic.

Si la música clàssica s'interpreta com un patró acadèmic i de cambra, la popular es vincula sovint amb una arrel folklòrica oblidant que tota composició musical s'arrela en els sentits populars. La combinació que acaba per trastocar tots els termes és quan veiem per exemple anunciat el CD de “Clásicos Populares” de RTVE Música: aquesta terminologia equipara un seguit de temes
reconeguts amb una tradició popular.
Queda clar que la diferència de la música es fa des de la ignorància i des de l'adopció dels llenguatges actuals de la societat actual. S'obvia, avui, tota comprensió musical des de la concepció cronològica: sabem que un tema sona a una època “vuitantera”, però aquesta època la considerem com una etapa. I el modern el situem allò més recent.

La incapacitat de trobar una terminologia pròpia per cada cançó, acaba per homogeneïtzar-la i fer-la compacta davant de la distinció entre èpoques i estils.
En relació amb la terminologia de la música clàssica i moderna, ens trobem davant d’una varietat d’estils musicals que genera una complexitat i que sembla associat amb un cert nivell cultural de la musica, quan en realitat aquests noms interessem per vendre comercialment i desmarcar-se de la resta. És com si la música hagués de tenir diverses marques quan en realitat en té poques.

La base: Pop i Rock. La resta: paisatge comercial

La música sempre està fabricada entorn a uns patrons del pop i del rock, però el disseny d’aquestes músiques com a productes musicals li dóna noves nomenclatures. Ens trobem envoltats de centenars d’estils diferents per músiques que sempre parteixen d’una mateixa base. Una diversitat d’estils que quan es tracta de consumir-los, no es fa en base a aquestes classificacions, sinó entorn a altres paràmetres, com veurem en el proper apartat. Davant d’aquesta complexitat a l’hora de classificar la música apareixen eines com Spotify que ens volen ajudar allò que escoltem en relació al nostre “estil”, com si fóssim adeptes a un concret i no admetéssim d’altres: 'cada persona és un estil'.

---

Notícies relacionades