Política Última actualització Dissabte, 3 de desembre de 2016 05:00 h

A tota màquina cap al dia D

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Poc a poc es van desbrossant tots els obstacles per a avançar pel camí del “referèndum o referèndum”. D’aquí al febrer, amb l’aprovació dels pressupostos, veurem si l’empenta definitiva és possible. Poc a poc, l’escenari de trencament convergeix en els mesos de juny i juliol, amb l’aprovació de la llei de transitorietat jurídica, que entrarà en vigor per donar plena legalitat al referèndum que es durà a terme immediatament després i que incorporarà en la resta de l’articulat una clàusula suspensiva a l’espera del resultat. I si volem que hi participi una part del no l’única manera és que prengui consciència que, sigui quina sigui la participació, la victòria del sí comportarà de manera automàtica la proclamació de la independència. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

BANC. Dijous a la tarda, el sindicat estudiantil proper a la CUP organitzava una ocupació de la Secretaria d’Universitats per reclamar l’abaratiment d’un 30% (així, sense proporcionalitat en funció de la renda) de les taxes universitàries. Abans, diumenge, quaranta-vuit hores abans que el Govern de la Generalitat aprovés el projecte de pressupostos, tornava a escena amb una nova ocupació i desallotjament exprés el conflicte del denominat Banc Expropiat al barri de Gràcia de Barcelona. Casualment, també, la revifalla coincidia amb diverses senyals que el procés de negociació dels pressupostos entre la majoria de Junts pel Sí i el seu únic complement possible, la CUP, avança adequadament cap a un acord que serà de darrera hora (i amb molt de desgast encara), però que arribarà. Coincidència casual, no dubteu que la detenció de Joan Coma és produirà també en el moment que més mal pugui fer a la unitat de l’independentisme.

BOICOT. La caverna dependentista ha respost al simple compromís amb la defensa de la projecció internacional de Catalunya per part de Sol Daurella, la presidenta de Coca-Cola European Partners, empresa que fabrica, embotella i distribueix Coca-Cola a tretze països europeus, amb una campanya surrealista sota l’etiqueta #CocaColaRompeEspaña. Mentre les forces de la moderació i el diàleg va unflant el seu globus recurrent, Espanya demostra una vegada i una altra la l’al·lèrgia a la diferència i la incapacitat absoluta per entendre que, fins i tot una part del dependentisme català del que indubtablement forma part la Sol Daurella, entén el seu país com un subjecte polític digne de ser defensat internacionalment. I així, a empentes i rodolons, fins i tot aquest perfil de gent acabarà entenent que, senzillament, amb aquells no hi ha res a fer. Per moltes entrevistes d’Àngels Barceló a Íñigo Errejón que ens passi TV3.

DEPENDENTISME. El torcebraç entre Inés Arrimadas i Xavier García Albiol (amb Miquel Iceta completament perdut i arrossegat, demanant de genolls com a fill pròdig la clemència del susanisme) per encapçalar el dependentisme a Catalunya ha tingut aquesta setmana la seva representació-baralla en relació a la voluntat de substituir el govern català en la negociació als fòrums multilaterals de presidents autonòmics o pel sistema de finançament. La proposta és ben surrealista: pretenen que les filials dels partits del govern a Espanya representin els interessos d’un territori on no arriben a representar un terç dels seus diputats autonòmics i poc més d’una quarta part dels del Congrés. Les coses del diàleg són ben estranyes. I la baralla per encapçalar l’orangisme català encara ha estat més divertida quan Inés Arrimadas ha parlat de la possibilitat impossible de participar en un referèndum pactat que mai serà. La cap de files de Ciutadans crema la seva imatge a marxes forçades.

DIÀLEG. L’espectacle dialogant es manté, mentre al simple espectador li cau la cara de vergonya de tanta simulació. Si fos un partit de futbol ja hi hauria hagut expulsions. En plena operació de maquillatge, llegir els diaris de l’”establishment”, els de Godó i Planeta, fa envermellir. A aquestes alçades la credibilitat de la paraula diàleg ja ha caigut sota mínims. “Al diálogo dando y con el mazo dando”, aquesta setmana, el govern en minoria del PP ja ha trepitjat l’impost de les begudes ensucrades i ha anunciat que portarà els pressupostos de la Generalitat al TC. El més bo de les desesperades operacions tercera via que organitza l’establishment de manera periòdica és que la seva credibilitat, cada vegada, dura menys. En aquest cas, no ha arribat ni a les 24 hores. El recurs està completament socarrimat.

DISPARAR. Una part notable del dependentisme autoanomenat progre viu obsedida per demostrar que som uns autèntics tarats rurals, una mena de carlins assilvestrats, i que, per tant, la seva desqualificació moral del procés d’alliberament català té raons sòlides en nom de la civilització. És un argument de fons que intenta amagar una realitat que els és ben punyent que el seu nacionalisme respon, sobretot, a fer valdre la seva atàvica voluntat de subordinació a la majoria castellana que ha afaiçonat històricament l’actual Regne d’Espanya. Aquesta setmana, la polèmica desfermada a les xarxes socials per l’escriptora espanyolista i taronja Laura Freixas ha estat el viu exemple d’aquest capteniment: intentar relacionar la tradició castellera amb el neoliberalisme i el masclisme d’una sola tacada. De tan surrealista fins i tot ella, completament aliena al sentit i el significat de les tradicions del seu entorn, va haver de batre’s ben aviat en retirada.

FALLIDA. La setmana acaba amb la certificació que altres 10.000 MEUR volen aquest primer desembre de la guardiola de les pensions. Aquella que els catalans hem anat engruixint durant anys amb el nostre superàvit fiscal depredat. El fet ens recorda que hem de començar la campanya del sí amb tots els arguments positius del país que volem, tal i com l’està impulsant l’Òmnium, però també (alhora i amb no menors energies) una altra de la por, per deixar clar el risc i la indignitat que suposa quedar-nos a Espanya. És temps de deixar caure el lliri de la mà i explicar, especialment, a la nostra gent gran, que està en risc la seva seguretat econòmica i el seu benestar material. Perquè, com diu Germà Bel, el petit percentatge de vots que ens manca per arrodonir la victòria cal anar-lo a buscar, principalment, a les residències de la tercera edat.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades