Política Última actualització Diumenge, 4 de desembre de 2016 05:00 h

Matar el referèndum a base de diàleg

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Allò del relat i tal i tal. Hem d’esforçar-nos particularment a evitar que el dependentisme aconsegueixi situar el referèndum fora del gran tòtem anomenat diàleg. Hem de fer valdre el fet que el referèndum, com la democràcia, no és de ningú en particular. És la manera bàsica de resoldre els problemes d’una comunitat política, particularment, els constitucionals. Fixeu-vos que els nostres adversaris sempre parlen de “Referèndum independentista”. I no, el que votarem abans o després de l’estiu serà un “Referèndum sobre la independència”, amb paperetes del sí i paperetes del no. La democràcia no es negocia. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

FINANÇAMENT. L’estafa permanent de les successives revisions del sistema de finançament ha estat un dels fronts en els quals més coses hi ha a retraure als partits catalans de les darreres dècades: es podia entendre que, en el marc multilateral de la LOFCA, ben poc marge de maniobra hi havia i que, per tant, calia agafar les molles i tirar endavant; per comptes d’això, a cada renovació del sistema, els partits nacionalistes feien veure que el resultat havia estat meravellós, per tornar al cap de poc temps a la constatació que es mantenia un espoli fiscal equivalent al 8% del PIB. Per aquest motiu, és fantàstic que siguin ara els representants catalans del dependentisme, Arrimadas, Albiol i Iceta els qui es mengin el marró de vendre l’enèsima estafa. Que siguin ells els qui defensin la degradació dels serveis públics i les infraestructures del país per infra-finançament.

JARDINS. Segurament es tracta d’una barreja d’implicació generacional i personal amb el tema, però costa molt d’entendre, des de fora d’una i altra, el paper de la consellera Dolors Bassa en relació a la polèmica sobre la valoració del règim castrista. Una dictadura és una dictadura, aquí i a la Xina popular. Encara que Franco construís pantans i creés l’Instituto Nacional de Previsión. Els qui van al capdavant del procés, com ara els consellers d’un Govern transversal com el de la Generalitat actual han de saber exactament quin és el seu paper i quines guerres toca avui obrir i quines no. Tot plegat costa tant d’entendre com l’actitud de molts independentistes exigint gairebé que el procés s’aturi fins que ens posem d’acord tots plegats sobre Cuba. Cosa que sabem d’entrada que és del tot impossible. A la basquitis, ara superada per motius obvis, sembla que la succeeix aquests dies la cubanitis.

MENTIR. Té molta gràcia que el mitjà de comunicació d’un Grup obstinat a fer valdre, al preu que sigui, amb els costos que s’escaiguin, el seu posicionament polític favorable a la dependència de Catalunya, es dediqui a acusar la Generalitat de Catalunya de comprar notícies favorables al procés a la premsa internacional. És una línia de treball en la qual la premsa nacionalista espanyola que es publica a Madrid ja fa anys que hi treballa. És igual que el propi mitjà i l’autora de l’article procedissin immediatament a desmentir la intoxicació d’”El Periódico”. El diari dirigit pel gran inspector Enric Hernández, lluny de rectificar, tres dies més tard s’ha llançat, ferit, a una autèntica fugida endavant. Del cas no se sap que és més penós, si el nivell d’ètica periodística del delegat de Planeta o l’activitat de difusió de la intoxicació duta a terme per insignes independentistes i il·lustres diputades dels Comuns.

REFERÈNDUM. Tots recordareu l’escenografia dels QWERTY drets als seus escons, brandant cartells de “Referèndum ja” al Parlament, just quan la campanya electoral de les espanyoles els ho exigia per mossegar algun vot independentista despistat. Des de que es va certificar que al Congrés hi ha una solidíssima majoria en contra del referèndum d’autodeterminació a Catalunya (la darrera, d’almenys 254 dels 350 diputats), es veu que la proposta ha passat a no ser tan urgent. Per això Joan Coscubiela s’ha permès criticar des del faristol de la sala de premsa del Parlament que el projecte de pressupostos presentat pel Govern aquesta setmana inclogui una partida de 5,8 MEUR per sufragar les despeses de l’exercici democràtic a l’autodeterminació, a costa, diu ell, de la despesa social. Considera un excés dedicar aquesta quantitat dins els 26.500 MEUR del capítol de despesa dels comptes públics. Parlar de llautó és poc expressiu.

REFORMA. La nova situació de minoria del PP al Congrés espanyol suposa un canvi notable. Per a gairebé tot excepte en relació a Catalunya. Els pares de la Constitució i els alts comandaments militars que els sotjaven des de la cambra del costat ja van fer prou bé la feina: qualsevol reforma constitucional exigeix unes majories tan grans que resulta completament inviable. Així que, a la primera de canvi, la vicepresidenta del govern espanyol només ha hagut de recordar que no existeix cap mena de consens en relació a una hipotètica reforma per tombar la proposta dels Comuns i la mini-proposta del PSC. Desfetes com un glaçó en ple mes d’agost. Per moltes voltes que hi vulguin donar la realitat és incontestable: és completament impossible que el PP, Ciudadanos i el PSOE es posin d’acord en res que no sigui perjudicar encara més els interessos de Catalunya.

XOF. El grup parlamentari del Partit Popular al Parlament de Catalunya sempre ha excel·lit per la presència d’individus d’un friquisme elevat. El nivell intel·lectual de la tropa és perfectament descriptible. Entre els més hàbils, però, s’hi troba de fa anys en Santi Rodríguez: per això sorprèn i fa angúnia alhora el seu ridícul fent befa de l’impost del Govern a les begudes ensucrades just en el mateix moment en el qual el ministre Montoro anunciava a Madrid exactament la mateixa mesura, pensada per sostreure a la hisenda catalana altres 31 MEUR. Una patinada que passarà als annals de la comicitat parlamentària, però que sobretot evoca la total insignificança del PPC davant Génova: tot i que Soraya Sáenz de Santamaría ha obert despatx a Barcelona, la cúpula del PP no es molesta ni a informar-los de les seves decisions polítiques imminents.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades