Convocats pel referèndum

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

12  

( 5 vots )

 Carregant

Arriba el moment de retratar-se. Els partidaris del dret a l’autodeterminació de Catalunya s’aplegaran el proper 23 de setembre al Parlament per iniciar el camí que ens ha de portar en pocs mesos a un referèndum sobre la independència. Arriba el temps de posar la cara a fons per la democràcia. Entretant, els Comuns preparen la seva nova formació política, que defineixen com a “sobiranista”: en el seu capteniment cap al referèndum constatarem definitivament si efectivament ells són sobiranistes i no requereixen el permís d’un altre per exercir la sobirania: temps que Jaume Asens i Joan Coscubiela seguin i en parlin. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

sedició, temps sedició

GLOBUS. Els mateixos mitjans que porten sis anys bolcats a acabar amb el procés independentista, fa setmanes que bufen el globus de la reforma constitucional: es tracta de construir una realitat paral·lela en la qual és viable allò que tothom sap que no ho és. La utilitat de mirar d’ensarronar d’una manera tan burda l’opinió pública no s’acaba ben bé d’entendre. Dilluns, el CIS publicava el seu baròmetre de novembre on la majoria habitual es mostra partidària de l’statu quo o, en tot cas, de canviar-lo per una major recentralització. Dimarts, amb motiu dels actes del Dia de la Constitució “zombie”, Rajoy refredava el suport del PP a qualsevol iniciativa al respecte. De fons, una doble impossibilitat: la d’aconseguir un consens semblant al del 78 (ni tan sols entre els mateixos partits d’obediència espanyola) i la d’evitar un fracàs estrepitós si es posés a votació a Catalunya amb el simple suport de l’actual tripartit dependentista del Congrés.

MOBILITZACIÓ. Ho hem viscut any rere any, però ara que el procés s’apropa al moment culminant encara costa més d’entendre. La incapacitat de l’espanyolisme per a mobilitzar el seu gens menyspreable volum d’1,5 milions de votants és certament espectacular. Se suposa que encara no pateixen prou per la possibilitat de la independència, que se senten prou emparats per l’statu quo, però tot i això sorprèn la dificultat per a expressar al carrer la voluntat de tants catalans de mantenir al preu que sigui la dependència d’Espanya. Dimarts, a la Via Laietana, no superaven els 400 efectius, amb representants electes del PP i Ciudadanos colze a colze amb coneguts militants falangistes. Amenaces al president de la Generalitat, simbologia pre-constitucional i algun braç en alt, el dependentisme sembla incapaç de manifestar la seva força. Bo és saber-ho de cara als temps que s’apropen, on una part fonamental del futur del país es jugarà al carrer.

MONÒLEG. La vicepresidenta espanyola, ministra delegada especial per a les colònies, Soraya Sáenz de Santamaría, ha començat la seva tasca al despatx del virregnat tot reunint-se amb els  indígenes que pensen exactament igual que ella. D’això en diuen diàleg. Naturalment, Inés Arrimadas i Miquel Iceta han procedit a la sortida, davant dels periodistes, al corresponent bany i massatge al Partido Popular, tal i com convé en aquest moment a la política de la metròpoli. A continuació, la vicepresidenta comissionada a promès reunir-se amb personalitats i entitats del país. Encara no en coneixem el llistat, però podem sospitar que totes hauran de creuar la Diagonal i que no hi mancaran Sociedad Civil Catalana, el Foment del Treball Nacional i el Cercle d’Economia. I és que, de tant “informar-se” a través dels mitjans espanyols al PP han arribat a la conclusió interessada de que aquí només existeixen els seus.

PERSECUCIÓ. Després que, pocs dies abans, el nou delegat del Govern al Regne Unit expliqués a Westminster quina és la situació política a Catalunya, una quinzena de diputats han portat el cas de la persecució de la presidenta Forcadell a la Cambra dels Comuns. La força argumental del procés a l’exterior és en aquests moments molt considerable: no s’entén perquè el govern espanyol es nega a seure en una taula de negociació per acordar una sortida democràtica (o sigui, votada) i menys encara és acceptable l’actuació contra la presidenta d’un Parlament, simplement, per donar curs als debats que li proposen els grups parlamentaris que formen la majoria. Entretant, l’Assemblea ha començat a preparar els actes de suport a la presidenta Forcadell que tindran lloc el vespre del dijous 15 de desembre davant dels ajuntaments i el divendres 16 a les nou del matí a les portes del Palau de Justícia de Barcelona. Cal ser-hi perquè ens escoltin arreu.

POP. Mentre el president Puigdemont, després d’un any, continua sense conèixer (gairebé) què és una televisió espanyola, el flamant delegat virregnal de la metròpoli continua ampliant la seva destacada quota de pantalla als mitjan catalans públics i privats, en una operació de promoció de la seva missió de distracció que li paguem tots al Partido Popular. Dilluns, Enric Millo ens explicava al TN de TV3 que el 6-D és la nostra festa nacional. Escoltar-ho en català sonava entre delirant i surrealista. El dirigent del PP a Catalunya apareixia ben perdut, com un pop en un garatge, remant en direcció contrària i, com sempre, girant la realitat del revés, com un mitjó (suat, molt suat): per a advertir que no es pot obligar els funcionaris a treballar en festiu però que en realitat no hi ha cap problema a obligar a no treballar a alguns que ho farien si poguessin.

TRAMPES. És urgent, cal dedicar-los les cent cinquanta paraules d’una entrada d’aquesta secció perquè comencen a fer peneta. La seva irrellevància és de nota. El ministre Montoro no ha dubtat a qualificar-los de partit marginal, confortat amb el suport incondicional que els ofereix el PSOE de la gestora sancionadora. Fins i tot a Catalunya, on són la segona força i la seva líder cap de l’oposició, és com si no hi fossin. Només els queda l’Iñaki Ellakuría i algú altre als mitjans de l’establishment. Però si l’entesa PPSOE a Espanya i l’estratègia “catalanista” a Catalunya els està deixant fora de joc, encara molt més la taca d’un partit que embruta el seu suposat missatge de regeneració a una velocitat de vertigen: aquesta setmana hem sabut que Ciudadanos és el partit amb més irregularitats detectades pel Tribunal de Comptes. En concret, és el responsable d’un 67% dels diners gastats de manera irregular amb motiu de la campanya del 20-D.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

Notícies relacionades

12 comentaris

Imprimir Enviar