De la revolució dels somriures a la de les truites

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

3  

( 5 vots )

 Carregant

El gran esclat de la Diada de 2012 va fer néixer la revolució dels somriures, la il·lusió de milers i milers de catalans, la constatació col·lectiva que teníem un projecte compatit de regeneració, de dignitat i per a tothom. D’aleshores ençà, superat per les circumstàncies, sense res a oferir, l’Estat espanyol no ha fet sinó enfangar el terreny de joc, buscar-nos els turmells, mentir, intoxicar i provocar. El pendent d’embrutiment ens ha deixat aquesta setmana en la delirant estampa d’un fiscal preguntant l’acusat quanta força cal per trencar un ou. Hem arribat a la revolució de les truites. Estem preparats per fer-les i ben grosses. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana. 

---

Comparteix

  Tweet  
URL curta

---

Etiquetes

sedició, temps sedició

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.

FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franquisme ens ha portat fins aquí. Amb tots els sectors socials que van donar suport al règim arrecerats dins el primer partit espanyol, el que ocupa el govern i les institucions més importants de l’estat, fins a prendre el Tribunal Constitucional per braç executor i el cap de l’Estat com a simple portaveu. El que habilita un expolicia franquista a exercir com a jutge en un tribunal d’excepció que deriva directament del Tribunal d’Ordre Públic de l’antic règim. El que li permet invocar un delicte tipificat com a tal a la reforma del codi penal de 1973 per encausar un regidor municipal electe per les seves expressions en un ple municipal en suport d’una declaració del Parlament de Catalunya. Potser sembla massa radical parlar de l’Estat
espanyol com a una continuació envernissada del franquisme: casos com el de Joan Coma ens recorden que no n’exagerem en absolut.

MEMÒRIA. L’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica ha decidit portar el discurs nadalenc del Borbó davant el defensor del poble espanyol. Imagineu-vos només per un moment què passaria si aquesta crida a l’oblit, molt lògica en qui deu el càrrec i els privilegis a l’assassinat de milers dels seus vassalls al llarg de la història i a la voluntat expressa d’un dictador de no fa gaire, imagineu-vos que passaria si aquesta petició d’amnèsia s’apliqués a les víctimes de la violència terrorista al País Basc. Les lliçons d’un rei, que gaudeix de l’estatus inaudit en democràcia de jurídicament inviolable, sobre el compliment de la llei i l’empobriment moral i material, per part de qui és hereu i beneficiari d’una fortuna familiar construïda durant quatre dècades de (presumpte) tràfic d’influències descarat i blindat pels mitjans, són d’un sarcasme que supera qualsevol límit en la poca vergonya. Endavant República Catalana.

ODI. La capacitat del dependentisme català per convertir les víctimes en botxins és realment espectacular. Certament, tenen molta feina a fer de cara endins: justificar la repressió que l’estat aplicarà a les institucions del seu propi país i als seus representants públics democràticament escollits requerirà dosis molt especials de vilesa moral. Un bon exemple del que vindrà en un dels representants més excelsos de l’espanyolisme bavós. Xavier Vidal-Folch ens oferia des del diari posat al servei de Ciudadanos un repertori d’argumentacions capgirades per convertir la presidenta del Parlament, perseguida pel poder judicial espanyol per negar-se a actuar de censora dels debats de la cambra i les actuacions dels diputats en ús de la seva llibertat d’expressió, en agressora consumada. Tot per negar-se a acceptar una realitat: que els catalans van votar el 27-S i van donar al Parlament de Catalunya la primera majoria independentista de la història. I com cou.

PARANYS. La cimera del nou Pacte Nacional pel Referèndum ha desfermat novament la bèstia del tribunerisme independentista. Lluny d’apreciar que el retorn temporal a l’oferta de referèndum pactat amb Espanya (que, per cert, era al programa electoral de Junts pel Sí i convindria hipotèticament per moltes raons, com convé un divorci pactat) és un moviment tàctic adreçat a refermar el compromís amb les urnes de la majoria dels votants (que no dirigents) dels Comuns, el pas ha provocat una autèntica onada de retrets a la majoria parlamentària que pilota el procés. El que més m’ha impressionat d’aquesta efervescència ha estat que centenars d’opinadors independentistes basaven les seves crítiques en interpretar la realitat en base als titulars de la premsa catalana dependentista radical (naturalment, “El Periódico” i “La Vanguardia”). Mai la intoxicació de l’adversari havia estat tan fàcil. I així, en comptes de preparar la resistència desprestigiem els qui van al davant.

REFORMA. Mentre els Comuns insisteixen en la inviabilitat d’un referèndum d’autodeterminació no pactat, tots els indicadors que ens arriben des d’Espanya manifesten que allò que es realment impossible és la reforma del règim post franquista espanyol, que transita a tomba oberta el camí de l’erdoganització. El búnquer del 78 no només resisteix, sinó que es reforça. Aquesta setmana n’hem tingut una bona prova en el pacte per al repartiment dels quatre nous membres del Tribunal Constitucional que cal renovar entre afins, a parts iguals, dels vells partits, PP i PSOE, mentre la crossa taronja de Ciudadanos i Podemos (en tota la seva impotència caïnita d’aquests dies) s’ho miraven com a simples espectadors. Segurament és per això que el darrer estudi del CEO apunta, en cas de noves eleccions a Espanya, a una caiguda d’En Comú Podem a Catalunya de fins a tres punts i a la primera victòria d’Esquerra Republicana.

Notícies relacionades

3 comentaris

Imprimir Enviar