Política Última actualització Dissabte, 7 de gener de 2017 05:00 h

21 dies a la desesperada

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

El dependentisme, en totes les seves formulacions, el d’aquí i el d’allà, té només tres setmanes per aturar el referèndum. 21 dies per evitar l’escac i mat. Si la CUP dona el vistiplau crític als comptes de la Generalitat a final de mes i s’evita així la convocatòria de noves eleccions, les institucions, les entitats i la gent posarà en marxa la maquinària d’un procés que (amb el no dividit entre els qui votaran per demòcrates i els qui no ho faran mai per espanyols) és un autèntic escac i mat independentista. És per això que aquests tres setmanes, en matèria de pressió, insult i manipulació, veurem absolutament de tot, a Catalunya i a Espanya. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

DETERMINACIÓ. Si no cedim en el nostre convenciment i arribem a l’aprovació de la Llei de Tranistorietat Jurídica a mitjans de juny col·locarem el dependentisme en una situació gairebé impossible de gestionar: esperar la intervenció de Madrid per la força en aplicació de l'article 155 de la Constitució espanyola, tot invocant la “Ley de Seguridad Nacional”, o si, en canvi, es consolida durant aquells quinze dies el control del territori per part de la Generalitat, assistir impotents al fet que una part dels votants del no decideixen finalment participar en el referèndum (el que vol, no ho oblidem, el 85% dels catalans) mentre els seus partits, completament en fora de joc, llancen una campanya desesperada cridant a l’abstenció. Tal combinació, nascuda del control de la situació pel Govern, situaria la participació final per sobre del 50% i la victòria del sí en un marge extraordinàriament ample.

DIÀLEG. El Partit Popular, instrument privilegiat de la Llotja del Bernabeu, mai no acostuma a decebre. I aquesta vegada tampoc ho ha fet. A la primera oportunitat de concretar la campanya de màrqueting internacional altrament dita “Operación Diálogo”, la qüestió s’ha resolt amb el previsible zero a l’esquerra. És el que té el fum. Què és fum. Foment diu no al traspàs de Rodalies i a la retirada de cap dels recursos contra mesures socials al TC. Foment no assumeix l’estafa flagrant dels dos anteriors plans de rodalies i ja ni tan sols s’atreveix a oferir-ne un tercer. Foment menteix descarnadament sobre les inversions fetes en els darrers anys. Foment ni esmenta les obres a l’estació fantasma de la Sagrera. L’única concreció és tornar a diferir un altre any l’entrada en servei del tram de doble via entre Castelló i Tarragona, feta a més (quan sigui) en ample de via espanyol i no europeu. De traca.

ELECCIONS. Dimarts, en una entrevista radiofònica a la SER, el líder “in pectore” dels Comuns a nivell nacional, llançava la seva exigència d’unes noves eleccions autonòmiques de manera immediata. Encara que la polèmica (que devia ser notable també de portes endins, després del nul debat intern davant d’un cop de timó decidit tot sol) el va obligar a rebaixar les seves paraules el dia següent, el cert és que la credibilitat del seu suport al referèndum ha quedat greument tocada: contradir el 61% (segons el darrer baròmetre del GESOP publicat per “El Periódico”) dels electors dels Comuns, partidaris de dur endavant el referèndum encara que no hi hagi pacte amb el govern espanyol, suposa un greu error de conseqüències predictibles. La davallada en les expectatives electorals, que ja afecta fins i tot Ada Colau a Barcelona, comença a provocar errades molt greus.

EQUIDISTÀNCIA. Després d’unes quantes anades i vingudes contradictòries, Pepe Álvarez, líder de la UGT espanyola, ha situat el sindicat en un doble punt equidistant. D’una banda, avala l’exercici del dret a decidit tant per a tornar a votar un Estatut (el dia de la marmota que ens ofereix el PSC, tot retornant-nos a 2006) com per un referèndum real d’autodeterminació. De l’altra, afirma que si s’hi arriba a produir, la UGT es mantindrà equidistant entre el sí i el no. Certament, es tracta d’un posicionament valent. Fins i tot més enllà de l’oficial a Podemos, on Íñigo Errejón i Pablo Iglesias han apostat obertament per defensar el no. Entretant, Camil Ros i Matías Carnero, dupla responsable del sindicat a Catalunya, el mantenen dins el Pacte Nacional pel Referèndum. Confiem que, com sempre ho han estat, els dos grans sindicats catalans dels darreres quaranta anys seran fidels a la defensa de la democràcia.

EXPULSAR. El polèmic Miguel García, portaveu de la formació nacionalista espanyola Ciudadanos a la segona ciutat del nostre país, l’Hospitalet de Llobregat, ha convidat Diego Arcos, membre de l’Assemblea i de diferents entitats relacionades amb l’emigració, a marxar de Catalunya. El seu delicte: haver nascut a l’Argentina i defensar la independència de Catalunya. És un capteniment freqüent a Ciudadanos: qualsevol que hagi debatut amb els seus dirigents haurà escoltat (com un servidor de la diputada del “perreo”) un “si no t’agrada la Catalunya  espanyola, fot el camp”. El posicionament xenòfob de García resulta especialment punyent en una ciutat que és el producte de l’arribada de centenars de milers de nous catalans. L’Ajuntament, a més de recomanar la destitució del conegut rector que acull homenatges al feixisme, també hauria de pronunciar-se públicament contra els qui llancen amenaces d’expulsió del país per diferències ideològiques.

FERIDA. Sempre incisiu, el diputat republicà Joan Tardà ha estat clar sobre les conseqüències de la hipòtesi (dia sí, dia no, ben plausible) que els Comuns abandonin finalment l’aposta pel referèndum. Si els QWERTY baixen del tren, avisa, la divisió de l’esquerra catalana farà inviable cap acord de govern de la misèria autonomista durant dècades. El posicionament cada dia més autosuficient dels Comuns en relació a la resta de les forces d’esquerra del país resulta ben difícil de pair. Xavier Domènech practica a tort i a dret, a cada entrevista, l’insult permanent a ERC i la CUP, situant-les com una mena de mesells útils d’una suposada hegemonia convergent. Una hegemonia convergent consistent a presentar uns pressupostos amb més percentatge de despesa social que els del Tripartit (amb els seus col·legues d’ICV-EUiA) i a preparar el naixement de la República Catalana, de la qual CiU no n’havia estat mai partidària.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.


Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

 
 

---

Notícies relacionades