Política Última actualització Dissabte, 21 de gener de 2017 05:00 h

Puigdemont pitja l’accelerador

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Coincidint amb el tram final de la negociació pressupostària i potser en connexió, el president Puigdemont, el seu Govern i la majoria parlamentària per la independència que li’n dóna suport ha marcat un clar canvi de rasant. Negativa al cafè per tothom, imatge de fortalesa en la determinació de complir el mandat rebut i exposició pública de motius a Europa. Pitgem l’accelerador. Tot plegat, en mig de l’anunci soterrat que el Referèndum s’accelerarà en cas que arribin les inhabilitacions en els mesos immediats. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

CLAR. A mesura que ens apropem al dia D, el president Puigdemont va emergint amb més força per a donar-nos confiança. El més important: la seva claredat. Després d’haver renunciat a cap aventura de lideratge individual del nou PDeCAT, aquesta setmana el seu missatge ha estat molt potent: ens hem guanyat el dret a una relació bilateral d’igual a igual amb l’Estat espanyol i iniciem decididament el camí definitiu envers la ruptura. La carta a Mariano Rajoy desistint d’assistir a la representació de la Conferència de presidents i la conferència al Teatre Romea anunciant que aquest any comença una nova era per a una Catalunya finalment lliure. El més curiós, que els qui porten un any ensumant a tot arreu processisme ara els posi tan nerviosos comprovar com ens disposem a anar de cara a barraca sense més dilacions. Som-hi tots, que s’acosta el gran moment.

COMISSIÓ. Hem vist coses meravelloses, de gran justícia poètica, enormement evocadores i visuals, com ara aquell enèrgic cop de vent providencial, de llibertat, que va tombar simbòlicament el sistema autonòmic representat per les seves banderes. Justament amb l’excepció de Castella-Lleó i una de les possessions nord-africanes de la monarquia espanyola. Una grandíssima conferència que ha ofert, per tot resultat tangible, més enllà de la propaganda més interessada, la creació d’una comissió d’estudi sobre el sistema de finançament caducat fa tres anys. Senzillament espectacular. És per sentir-se ben orgullós que el president Puigdemont i el Govern en ple hagin decidit que ja n’hi havia prou de fer la pantomima. Res més eficient en la defensa dels interessos de Catalunya i els seus ciutadans que deixar de fer el ridícul en escenificacions a major glòria del “gobierno de la nación”: hauran d’entendre-ho, els d’aquí i els d’allà: s’ha acabat el bròquil.

ENGRUNES. El debat pressupostari entre Junts pel Sí i la CUP continua fent camí, amb legítims escarafalls i pressions de part de tothom. Aquest cap de setmana serà decisiu, atès que les assemblees dels anticapitalistes començaran a valorar la proposta del Govern dilluns i després ja no tindran marxa enrere. Els nervis propis de l’estira i arronsa són a flor de pell. La cosa és molt senzilla: si el debat sobre els pressupostos de l’autonomia, autèntiques engrunes de poder real, embarranquen la independència serà, senzillament, que els nostres representants no en són dignes de gestionar-lo. Això vol dir que Junts pel Sí no pot tenir propostes intocables. Això vol dir que la CUP no pot marcar propostes inacceptables. Tots dos disposats a cedir en tot. Que no s’enganyin: si la legislatura de la independència fa fallida absolutament ningú en sortirà viu. Com diu Joan Tardà, tothom cap a casa.

EUROPA. Una vegada més, una altra reacció esperpèntica. José Manuel Garcia-Margallo ha marxat, caigut en desgràcia després d’atrevir-se a posar en dubte públicament el lideratge de Mariano Rajoy, però el seu successor al ministeri d’Exteriors espanyol ha demostrat la mateixa capacitat per fer el ridícul. Des de Madrid han anunciat que evitaran que ens expliquem a la capital europea, que el Regne d’Espanya disposa a Brusel·les de 300 funcionaris per difondre, a tort i a dret, que no tenim dret a l’autodeterminació. Certament, la conferència del president Puigdemont, el vice-president Junqueras i el conseller Romeva al Parlament europeu els fa mal. Molt de mal. Cou de valent. A la simple exposició d’idees oposen prohibició del debat. Són uns cracs de la diplomàcia. Fer el ridícul en viu i en directe. Estarem amatents a veure com impediran dimarts vinent la lliure expressió de les autoritats catalanes al Parlament europeu.

HEGEMONIA. Els Comuns continuen, polifònics, amb la seva cançoneta constant de la suposada existència d’una hegemonia convergent, sense voler entendre que aquest país, d’ençà que lluita de debò per la independència, ha substituït el marc autonomista que es va començar a ensorrar amb la sentència de l’Estatutet. Que ha girat del tot com un mitjó. Que ha cremat persones i projectes a un ritme frenètic. Que de les hegemonies anteriors no en queda pràcticament res. Afortunadament. Cada vegada que em diuen que els convergents continuen marcant els termes del debat públic, que ens han fet anar per on han volgut, no puc evitar-ho, se’m representen els alcaldes de Sant Cugat del Vallès i de Tortosa, Lluís Recoder i Ferran Bel, menystenint agrament, de manera feridora, les Consultes sobre la independència als seus municipis fa tan poc temps. Quins pebrots dir que la Catalunya d’avui és la que volia CDC fa deu anys.

NEGOCIS. Setmana exemplar del duet de reis Borbó, els que ens va deixar en herència aquell general gallec que va guanyar una guerra. El pare, diu un mitjà digital espanyol suposadament seriós, que va fer tapar les seves aventures sexuals pel mòdic preu de 26 milions mensuals, satisfets durant dos anys amb fons reservats via un compte corrent a Luxemburg. El fill, de viatge a l’Arabia Saudí. Són, els amics del Golf del pare que ara n’ha heretat també ell. L’objectiu principal, segons sembla, la venda de cinc corbetes a un Estat les relacions dels qual amb el gihadisme són, com a mínim, poc clares i que promociona una guerra, com la del Yemen, que porta a les esquenes ja uns quants milers de morts. Realment, pare i fill, una parella exemplar, digna d’elogi i d’orgull. Però, com diria Gabriel Rufián, si no ens agraden, no haver-los votat.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades