Política Última actualització Dissabte, 28 de gener de 2017 05:00 h

Avui, dia clau per arrencar el referèndum

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’acord entre el Govern i els sindicats del sector de l’Ensenyament sembla haver aplanat el camí del difícil sí de la CUP als pressupostos. Tot i que em sembla preocupant la bretxa, que es continua eixamplant, entre les condicions laborals de mestres i professors i els de la resta dels treballadors públics. Però, per davant de tot, l’entesa obre de bat a bat la porta a superar el darrer atzucac intern i afrontar la batalla final. Serà duríssima, ens hi haurem de deixar la pell i hi tindrem gairebé tot en contra, a dins i a fora. Però qui no arrisca no guanya. Quines ganes que comenci d’una vegada la campanya pel sí. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AMICS. La carta de principis de setmana d’Esteban González Pons, eurodiputat del PP, als seus col·legues de grup parlamentari europeu resultava xocant: capaç de comparar la presència dels màxims representants del Govern de Catalunya amb la presentació d’un llibre i d’aviar qui assisteixi que avalaria l’exercici de l’autodeterminació dels catalans. Tot alhora no pot ser. El que més gràcia m’ha fet del baix nivell argumental de la missiva és aquell moment en el qual els demanava “com a amic” que col·laboressin al boicot. Realment, fan molta peneta: adreçar-se en aquells termes, de col·lega castís, a gent que sap i practica cada dia que la política internacional només coneix d’interessos. De moment, gràcies a tant escarafall per un afer intranscendent, ara tothom ja sap a la capital comunitària que el diàleg que propugna el govern espanyol consisteix a intentar no deixar-te parlar.

ANUNCIS. Des de Ciudadanos, mancats penosament d’arguments per justificar l’exercici més bàsic de la democràcia, han hagut de filar prim i ficar-se amb la despesa de l’anunci, a algunes de les capçaleres més importants de la premsa europea, de la conferència del Govern català a Brussel·les. Com de demagògia amb això, en podem fer tots, deixeu-me abonar-m’hi amb la meva quota: amb el que (presumptament) els governs espanyols van pagar de fons reservats a només una de les amants del Borbó perquè mantingués la boca tancada durant dos anys, a raó de 26 milions de pessetes al mes, sense comptar la inflació, la cosa donaria per a molt. En concret, es podrien organitzar una conferència a Brussel·les cada dia. De fet, som més milions que assistents, 24, a l’acte dependentista organitzat per la senyora UPyD, Ciudadanos i Empresaris de Catalunya al dia següent, també al Parlament europeu.

CANGUELO. El suposat informe del CNI sobre Catalunya que és al damunt de la taula de Mariano Rajoy, filtrat aquesta setmana per Carlos Dávila, avisa que fem forat a Europa. Que els delegats del nostre Govern fan bona feina. Que el monòleg legalista de les autoritats espanyoles és massa difícil de vendre. Els països del nord i escandinaus, de sòlida tradició democràtica i els de l’est, de recent creació, són prou sensibles a respectar la voluntat majoritària que es va expressar el 27-S. I espera. Espera que el control efectiu del territori el duguin a terme les autoritats catalanes: veuran quina és la reacció dels estats, com ara França o Alemanya, amb milers de milions d’euros en inversions i milers d’empreses operant cada dia des de Catalunya. El govern espanyol té cada dia més por, perquè sap que s’acabarà quedant sol i la humiliació serà insuportable. Un altre 1898.

DENUNCIAR. L’episodi de Mortadelo entrant de nit i per la finestra al despatx del Conseller de Justícia retrata un nou element de l’acció dels serveis secrets espanyols contra el procés. De què es tractava, d’instal·lar micròfons o d’aconseguir informació rellevant? Fins ara semblava dominar la discreció: ara, a punt que esclati l’acarament de legitimitats, és el moment que se sàpiga tot. O de que quedi clar que estan posant tots els mitjans al seu abast per aturar-nos. Centenars, milers d’agents, desplegats al si dels cossos de seguretat espanyols a Catalunya, infiltrats a les organitzacions, a l’administració i a la policia catalana, actius a les xarxes socials, dins i fora de les entitats dependentistes. Tot ben regat de recursos públics al servei d’aturar el procés. És on som. En un punt sense retorn: convé que tots en siguem conscients. O anem fins al final o arranaran el país fins als fonaments.

DESCOMUNAL. En una nova entrevista per a emmarcar, on s’assenyalava la pluja com a única solució a l’encariment del preu de l’electricitat, Mariano Rajoy admetia dijous que la sola concessió a Catalunya d’un règim econòmic especial, semblant al concert econòmic basc, provocaria maldecaps descomunals al sosteniment de la hisenda espanyola. És la coherència habitual: es nega l’existència de l’espoli fiscal (fins i tot es caricaturitza amb la fórmula ridícula del “Espanya ens roba”), al contrari, s’argumenta que és l’Estat espanyol qui està sostenint a través del FLA la Generalitat de Catalunya (per exemple, Enric Millo a Can Terribas en una entrevista el dia abans), però tot seguit s’avalua com a impossible un règim d’autogestió catalana de la recaptació tributària. Francament, el president espanyol hauria de contactar amb el nou “think tank” que prepara Pepe Borrell, perquè li expliqués “las cuentas y los cuentos” d’aquests maldecaps descomunals.

ESCRÚPOLS. El nou delegat del Govern espanyol ha fet una pausa en la seva impostada cara amable, pròpia de l’Operació Diàleg, per deixar-les anar de l’alçada d’un campanar. Amb una evident intenció d’insultar, Enric Millo, l’home que representa el Regne d’Espanya a la colònia perquè un dia no va poder representar Esquerra Republicana a Madrid, va dir que el Govern català havia anat a Brussel·les a exercir el dret a fer el ridícul. No content amb l’ocurrència, va decidir, quan ni tan sols havien passat 48 hores des de la tragèdia, reconvertir el cas d’una nena morta en una batalleta contra la independència. La manca d’escrúpols fa venir ganes de vomitar. S’entén que el buit argumental en el que, dramàticament, es mou el dependentisme ha de ser molt i molt angoixant, però tot hauria de tenir un límit.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 
 
 
 

---

Notícies relacionades