Política Última actualització Diumenge, 29 de gener de 2017 05:00 h

CNI contra lliris (a propòsit del cas Vidal)

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La polèmica anecdòtica (repeteixo, anecdòtica, encara que al diari Ara en facin portada) arran de les declaracions imprudents del ja ex-senador Santi Vidal són tota una revelació de com som. Al lògic aprofitament per part del dependentisme s’uneix la desvergonya d’aquells (des de dins i des de fora de l’independentisme) que porten cinc anys afirmant que el procés és un engany d’alguns per mantenir-se en el poder o per imposar la seva hegemonia i demanen ara que el jutge suspès es desdigui de les informacions que posen negre sobre blanc que sí, que realment s’està preparant la independència. Sobretot, retraten la marcada tendència del català mitjà a considerar que la llibertat ens vindrà a cops de lliri perfumats. Que guanyarem a base de ser molt bones persones. CNI contra somriures. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

FUGIDA. Inés Arrimadas se’ns en va. No ha quallat com a màxima representant del dependentisme a Catalunya. Tot i gaudir del reconeixement oficial com a cap de l’oposició, són en realitat els QWERTY, amb l’hàbil corredor Joan Coscubiela al capdavant, els qui realment actuen com a assot del Govern de Junts pel Sí; fins i tot Xavier García Albiol, amb els seus estirabots grandiloqüents, supera Arrimadas en efectisme i la deixa gairebé sempre en segon terme. Ara, Albert Rivera se l’emporta perquè actuï com a portaveu del partit taronja a nivell espanyol. Una candidata a la Generalitat de portaveu a Madrid. Es tracta d’un greu error de Ciudadanos. Significa donar la idea que ja no té marge per créixer a Catalunya. Que aquí els resta poca cosa a fer. Que la batalla està perduda. Com a independentista em sembla un autèntic regal.

MARGINAT. No només han estat les informacions sobre el canvi climàtic o els drets del col·lectiu de LGTB. El nou president dels Estats Units, Donald Trump, ràpid com un llamp,  ha fulminat també la versió castellana del web de la Casa Blanca. A Espanya, la presidenta andalusa Susana Díaz s’ha apressat a condemnar el fet: “un desprecio a la comunidad hispana y un ataque intolerable a la segunda lengua en EEUU”. Sembla mentida de quina manera es pot exigir als altres allò que no s’està disposat a admetre a casa. Ni al Parlament europeu: el PSOE que és a un pas de dirigir, no ha admès mai el plurilingüisme a les institucions de l’estat i ha participat de tots els intents de bloqueig a l’oficialitat del català a Europa. Sobta, doncs, que s’exigeixi respecte a una llengua no oficial mentre es marginen aquí totes aquelles que no són l’espanyol.

MENTIR. Amb l’habitual negligència amb la qual jutgem cada passa de Mariano Rajoy, una part dels mitjans han parlat de la suposada confusió del president espanyol a l’hora d’exigir la versió espanyola del web de la Generalitat. Santa ingenuïtat. Res més lluny de la realitat. El líder del PP sap perfectament que existeix la possibilitat d’accedir-hi en castellà. Només es tracta de mentir per a empastifar l’altre. Això és la guerra i val tot. Si els mitjans espanyols, davant una mentida tan flagrant, li’n demanessin comptes (amb el descrèdit d’imatge que això li suposaria) no hi ha dubte que Rajoy no diria coses semblants. Però com sap, com així ha estat, que ningú no dirà ni piu fora de Catalunya, doncs endavant. Es menteix i així es nodreix el relat que passa per la persecució del castellà al nostre país. I com que encaixa amb el discurs sobre la nostra perfídia, a Espanya (gairebé) ningú anirà a gencat.cat a comprovar-ho.

MORT. Josep Lluís Bonet, un dels grans productors de cava del país com a president del gegant Freixenet i ínclit lluitador contra la independència, ha rebut aquesta setmana un premi inesperat als seus serveis. En un combat a mort com el que està plantejat amb tota cruesa per l’Espanya castellana, des dels temps d’Aznar, amb l’objectiu d’imposar la capitalitat econòmica de Madrid a major glòria dels interessos de la llotja del Bernabeu, no hi ha pacte possible: a fi d’establir un marc de competència interna que afebleixi els interessos dels catalans, l’Estat espanyol opta per protegir els elaboradors de cava extremeny oferint-los la cobertura de la denominació d’origen que els productors històrics catalans volien conservar com a pròpia estrictament del territori d’elaboració del cava. I és que, una vegada feta la feina, Roma no paga traïdors. Naturalment, l’afectat ni piu, que Espanya és el més important.

PREGUNTO. Diumenge a la nit TV3 estrenava “Jo pregunto” un nou format televisiu que defugia l’entrevista tradicional i periòdica al president de la Generalitat per oferir un entretingut exercici de contacte directe entre el país i el seu màxim responsable polític. Calia, en efecte, renovar el format. Desgraciadament, va quedar un pèl deslluït per la manca de transparència en la presentació dels qui interpel·laven el president (a qui per cert, exigien com si fos cap d’estat, tot i que la majoria no en volien que ho fos mai). Calia un “càsting” que bandegés tothom que tenia connexions de partit o sindicat o bé que, si no era així, ho exposés nítidament davant dels espectadors. Clar que, amagar l’ou és quelcom que portem molts anys fent, com ara, per exemple, amb Andrea Levy , sistemàticament presentada durant anys a les tertúlies com a advocada, sense esmentar els seus càrrecs orgànics al PP.

SUBORDINAT. Per desgràcia, els Comuns podrien seguir un camí en paral·lel al viscut pel PSC els darrers anys. Del dret a decidir de Pere Navarro a la genuflexió amb dos genolls de Miquel Iceta. Parlar d’una República Catalana que decideixi les seves interdependències té molt poc sentit si, alhora, es transita des de la defensa d’un procés constituent no subordinat (campanya del 27-S) a un altre de necessàriament a coordinat amb Espanya, per al qual no existeix cap mena de majoria previsible no només a curt, sinó tampoc a mitjà termini. És més, de moment n’hi ha una de defensora amb bel·ligerància de l’statu quo, formada pels 254 diputats de 350 que donen suport al tripartit més o menys actualment vigent a Madrid. La ponència ideològica fundacional dels Comuns indica que mantenen la seva (in)definició nacional i hi perden un nou llençol a cada nova passa.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades