Política Última actualització Diumenge, 5 de febrer de 2017 05:00 h

Demà toca defensar la democràcia

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Es percep que serà un èxit. Els darrers dies, segons sembla, el nombre d’inscripcions s’ha disparat. 40, 50.000 persones? És una autèntica barbaritat, tractant-se d’un dia laborable a les vuit del matí. Hi serem el 6-F perquè 2,3 milions de catalans, vencent les incerteses i les amenaces, hi vàrem ser també el 9-N. Necessitem trobar-nos i comptar-nos, comprovar que estem preparats per a encetar la fase definitiva, el temps políticament més important de les nostres vides. I ho farem davant un dels poders de l’Estat espanyol, el més impermeable als canvis que ha viscut la societat catalana. Per defensar la democràcia, amenaçada al nostre país, en bona mesura pels mateixos de sempre. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

DIÀLEG. La ració de la setmana, ennuegada de cop, passava de principi per l’impagament de les beques escolars i universitàries (particularment necessàries a Catalunya, davant del preu de les matrícules i que també haurien d’haver estat cedides en aplicació de sentències incomplertes del TC) i per l’anunci d’un nou endarreriment (el tercer) en la construcció del veritable monument a la crisi per als qui accedeixen a Barcelona des del Baix Llobregat: el pont que ha d’enllaçar l’AP-7 i l’A-2 a Castellbisbal, iniciat fa exactament deu anys. Ara diu que volen revisar fins i tot el projecte. Entretant, dijous, per amagar l’ou, Xavier García Albiol llançava l’anunci que en dos anys el corredor mediterrani “serà una realitat”, després que les autoritats catalanes i valencianes hagin constatat que no s’està fent absolutament res damunt del terreny. La presa de pèl es de dimensions còsmiques: afortunadament, no serà el “Ministerio de Fomento del Reino de España” qui acabarà l’obra.

HEGEMONIA. En el context de les primeres passes de la nova macedònia dels Comuns, Xavier Domènech, inassequible al desencís, continua predicant obsessivament la seva teoria, acomboiada des dels mitjans afins, que ells són l’única alternativa a l’hegemonia de CiU. És possible tanta alteració de les capacitats cognitives? De moment, la seva oposició al Parlament consisteix massa sovint a alinear-se sistemàticament amb els partidaris de l’statu quo. Costa tant analitzar qualsevol estudi demoscòpic per apreciar la desaparició d’Unió de l’escena i quina és l’expectativa de vot al partit successor de l’antiga CDC? Fixar com a màxim objectiu d’un partit acabar amb una situació de poder que ja no existeix és, com a mínim, sorprenent. Cops de puny a un enemic invisible. Diguem-ho clar, a Catalunya, l’hegemonia ideològica se situa a l’esquerra i l’únic que impedeix a hores d’ara que cristal·litzi en govern és precisament l’alineament dels Comuns amb el dependentisme.

RELAT. Després d’una setmana poc lluïda, finalment, els pocs mitjans catalans alineats amb l’independentisme, afortunadament, semblen haver passat també a l’ofensiva. Dilluns, el diari “Ara” dedicava la portada i un ampli espai interior a analitzar fins a 26 sentències favorables a la Generalitat que el Govern espanyol se salta pel morro i sense cap amenaça ni conseqüència. Des d’altres mitjans digitals del país, ara que l’Audiència Nacional exigeix l’execució d’una multa de gairebé mig milió d’euros contra l’ANC, teòricament, per haver gestionat malament dades amb component ideològic, es comparava el cas amb la campanya de cartes trameses per Sociedad Civil Catalana a un milió de jubilats dies abans del 27-S amb l’objectiu d’espantar-los amb un suposat impagament de les seves pensions en cas d’independència. La premsa del país necessita amb urgència marcar el seu propi relat de la realitat d’aquí, deixar de comprar sistemàticament el que ens assenyalen des de la metròpoli.

PORTES. Mentre Inés Arrimadas s’entrevistava a la desesperada amb la vicepresidenta espanyola, en l’intent de guanyar alguna mena de visibilitat, la irrellevància de Ciudadanos quedava de manifest davant del nomenament (consensuat entre els qui manen, el PPSOE de Mariano Rajoy i Susana Díaz) de l’ex-diputat durant tretze anys i ex-director general de la Guàrdia Civil la legislatura passada Arsenio Fernández de Mesa y Díaz del Ríocom a nou membre del consell d’administració de Red Eléctrica Española. Com tothom sap, Ciudadanos entrava per regenerar la vida política espanyola i acabar amb el bipardisme. Està claríssim. A la pràctica, ha vist passar per davant seu un nomenament pel sistema de portes giratòries enfadant-se molt i no fent res. I què dir de la presidència del Tribunal Constitucional, negociada públicament a dues mans pels del règim del 78 sense amagar-se’n. Sí, sí, amics dels Comuns, com està canviant el Regne d’Espanya.

PRECINTES. L’allau d’amenaces que ve i que augmentarà tracta d’atemorir els sectors més porucs de la societat catalana. Com en el cas de les exageracions sobre les conseqüències econòmiques de la independència, es tracta de dir-la ben grossa. D’inocular la por. I encara que sigui amb més gràcia, nosaltres també hem de jugar aquesta partida. Per exemple, explicant a les residències de la tercera edat (on hi ha més votants de no que podrien passar al sí) que les seves pensions perdran aquest any força poder adquisitiu i que només les salvaran si esdevenim República. I també, avisant els funcionaris públics, tots, que de la mateixa manera que ara actuar contra la legalitat espanyola té conseqüències, a partir del dia de l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica, actuar contra la legalitat catalana també en tindrà. Vaja, que potser els precintes els posarem nosaltres.

PROCESSISME. De la mà de molts dels seus contraris, una part de l’independentisme, fent sobretot tàndem amb els Comuns, fa mesos que insisteix en el fet que tot plegat és un engany de Convergència per mantenir-se en el poder. Des del 27-S, quan ells mateixos van afirmar que no es podia declarar la independència, insisteixen en que el Govern i la majoria parlamentària no han fet res per culminar el procés. Han desqualificat els qui van al davant sense pietat, posant en dubte les seves darreres intencions en tot moment. Ara, una vegada el sí als pressupostos ha tancat la darrera baula de la cadena que ens deixa als peus del caixa o faixa, de manera sorprenent, demanen més temps. No direu que no és primorós que els inventors del concepte despectiu de processisme, arribats al moment clau demanin de genolls per tot arreu que allarguem el procés.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades