Política Última actualització Dissabte, 11 de febrer de 2017 05:00 h

Espanya se’n riu de tothom

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Aquesta setmana es destapava una nova passa en la immensa presa de pèl de l’AVE. El macro-projecte símbol de la re-centralització, que ara comparteix espai als mitjans amb l’anunci que els jubilats espanyols veuran substancialment retallades les seves pensions en un futur immediat. Espanya se’n riu dels catalans, dels valencians i de tots els europeus. Josep Vicent Boira, secretari d’Obres Públiques i Vertebració del Territori del govern valencià, destapava que el Govern espanyol es prepara per destinar 935 MEUR amb finançament europeu a la construcció d’un quart accés ferroviari a la capital, mentre continua sense connectar València i Barcelona. Es tracta d’enfortir el Corredor Madriterrani caracteritzat per Germà Bel. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ACUSATS. El dies 20 i el 22 de gener de 1927, Francesc Macià es declarava davant dels tribunals francesos com a únic responsable del denominat Complot de Prats de Molló, que havia mirat d’organitzar l’alliberament militar de Catalunya de les grapes de la Dictadura del general Primo de Rivera. El 14 d’octubre de 1940, el president Companys era sotmès a un consell de guerra sumaríssim i executat al dia següent al castell de Montjuïc. Ahir, per tercera vegada en el darrer segle, un president de la Generalitat seia al banc dels acusats de l’Estat espanyol. Primo de Rivera, Francisco Franco i Felip VI. La imatge de Mas, Ortega i Rigau davant d’un tribunal amb l’objectiu de castigar penalment un acte polític resulta completament incomprensible arreu i suposa una nova passa en el camí de no retorn del descrèdit de la metròpoli a Catalunya.

CRIMINALITZAR. L’excusa permanent. Abans del 9-N de 2014 l’independentisme havia de guanyar unes eleccions; abans del 27-S, un referèndum. Ara ja només val una majoria de 2/3 al Parlament. Les giragonses de Lluís Bassets són de traca i mocador. Diu un dels més excelsos comissaris de narcòtics, en el seu darrer article a “El País”, que no es pot ser demòcrata i independentista si es defensa el mateix que la majoria absoluta del Parlament de Catalunya: Bassets prepara els lectors dependentistes per a acceptar un hipotètic escenari repressiu que suposarà la restricció de drets polítics fonamentals a una part dels catalans. Abans, cal deixar ben clar que les futures víctimes són culpables. Que allò que ens faci Espanya serà perquè ens ho hem merescut. És el paradigma de com s’obre pas un nou argument: els independentistes som responsables d’acabar amb l’autonomia que, en realitat, el PPSOE va matar unilateralment fa anys.

DETENCIÓ. Els detalls de l’actuació judicial de la setmana passada resulten escruixidors. L’habitual estratègia consistent a barrejar algun element de base real amb un còctel d’informació esbiaixada publicada de manera immoral. Actuació de la Fiscalia Anticorrupció jeràrquicament dependent del Govern amb anunci previ als mitjans perquè no se’n perdin ni un detall. El testimoni de l’exsecretari del Govern i exregidor barceloní Antoni Vives posa els pèls de punta. La conclusió és clara: en el pendent de la lluita contra l’independentisme, el Govern espanyol està disposat a trepitjar els drets fonamentals que calguin: ara, amb la capacitat per detenir qui vulgui i quan vulgui. Persones retingudes il·legalment per la Guàrdia Civil durant un dia i mig sense ordre judicial, declaració ni imputació de càrrecs. Ja se sap, l’estat de dret i tal i tal. El respecte a la llei i tal i tal. Mentre l’esquerra espanyola s’ho mira.

ESCOMBRANT. El jutge Jesús Maria Barrientos era triat ara just fa un any com a president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya. Des d’aleshores, no s’ha estat de fer declaracions contra la necessitat que els jutges entenguin almenys el català per a exercir a Catalunya. Diu que el nostre país seria un “desert judicial”. President del tribunal que jutja Mas, Ortega i Rigau, no s’ha estat de recriminar-los el seu retard del primer dia. Però, sobretot, ha resultat deliciós veure’l al rescat de la testimoni principal de l’acusació, l’excandidata i exdirectora de l’Institut Pedraforca de l’Hospitalet de Llobregat, en veure-la contra les cordes com a conseqüència de les preguntes de la defensa, que posaven de manifest la seva vinculació política estreta amb Ciudadanos. El mateix dia que “La Razón” anunciava/ordenava que hi haurà veredicte unànime. Visca el joc net i la independència del poder judicial.

ESTRATÈGIA. La línia de defensa escollida pels encausats el 9-N ha suscitat polèmica dins els món independentista. No són pocs els qui consideren que caldria haver explicitat davant del jutge la desobediència a les imposicions del TC dictades pel govern espanyol. Que no fer-ho afecta a la credibilitat del procés. No són altra cosa que les dues estratègies que separen Junts pel Sí i la CUP des del primer moment. A la primera, predomina la idea que cal mantenir el respecte a la legalitat espanyola fins al mateix dia en què es faci néixer des del Parlament una nova legalitat catalana, a la qual caldrà també exigir total respecte. El punt intermedi entre dues posicions irreconciliables segurament passa per no allargar aquest penós interinatge d’acatament de les lleis espanyoles d’una democràcia malalta (en definició cartera del president Puigdemont) ni un minut més del que sigui estrictament necessari.

FALLIDA. Marisol Blázquez, analista de l’agència Moody’s encarregada del seguiment de l’estat financer de les comunitats autònomes ens ha recordat la clau (què poc en parlem des de l’independentisme!), el desllorigador de la secessió: qualsevol atac de tresoreria contra les administracions catalanes seria entès per la comunitat internacional com una fallida del propi Regne d’Espanyaen el seu conjunt. La magnitud descomunal del deute espanyol és la nostra gran carta. Fa molts mesos, si no recordo malament, en el marc d’una altra conferència a Brussel·les, l’actual vicepresident Oriol Junqueras va parlar d’escenaris gandhians i de la conveniència de paralitzar l’economia catalana durant una setmana per provocar l’ensulsiada necessària per a una intervenció internacional. Avui encara continuem contemplant aquest escenari com a molt llunyà, però fa tota la pinta que serà justament aquí on es decidirà la partida.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.


Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

---

Notícies relacionades