Política Última actualització Dissabte, 18 de febrer de 2017 05:00 h

De referèndum o referèndum a independència o independència (via repressió)

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Sí (encara que està per veure en el moment decisiu), potser Espanya pot evitar per la força la celebració d’un referèndum en llibertat arreu del país. Però, diguem-ho clar, una majoria dels catalans també estem en disposició d’evitar amb la nostra mobilització al carrer que Catalunya pugui continuar essent governada com a una autonomia intervinguda i, encara molt més, com una colònia annexionada dirigida directament des de la metròpoli; i al final de la repressió, doncs, només quedarà una alternativa al referèndum o referèndum, la independència de fet, guanyada al carrer. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ACOLLIR. Avui serà un gran dia, un altre, com al d’ara fa just 14 anys, quan vàrem dir no a la guerra, per a enorgullir-nos com a poble. Sí, caram, quan fem les coses bé cal dir-ho. Perquè necessitem autoconfiança. Com tot poble vençut, confiem poc en les nostres pròpies forces. Per preparar el terreny de la gran manifestació d’avui, si és que no la coneixeu, us proposo que llegiu la història espectacular del petit Ilyas que ens ha explicat a les xarxes en Jordi Calvis. Val realment la pena: un nen de tres anys atropellat quan anava a escola, a les Borges Blanques: des del l’AMPA, Càritas, les entitats locals i la gent, s’hi apleguen més de cinc mil euros per poder pagar el viatge de la seva família al Marroc a enterrar el seu cos. La carta d’agraïment de la mare demostra com la solidaritat, fer comunitat, és la millor via per construir entre tots els nascuts aquí i els nouvinguts, una societat on valgui la pena viure.

ASSOCIACIÓ. Un Tribunal de Tarragona revocava el cap de setmana passat l’acord del ple de l’Ajuntament de Reus d’adscripció del municipi a l’Associació de Municipis per la Independència. L’Estat espanyol, amb el poder judicial com a principal braç executor, continua fent grans passes d’aprofundiment democràtic. Ara ja no existeix ni el dret a associar-se lliurement. L’argument central de la sentència, a més, apunta al que vindrà en la fase repressiva que ens espera: l’Ajuntament no pot associar-se a l’AMI perquè té finalitats anti-constitucionals. Com que és evident que no resulta gens lògic prohibir l’entrada a tercers a una entitat pels seus objectius, però sense actuar directament contra ella, no cal ser molt espavilat per apreciar que el següent serà prohibir-la. L’Estat espanyol va fent les passes successives per instaurar a Catalunya un estat d’excepció amb les llibertats fonamentals fortament restringides. Convindria potser avançar-se i desconnectar.

BRUTA. Cada setmana ens ofereix un nou lliurament de porqueria pudenta que mostra de quina manera la democràcia espanyola va perdent llençols en la seva lluita desesperada per combatre l’independentisme pel civil o pel criminal. La negativa a abordar una sortida democràtica al conflicte no fa sinó accentuar, cada vegada més, el pendent vertiginós de vulneració de drets polítics fonamentals que l’allunyen cada dia més d’una democràcia sana. Cada nova frontera que salta, és una nova amenaça, no només per a nosaltres, sinó també per a qualsevol adversari polític del govern espanyol, encara que molts d’ells mirin cap a una altra banda amb una sorprenent candidesa (i gran amor a Espanya). Aquests dies hem conegut amb estupor nous detalls de l’Operació Catalunya, orquestrada pel trio Sánchez Camacho-Moragas-Fernández Díaz. Amb el que ja coneixem amb proves fefaents a qualsevol país del món els tres haurien hagut d’abandonar la política.

COMPRENSIÓ. Costa molt d’entendre determinades actituds. Com ara la dels 300 empresaris valencians i catalans aplegats a Tarragona per demanar de genolls al govern espanyol alguna concreció en el calendari d’actuació del Corredor Mediterrani. De veritat que és increïble. És inconcebible que hi hagi persones que encara parlin de la necessitat de convèncer el govern espanyol de la importància estratègica d’aquesta infraestructura. Que no siguin conscients que l’Estat és un artefacte ideat per fer prevaldre els interessos de la capital sobre els de la resta de pols econòmics de la península. Que, històricament, Castella es va menjar la idea d’Espanya i que Madrid s’ha cruspit Castella. És quelcom que el cavaller tortosí Cristòfor Despuig ja va denunciar en els seus famosos Col·loquis fa... quatre segles i mig. Prou, ànimes candides. Ens coneixen i ens comprenen perfectament: simplement, volen guanyar-nos i esborrar-nos del mapa tan aviat com sigui possible.

DIVIDIR. Més enllà de la justícia o no de les seves afirmacions, amb risc evident de la classificació simple d’antipolítica, el que és impossible d’amagar és que la famosa intervenció de Jordi Évole al concert del Sant Jordi ha aconseguit dividir la gent, les forces socials i polítiques que aposten clarament per una actitud acollidora envers els refugiats, just una setmana abans de la gran manifestació d’avui. Com gairebé sempre en un determinat sector de l’esquerra dependentista del país. Gairebé sempre es tracta d’esberlar la transversalitat: és impossible assumir la presència dels impurs. Cal deixar-los de banda. Actuar com si el poder a Catalunya encara fos a mans de Convergència i Unió. Menystenir la pluralitat i substituir-la pel sectarisme. És la manera perfecta de no haver de justificar perquè es neguen a participar de la revolta democràtica més important a l’Europa actual. Al final, fins i tot els Comuns de Barcelona han hagut de sortir a dir-li-ho.

FATXENDERIA. Dels havans de la Maestranza a la cigarreta de la fiscal Magaldi. Fumar mata. Això intenten. La “Fiscalía General de su Estado” emetia dilluns un patètic comunicat lamentant els insults i l’assetjament suposadament patits per la fiscal en cap provincial de Barcelona, Ana María Magaldi. Després de la segona sessió del judici, la senyora baixava les escales tan enderiada a provocar els pocs concentrats a les portes del judici que gairebé ensopega. A molts metres hi ha poc més d’una dotzena de persones. Gairebé tots jubilats. Un senyor amb barretina amb un cartell casolà de suport al president Mas. I un sol jove que crida. Ella es recrea en l’escena, gira el cap, xucla la cigarreta amb posat fatxenda i avança. Als pocs metres torna a girar-se i se’n riu dels presents. És la via estampa de l’assetjament. Magaldi resumeix perfecte les constants del procés: provocació, mentida i repressió.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades