Política Última actualització Dissabte, 25 de febrer de 2017 05:00 h

Un festival judicial espanyol

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Els veïns van celebrar un nou aniversari de 23-F “por todo lo alto”: en un sol dia, el fiscal en cap de Múrcia (amb una investigació en marxa contra el president de la comunitat) era apartat de les seves funcions per la Fiscalia General de l’Estat a les ordres del govern del PP; el fiscal Horrach (un ministeri o un consell d’administració, ja!) i un tribunal de Palma arrodonia la seva feina deixant al carrer Iñaki Urdangarín tot i estar condemnat a sis anys de presó; i, el més greu de tot, la fiscalia del TSJC llançava una nova querella contra la presidenta Forcadell i altres tres membres de la mesa posant per escrit sense embuts que així ho feia perquè són independentistes. L’atac contra la democràcia catalana per part del govern espanyol que està podrint totes les institucions ha de tenir una resposta contundent a les urnes. I com abans millor. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ÀNIMA. Dilluns, els consellers de Cultura dels tres territoris centrals dels Països Catalans, les Illes Balears, el País Valencià i Catalunya, signaven la Declaració de Palma, un compromís de reforçar els seus llaços històrics i culturals de segles en els àmbits de la llengua i de la cultura. Com no podia ser d’altra manera i amb el silenci total dels seus covards companys de files al Principat, el portaveu valencià de Ciudadanos, Fernando Giner, titllava la declaració d’agressió a l’autonomia. L’ànima anti-catalana del partit continua preparada per limitar l’ús i el coneixement de la llengua catalana tant com sigui possible. L’alarma de l’espanyolisme és lògica: l’evidència de l’espoli que es practica contra els Països Catalans i l’acaparament descarat del poder central no faran sinó acréixer durant els propers anys un sentiment de desafecció que en no gaires anys pot portar a escenaris de retrobament que avui no ens podem ni imaginar.

CONFIANÇA. Si no ho heu fet, us recomano vivament escoltar el gran discurs de la Isabel Clara Simó en l’acte de recepció del 49è Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. Us en faré cinc cèntims d’allò que considero essencial. L’excandidata de Solidaritat Catalana ens va voler recordar que som un gran poble. Que Catalunya sí que pot (aixxx). Tenim alguns dels metges, científics, escriptors, escultors, cuiners, esportistes (i tants, tants d’altres) millors del planeta. Fem una aportació al món d’enorme pes, tenint en compte les dimensions del nostre poble. Així que, ara que hem de fer el pas més important en 300 anys, cal reforçar la nostra auto-confiança. A les amenaces i els menysteniments dels nostres adversaris, que ens apliquen sense pietat la lògica del maltractador, nosaltres hem de respondre amb més seguretat en les nostres pròpies forces. Quin goig escoltar de la Isabel Clara Simó aquesta lliçó fonamental per als temps de revolta que encarem.

DIVIDIR. Les informacions de la premsa dependentista han mirat aquesta setmana, com de costum, de dividir l’independentisme: és gairebé la darrera eina que els queda. Profundament decebuts per l’aprovació dels pressupostos, el darrer gran port de l’etapa final de la volta, ara intenten sembrar el dubte. “El País”, deformant el contingut de les conferències d’Artur Mas; “La Vanguardia”, generant sospites sobre el president Puigdemont; “El Mundo”, llançant als lleons un Oriol Junqueras suposadament més interessat a anar a eleccions que a celebrar el referèndum. I tret del sector de l’independentisme dedicat sistemàticament a dubtar de les darreres intencions de tot lideratge independentista (què hi farem!), el cert és que l’estratègia, que en altre temps hauria generat acusacions de traïció per tot arreu, ha deixat de funcionar. Aquesta ja ens la sabem. I és que potser l’única bona notícia d’aquest allargament excessiu del procés és que ells han perdut tota capacitat de sorprendre’ns.

EMBRUTAR. Des dels poders de l’Estat i les tribunes del dependentisme català s’aprecia l’esforç per aconseguir que els fem més fàcil la feina i que siguem nosaltres mateixos els qui renunciem al referèndum. Crec que no coneixen qui va al davant de tot plegat. Puigdemont, Junqueras, Forcadell, Turull, Arrufat, Rovira o Gabriel. I tants altres. Tota la confiança. Es potser l’acció desesperada de qui sap que no podrà evitar-lo o potser simplement, disposats a usar la força, es tracta d’intentar fer-nos desistir per no quedar malament. I no, l’Estat espanyol ha de saber que s’haurà d’embrutar les mans. Que les cancelleries europees miraran cap a una altra banda, però plenes de vergonya. Que haurà de reprimir i limitar drets fonamentals. Perquè nosaltres no tornarem a fer marxa enrere. I és que alguns s’entesten a no entendre què va passar de debò aquell 27-S de 2015.

EXPRESSIÓ. La regressió del respecte als drets fonamentals al Regne d’Espanya camina en paral·lel a la impunitat o semi-impunitat dels principals responsables de la corrupció, gairebé sempre (amb l’excepció d’uns quants caps de turc) exonerats de les seves responsabilitats. Aquesta setmana ha estat condemnat a tres anys i vuit mesos de presó Josep Miquel Arenas, conegut com a Valtonyc, raper mallorquí, acusat d’un delicte de calúmnies i injúries greus contra la Corona i enaltiment del terrorisme. Més enllà del mal o bon gust de les seves lletres (aquí no cal entrar) sembla una autèntica bogeria enviar a presó algú per expressar-se a través de simples cançons, mentre tants actes violents del feixisme al nostre país (aquests sí, ben reals) queden impunes i les amenaces de mort (com ara, aquesta setmana, a les xarxes socials) al vicepresident del govern català Oriol Junqueras passen completament desapercebudes per a la fiscalia.

GELOSIA. El serial del diàleg ordit pel Partido Popular ha tingut aquesta setmana moments de gran surrealisme. Ni setmana. De fet, ha anat d’hores. En només 24, Enric Millo ha afirmat contactes, Xavier García Albiol els ha negat i Mariano Rajoy ha afirmat que no podia dir ni que sí ni que no. Potser el més destacable ha estat l’evident mala llet amb la que el líder del partit a Catalunya ha deixat als peus del cavall el subdelegat del Govern del seu partit. La incomoditat de García Albiol pel paper d’en Millo és evident: amb Llanos de Luna el govern espanyol emprava un perfil baix, ocupat en la lluita als jutjats contra els ajuntaments sobiranistes. L’exportaveu del PP al Parlament, en canvi, vol lluir i es nota massa que García Albiol se sent desplaçat. I pel que es veu, les lluites de fang estan per sobre fins i tot de la unitat d’Espanya.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades