Política Última actualització Dissabte, 4 de març de 2017 05:00 h

Nervis d’impotència en el dependentisme

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La setmana començava amb el reflux de la campanya del Partido Popular, combinada a Madrid i a Barcelona, encaminada a identificar la CUP amb la violència, bàsicament, per tal de remarcar-ne la dependència espúria de l’actual govern independentista. A continuació, la notícia sobre la via de tramitació que s’emprarà per a l’aprovació de les lleis de desconnexió ha servit per desfermar una campanya enfollida per part del dependentisme català. De Lluís Rabell i el pollastre que us muntarem (quines connexions amb l’Ulster d’en Cañas!) a un Enric Hernández hiperventilant com un autèntic “hooligan”. Té gràcia que els qui han lluitat des del primer dia contra l’autodeterminació (quins records, aquella mítica portada “Així, no” contra la Consulta a Barcelona el 10-A de 2011) ara ens donin lliçons de democràcia per evitar un referèndum.

CASA. La setmana ha vingut marcada per l’escàndol democràtic de la vista del judici polític de Francesc Homs davant del Tribunal Suprem per causa del 9-N. No ha mancat la solidaritat del món polític i de la base popular independentista al carrer. La següent serà la presidenta Forcadell i això ja seran paraules majors. Potser l’esclat de tot plegat. Del judici a l’exconseller de presidència ha destacat sobretot l’escena en que el president del Tribunal li recordava que el Suprem no és casa seva. És el perfecte resum d’un Estat que fa sentir els seus ciutadans com a simples súbdits d’un poder judicial irreformat des de temps immemorial i al servei de la majoria governamental; també d’unes institucions de l’Estat que ens situen als catalans com a elements estranys. Molestem i ara que (com havien fet històricament) no poden eliminar-nos físicament, intentaran ben aviat la nostra mort legal.

CONVOCATÒRIA. Diumenge passat Societat Civil Catalana convocava una concentració a la plaça Urquinaona de Barcelona per protestar contra el “cop d’Estat” que prepara l’independentisme. Setmanes abans, “La Vanguardia” ja dedicava a la notícia un bon espai. Si totes i cadascuna de les concentracions que ha organitzat el dependentisme en els darrers anys han cridat l’atenció per la manca de concurrència en un país amb 1,5 milions de votants unionistes, aquesta en va superar tots els records. Les fonts situen entre 18 i 23 les persones assistents. Literalment. El més impressionant és que, a la vista del fracàs immens de convocatòria, els organitzadors decidissin, de totes formes, emprendre el camí de baixada cap al mar a través de la Via Laietana, donant peu a fotos patètiques que han circulat amb delit per les xarxes socials. Diuen que, a posteriori, conscients del ridícul, han intentant esborrar els rastres de la convocatòria. Guanyem.

DEGRADAR. Junts pel Sí i la CUP han donat pistes aquesta setmana sobre els passos precisos a fer per a aprovar les lleis necessàries per a la celebració legal del referèndum, sense donar opció a la suspensió per part del Tribunal Constitucional: naturalment, Joan Coscubiela i Lluís Rabell, tot citant un editorial d’“El País” com a argument d’autoritat, s’hi han abraonat amb una facècia que darrerament acostumen a utilitzar amb abús: cada pas endavant el procés independentista afirmen solemnement que “degrada” el Parlament. L’argument resulta francament ridícul: la majoria independentista que el poble de Catalunya va escollir el 27 de setembre de 2015 és a punt de protagonitzar l’acte de sobirania més important des de la decisió de la Junta de Braços del julio de 1713 de mantenir la resistència a ultrança contra l’ocupacó borbònica. Francament, dir-ne d’això degradació és molt sorprenent, sobretot si un es reclama (alguns dies) sobiranista.

DESPISTATS. D’entre les veus dependentistes a Catalunya destaca de fa anys la de Manuel Manchón a “EconomíaDigital”. Senzillament impressionant. Us recomano vivament el seu article de dilluns, titulat, “Rajoy renuncia a suspender la autonomía catalana”. És la demostració empírica de com els adversaris de la llibertat de Catalunya es neguen acceptar que som a pocs mesos de la desconnexió, que només podran aturar per la força. Profundament neguitejats per l’acord de pressupostos (l’enfrontament havia de fer volar el procés), continuen interpretant la realitat en clau de noves eleccions (el PDeCAT amb Artur Mas i Junqueras que s’hi veu guanyador), sense entendre que pel juny el Parlament de Catalunya aprovarà per via d’urgència la Llei de Transitorietat Jurídica i el quietista Mariano Rajoy haurà de decidir si deixa passar o intervé per evitar la celebració d’un referèndum que, amb la victòria independentista, suposarà el naixement automàtic de la República Catalana.

EQUIDISTÀNCIA. Més enllà del Tripartit dependentista que escassament supera el 30% a Catalunya i governa Espanya amb majoria extra-absoluta, una part dels sectors no independentistes del nostre país malden per oferir un posat equidistant. De Joan Boada a Joan Subirats, mentre el Regne d’Espanya comença a desencadenar la repressió i a degradar cada dia de manera més patent les llibertats democràtiques. Es tracta de restar-ne al mig posant al mateix nivell botxins i víctimes, els qui volen exercir drets fonamentals i els qui els limiten. Tot amb un argumentari que fa pena: els independentistes enganyen si preparen la desconnexió i també enganyen si no la preparen. El moment culminant s’apropa, cap a les fogueres de Sant Joan, i caldrà prendre partit. El millor de tot plegat és que s’acabarà aquesta immoralitat de l’equidistància i segons qui quedarà partit pel mig.

ESTELADA. La setmana ha portat la rebregada parcial (veurem si la fiscalia presenta recurs a instàncies superiors) a l’enjudiciament de l’alcaldessa de Berga per mantenir l’estelada al balcó consistorial en jornada d’eleccions. Una causa surrealista en considerar (tal i com Societat Civil Catalana no es cansa de reiterar en les demandes que presenta per tot arreu) propaganda electoral la lliure exposició de la bandera històrica de l’independentisme, més acceptada que l’estanquera que, en canvi, sí s’imposa a tothom per la força. Un ridícul enorme, el d’arribar a la gravetat d’un acte com la detenció d’una alcaldessa per a acabar en arxivament a la primera de canvi. Un veritable tret al peu, si es confirma, que permetria avalar legalment l’evident legitimitat de penjar l’estelada allà on hom vulgui i el dia que vulgui. Felicitats, Montse Venturós, molt sovint només es pot guanyar anant per la via del mig. I això val especialment per a la independència.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades