Política Última actualització Diumenge, 12 de març de 2017 05:00 h

Els qui no es rendeixen mai no perden

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Ha estat una lliçó de vida. La increïble remuntada del Barça a la ronda de vuitens de la Lliga de Campions contra el PSG ha estat lloada, també, encara que emprenyi (com gairebé tot en aquest món) Joan Coscubiela, com a un ensenyament del valor de la persistència. Als catalans se’ns aproximen temps de lluita, d’una veritable revolta, en la qual, com el 1640, hauran de confluir una valenta acció institucional i l’esclat popular al carrer. Necessitem, primer de tot, més confiança en nosaltres mateixos. I, després, resiliència, capacitat per a adaptar-nos al que vindrà. I per molta violència i repressió que ens exerceixi l’estat, el convenciment que si no ens rendim, que si no reculem, mai no perdrem. Només serà així si acotem el cap i donem la raó als nostres adversaris, si acceptem que no tenim dret a l’autodeterminació. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

FAMÍLIES. Amb el seu elevadíssim nivell habitual, Xavier Sardà es despatxava aquest cap de setmana amb una entrevista que deixava un titular de traca i mocador: “hay 200 familias de Barcelona a las que la independencia les vendría muy bien”. Ja se sap, està de promoció del seu darrer llibre i cal dir-les ben grosses. La idea que l’independentisme és un invent de les elits, encara que faci molt servei d’higiene mental a progres amb mala consciència, és una afirmació empíricament falsa. Bàsicament, perquè de les famoses 400 famílies (perquè les clàssiques eren 400, no?), 398 són contràries a la independència. Són de les que pensen que, abans de la traïció d’Artur Mas, estaven la mar de tranquil·les. Només cal anar a repassar els resultats del 27-S al barri de Pedralbes, on viuen els 200 d’en Sardà, i on el PP i Ciudadanos van obtenir el 45,5% dels vots.
GARANTIES. La premsa unionista suca i suca pa en el dictamen del Consell de Garanties Estatutàries sobre la partida per al Referèndum als pressupostos. És de veritable justícia poètica, extremadament deliciós, que la sentència que tan agrada a segons qui sigui justament la que habilita la majoria parlamentària independentista a ignorar-lo. Però, sobretot, crida l’atenció la desesperació del dependentisme mediàtic i polític català: pensar que un document d’aquesta mena pot aturar el Referèndum supera tots els límits del ridícul. L’autodeterminació dels pobles és un principi reconegut i emparat per la legislació internacional, el Parlament ha afirmat des del 1989 que Catalunya no hi renuncia i des del 9 de novembre de 2015 ha aprovat que inicia el procés per al seu exercici, però no, ara ho deixarem córrer, perquè no tenim la conformitat del Consell de Garanties Estatutàries de la colònia. De riure.

PARLAMENTS. Una nova setmana d’alegries en el front exterior. L’afirmació que el problema català és un afer intern espanyol és ja surrealisme, molt abans del que calia esperar (sense cap trencament real encara). Dilluns el diputat del Partit Democràtic italià Marco Miccoli, exhortava Espanya a negociar una sortida política acceptable per als catalans. Hores després coneixíem la notícia que el Parlament Britànic crearà un intergrup amb presència de tots els grans partitd per abordar i debatre la qüestió catalana. “The Case of the Catalans” truca novament a la porta tres segles després. Finalment, dijous, el Govern i el Parlament català rebien quatre diputats de l’Assemblea Nacional francesa (de tot l’espectre ideològic, a banda del FN de Marine Le Pen), interessats a conèixer de primera mà la situació del nostre país. I mentre tot això passava a Europa, a Madrid els grups del Règim del 78, el PPSOECs, es negaven a parlar amb els representants del Pacte Nacional pel Referèndum.

PERDÓ. La presentadora de notícies de la Sexta, la catalana Cristina Villanueva ha saltat aquests dies a l’actualitat arran de la seva patinada lingüística en “primer time”. Ella va trobar d’allò més normal haver de disculpar-se públicament, després d’haver saludat amb un “bona vesprada” a l’habitual corresponsal de la cadena al País Valencià, circumstancialment desplaçat a la veïna Múrcia. Villanueva va demanar excuses pel seu “error” amb una expressió de traca: per si havia ferit la sensibilitat d’algun espectador. Compte, eh, que sentir el català pot arribar a provocar danys irreparables als timpans de qualsevol castellà monolingüe de bé.  Certament, els propis catalanoparlants, amb la síndrome d’Estocolm congènita de poble ocupat que ens caracteritza, acostumem a ser els principals adversaris de la nostra llengua: ella mateixa va reconèixer a la Terribas al dia següent que ningú no s’hi havia queixat.

SORPRESA. Dilluns saltava la notícia que ningú esperava. La fiscal Ana Maria Magaldi feia un Enric Millo. Tot i haver convocat una roda de premsa (convenientment adreçada a mostrar el clima de violència que es viu a Catalunya i que l’Estat no tindrà més remei que aturar per la força) per solemnitzar el gravíssim nivell d’agressió del qual havia estat objecte com a representant d’una institució de l’Estat, finalment, anunciava que, una vegada estudiat el cas amb la fiscalia (o sigui, amb sí mateixa?) havia decidit no denunciar el seu agressor de mirada odiosa. Quin riure. És massa descarat. Cal tenir la cara molt dura. De fet, es tractava només d’aixecar la llebre i engruixir amb el seu testimoni escruixidor el relat que la metròpoli necessita per esclafar els nostres drets polítics. Encara que fos a costa de degradar una mica més les institucions amb una mentida evident.

XENÒFOBS. Ciudadanos xenòfobs, per a ser més exactes. Com si l’atletisme hispànic anés sobrat de títols, tot just després de guanyar els 3.000 metres del Campionat d’Europa en pista coberta, El secretari del partit taronja a Alzira, s’encarava a l’atleta palamosí Adel Mechaal amb la fórmula: “Si vas néixer al Marroc, el teu país és Catalunya i vols la independència... sigues digne i no competeixis amb Espanya”. Els esportistes que preferirien una Catalunya  independent no només han de pagar tots els impostos per finançar un estat hostil, inclosa la representació diplomàtica des de la qual se’ls insulta sistemàticament, sinó que han de renunciar a l’única via que els deixen per competir a nivell internacional. Però, a més, si són d’origen estranger aleshores el rebuig és doble. Han passat set dies i el tuit continua com si res. No vull ni pensar que succeiria si un independentista es dirigís en aquests termes a algú.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades