Política Última actualització Dissabte, 18 de març de 2017 05:00 h

Cremar els darrers cartutxos

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Trobo que se n’ha parlat massa poc. En nom del Comitè Executiu del Pacte Nacional pel Referèndum, Joan Ignasi Elena i Francesc de Dalmases han visitat aquests dies el “Congreso de los Diputados” i s’han reunit amb el grups que així ho han volgut, per exposar el parer d’una part àmpliament majoritària de la societat catalana. Compte que això és molt bèstia: els representants del Partido Popular, el PSOE (amb el PSC a dins) i Ciudadanos, no és que no hagin volgut acceptar el seu plantejament escrupolosament democràtic o fer-se una foto amb ells: és que no els han volgut rebre. Aquest és el nivell real de diàleg existent. En aquestes condicions, si us plau, posem data i tirem pel dret amb la campanya com abans. I que baixi del vaixell qui cregui que ha de fer-ho, que la immensa majoria de la gent no el seguirà. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

CARA. Molts, descontents amb la línia editorial dels informatius de la televisió pública catalana, han atribuït la tria de Vicent Sanchís com a nou director al propòsit governamental de redreçar-la. Desgraciadament, em sembla que, com en el cas dels Mossos d’Esquadra, ja fem tard per a arreglar segons quines coses, que es coven des de fa molts i molts anys i la solució de les quals no es pot improvisar en mig any. Al contrari, potser la decisió de posar un home del seu perfil respon a l’intent d’arribar al moment decisiu, almenys, amb gent disposada a posar-hi la cara, a jugar-se-la tant com calgui. Com en el cas de la policia catalana, el control dels mitjans públics de comunicació serà clau el dia D a la hora H. I en cas de derrota, qui vagi al davant en pagarà les conseqüències. A TV3 Vicent Sanchís assumeix el repte. Potser per a la nostra policia nacional hauríem d’esperar un perfil semblant.

DESBORDATS. El cap dels socialistes espanyols al Parlament europeu, el veterà Ramon Jáuregui ha hagut de reconèixer que la posició espanyola s’ensorra a Europa. Naturalment, els mitjans han fet titular de la seva afirmació que la Unió Europea no té cap interès en la independència de Catalunya. Només faltaria. Per què hauria de tenir-ne cap d’interès a canviar l’statu quo? La qüestió és que, com sempre ha defensat l’independentisme enmig de les acusacions més sonores d’estar practicant l’engany, Jauregui diu ara que la Unió, cito literal, “respeta el proceso soberanista e incluso es proclive a entender que el derecho a decidir es incuestionable”. Atenció, in-qües-tio-na-ble. Haver tornat (una altra vegada) a la casella del referèndum, tot i la victòria plebiscitària del 27-S, si més no, té un avantatge important: enforteix notablement la nostra posició a nivell internacional. I a hores d’ara ja és tan descarat que fins i tot els adversaris han de reconèixer-ho.

EUROPA. En efecte, tot el que hem conegut sobre el dictamen de la Comissió Venècia del Consell d’Europa en relació a la reforma del Tribunal Constitucional per atribuir-li funcions sancionadores és per sucar-hi pa. Tot i les intenses pressions sobre l’organisme, el Regne d’Espanya no ha pogut evitar una rebregada de primer magnitud: l’alt organisme europeu acusa l’Estat espanyol de posar el màxim tribunal en situació d’ésser considerat (amb raó) jutge i part, i l’amonesta pel fet de pretendre sancionar representants electes de la sobirania popular, abundant en la idea que un conflicte polític no es pot resoldre per la via de la toga. El prestigi internacional dels nostres veïns cau a plom, tal i com la reacció de la premsa mundial a la condemna pel 9-N ha deixat veure ben clarament. Que Espanya adduís en la seva defensa, com a exemple homologable a Europa, el cas de Moldàvia, ja deixa ben clar quin és el nivell.

GANDHIANS. Amb el consegüent pànic del dependentisme, el cap de setmana passat el diari comtal s’hi referia a un document del consell d’assemblees territorials, sectorials i d’exteriors de l’Assemblea Nacional Catalana que prepara la gran mobilització al carrer del dia decisiu. Caldrà “mobilitzacions permanents”, “acampades indefinides” i “l’ocupació d’infraestructures” clau del país. En definitiva, optar per la “resistència passiva”. Són els escenaris gandhians dels quals se n’ha parlat sovint. Davant les directrius polítiques del govern espanyol i la incògnita de a les ordres de quina legalitat se situarà la Policia de Catalunya, convé que tots els qui volem la llibertat del país siguem conscients que aquest gran pols que lliurem a l’Estat espanyol es decidirà molt probablement, de manera pacífica i democràtica, al carrer: només una gran, activa i persistent participació permetrà el control del territori per part de les institucions catalanes fins al dia del referèndum.

GUERRILLA. Romaric Godin, un dels periodistes estrangers que més hi toca en referir-se a Catalunya, ha escrit aquesta setmana a “La Tribune” sobre el fracàs del que ell denomina l’estratègia de “guerrilla judicial” del govern espanyol. A hores d’ara és ben evident, l’encalçament via tribunals contra el president Mas i les conselleres Ortega i Rigau no ha servit absolutament de res. Les democràcies més madures d’Europa estan estupefactes: al Parlament britànic aviat es discutirà una moció contra la persecució judicial del 9-N i a la màxima cambra belga, el govern ja ha hagut de respondre amb evasives una pregunta en el mateix sentit. Totes aquestes notícies acumulades manifesten clarament que la posició catalana està guanyant la batalla de la raó moral: el camí per justificar la secessió en base a la limitació dels drets democràtics fonamentals continua avaçant i la guerrilla judicial de la Brigada Aranzadi no fa sinó enfortir-la.

IMPOTENTS. En el seu comiat, el president del Tribunal Constitucional ha admès obertament que la institució no podrà resoldre el problema català per la via repressiva. En una inexplicable clatellada a l’estratègia del govern espanyol, autor de tots els recursos contra les institucions i els líders catalans perseguits, Francisco Pérez de los Cobos opina que les sentències i provisions del TC no han servit de cap manera per a restablir a Catalunya el respecte a la Constitució del 78. Això sí, no entén que va ser la sentència contra l’Estatut de Catalunya la que va trencar l’equilibri fins aleshores existent, amb el cop d’estat del que parla el catedràtic sevillà Javier Pérez Royo. Semblant manifestació d’impotència retrata quin és el moment polític: Espanya no pensa ni canviar ni oferir res, només espera una rendició incondicional. Quan s’adoni que està caient pel precipici el seu braceig resultarà molt patètic.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades