Política Última actualització Diumenge, 19 de març de 2017 05:00 h

Es pensen que som idiotes

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Arrossegar-se, sí, toca arrossegar-se. Només així ens atansarem sense massa baixes a les posicions de l’enemic. És curiós el debat de polidesa exquisida que ha obert la reforma del reglament del Parlament, per mirar d’assegurar la possibilitat de donar cobertura legal al referèndum amb una llei aprovada en lectura única. Naturalment, els escafandristes que viuen en un laboratori, hipòcrites, exigeixen un primor en les formes que només exigeixen a una de les parts. L’artilleria enemiga vomita sense descans. L’adversari ens envia una pluja d’obusos. Però, ells, que s’ho miren amb prismàtics a recer, exigeixen que avancem en formació i amb banda de música. Es tracta d’assegurar que ens eliminin el més fàcilment possible. I no. Ja els avisem que pensem reptar i arrossegar-nos, si cal, pel fang, fins a assaltar la trinxera del davant. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

LLIBERTINATGE. El president del Tribunal Constitucional espanyol, l’exmilitant popular Francisco Pérez de los Cobos, ha afirmat en una entrevista de comiat concedida a un mitjà de la colònia, que “la democràcia no consisteix a votar sobre tot i quan hom vulgui”. On s’és vist! Els qui manen a Espanya, és a dir, bàsicament, la confluència entre l’herència feixista, els llinatges funcionarials castellans i els interessos descarnats de la llotja del Bernabeu, ens avisen cruament que què és això de pretendre una democràcia de debò. Quan el president de la màxima institució d’un país manifesta un capteniment així, quin camí ens posa al davant que no sigui el de desitjar encara més una República Catalana al servei de tothom. Clar que un home que afirma que durant el seu mandat “la imatge pública del Tribunal ha millorat significativament” és difícilment superable. I com a cirereta, aquesta afirmació insultant: “la legitimitat del Parlament de Catalunya deriva de la Constitució”.

PAGAR. Les repercussions de la sentència pel 9-N afecten sobretot de manera pràctica l’exconsellera Rigau, avui diputada al Parlament de Catalunya. Quan arribi la condemna en ferm, ratificada (o corregida i augmentada pel Tribunal Suprem, afinada per la fiscalia) caldrà que la majoria independentista arbitri la manera més intel·ligent de no acatar. Efecte pràctic i crematístic poden tenir les multes que els han estat imposades. S’han sentit veus partidàries de compartir la despesa, com a una manera solidària de demostrar que som els 2,3 milions de catalans que vàrem anar a votar el 27-S els qui ens sentim perseguits, amenaçats i represaliats. Francament, ateses les breus penes de presó que la sentència preveu per l’impagament, potser caldria demanar als afectats encara una mica més: si el judici ja ha provocat incomprensió arreu del món, les imatges de la seva entrada a presó serien autèntica pólvora. Però compte, que sé que demano massa.

PENSAMENT. El Tribunal Suprem ha decidit aquest dilluns rebutjar els dos recursos presentats per la magistrada de l’Audiència de Barcelona Àngels Vivas contra l’acord del Consell General del Poder Judicial de nomenament d’Antonio Recio com a president de l’Audiència de Barcelona. La jutge Vivas havia denunciat la vulneració dels seus drets fonamentals en haver estat discriminada pel fet de ser dona i d’haver signat el manifest dels trenta-tres juristes catalans en favor del dret a decidir. Amb la seva habitual desinhibició el Suprem avala que els posicionaments polítics dels jutges no han de ser objecte de sanció (si no et dius Santiago Vidal) però que sí poden tenir-se en compte a l’hora de seleccionar candidats a les places de govern de l’àmbit judicial. Aquí, com en tot, els sobiranistes catalans hem de sotmetre’ns a les institucions espanyoles i sufragar-les, però mai exercir-ne el poder des de les nostres pròpies conviccions.

REPETICIÓ. Sense esperar cap mena d’acord, la líder dels independentistes escocesos i primera ministra, Nicola Sturgeon, ha anunciat aquesta setmana que demanarà al Parlament del seu país, on gaudeix de majoria, que iniciï els tràmits per a la celebració d’un segon referèndum d’independència entre la tardor de 2018 i la primavera de 2019, just abans que es certifiqui el Brexit. De moment,  la “premier” britànica ha titllat de poc seriosa la proposta, mentre el líder laborista ha anunciat que tot i considerar-la negativa i de que els diputats laboristes al Parlament escocès hi votaran en contra, si la proposta surt endavant, no s’hi aposaran a Westminster. Un respecte al 46,5% dels vots del SNP, que els socialistes catalans no deparen al 47,8% de la suma Junts pel Sí-CUP. Si Sturgeon opta per portar endavant el referèndum unilateralment, riurem molt amb tots els dependentistes que fins ara ens posaven Escòcia com a model de pacte.

RUTA. Aquesta setmana hem conegut el contingut del full de ruta que se sotmetrà a l’aprovació de l’Assemblea general de l’ANC que se celebrarà a Reus a finals d’abril, just en iniciar-se la campanya conjunt pel sí a la independència. Probablement, una vegada el Pacte Nacional pel Referèndum hagi exhaurit el recorregut del pacte impossible, serà el moment d’una gran mobilització al voltant de l’anunci definitiu de la data del Referèndum. El full de ruta de l’ANC contempla diverses alternatives a l’acció repressiva de l’Estat espanyol contra el Referèndum. És important que la Llei de Transitorietat Jurídica, la que n’establirà el marc legal de la seva celebració, fixi els automatismes necessaris per forçar la gent del no a acudir a les urnes: tothom ha de saber a Madrid, que impedir físicament el vot comportarà “ipso facto” una DUI; tothom ha de saber a Catalunya que la victòria del sí comportarà automàticament una DUI.

SIGNATURA. La insistència del dependentisme en la perspectiva de perpetuació de l’autonomisme a Catalunya resulta escruixidora. No, aquí no tornarà a haver eleccions autonòmiques mai més, a no ser que s’exclogui mig país dels seus drets polítics. Dimecres, el vicepresident Junqueras acudia al programa matinal de Rac1 per tornar a descartar, per enèsima vegada, la convocatòria d’eleccions a Catalunya. Un altre cop, referèndum o referèndum. La insistència a preguntar si ell signarà o no a convocatòria entendreix. És com si a tanta gent (la que va al capdavant del procés) que porta tota la vida lluitant per una idea, que està sol davant de porter, dins l’àrea petita, l’importés ni poc ni gens que, en estirar la cama per empènyer la pilota que de manera tan perfecta ens ha centrat Espanya, com en tot moviment brusc, existís la possibilitat de lesionar-se. I no, perquè aquí ja només ens importa que entri la pilota.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis

---

Notícies relacionades