
Via lliure cap al referèndum
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
Amb el sacrifici de tothom, finalment, després d’una forta ració de filibusterisme parlamentari dels grups dependentistes, desesperats, l’aprovació dels pressupostos de la Generalitat per al 2017 permet posar la proa directa al gran objectiu que ens ha de permetre assolir un mandat encara més clar i definitiu per fer la independència. Al dia següent, la publicació de la licitació pública per encarregar el material electoral (paperetes, sobres, llistats) acredita que el primer Govern independentista de la història posa la directa. Comencen els mesos políticament més transcendents de les nostres vides. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
COMISSIONS. Dilluns es feia pública una enquesta de la que se’n parlava feia dies. Més de dues terceres parts dels afiliats de CCOO a Catalunya, abans de la celebració del seu congrés, responien diverses qüestions de l’actualitat laboral, social, econòmica i política. Entre les quals, la relació entre Catalunya i Espanya. Per desgràcia (hauria estat interessant!), els impulsors de l’enquesta van decidir no incloure una pregunta directa sobre la independència. Tot i així, en la resposta múltiple de preferència per un tipus d’Estat, més d’un 40% es decantaven per la independència, una resposta que acostuma a situar-se per sota dels qui votarien sí en un referèndum sobre la matèria. Certament, l’evolució de l’enquesta amb dades del mateix qüestionari d’ara fa deu i vint anys és molt espectacular: l’independentisme ja és gairebé majoritari en un espai no gaire procliu; més independentisme en els afiliats més recents i en els més formats. S’estenen els nervis.CREDIBILITAT. Costa d’entendre la ingenuïtat amb la qual l’espanyolisme i el dependentisme català de l’statu quo analitzen la transformació d’aquets país cap a la independència. Pensar que una promesa de repescar el peix al cove pot servir, a aquestes alçades, de solució a la revolta catalana és d’un candor extraordinari. Aquesta setmana, encara que amb auto-desmetiment propi exprés, el govern espanyol ha filtrat als seus mitjans afins que la setmana vinent Mariano Rajoy vindrà a Barcelona per a anunciar grans inversions en infraestructures. El problema bàsic (més enllà de la impossibilitat material d’un Estat en fallida i aviat sense pressupost) és que després d’haver demonitzat les demandes catalanes durant cinc anys, ara resultarà insostenible fer cap mena de concessió amb cara i ulls. Però, què caram, és que ni això. El govern espanyol no té cap mena de credibilitat quan parla sobre Catalunya. Nosaltres, a pagar i a callar.
DEFENSA. Poble Lliure, formació integrada dins la CUP, ha llançat aquesta setmana la proposta de crear grups de defensa territorial, encarregats de fer realitat al carrer l’aposta per la República Catalana. Evidentment, amb perfil democràtic i pacífic. A hores d’ara, amb indicis tan clars com el centenar de blindats que el MInisterio de Defensa ja ha anunciat que enviarà a Catalunya, sembla clar que caldrà mobilitzar-nos intensament per entorpir els moviments de l’adversari. Diumenge passat el mateix president apel·lava a la necessitat que ens organitzem per resistir els embats que ens esperen. Cal posar tots els mitjans necessaris per facilitar un escenari de victòria. I una vegada feta la feina des de les institucions, amb la creació d’una nova legalitat que empari el referèndum, cal assegurar que se celebra i que s’implementa el seu resultat. Aquestes dues coses seran feina de tothom i sí, convindria que aviat cadascú de nosaltres sàpiga què ha de fer i a on ha de ser-hi.
EXÈRCIT. Mentre la ministra espanyola de Defensa, María Dolores de Cospedal, anunciava al Pentàgon el major increment en despesa militar dels darrers quaranta anys (just, amb un Estat al punt de la fallida, especialment, si la Reserva Federal nord-americana augmenta els tipus d’interès), aquí, amb l’ultraespanyolista Josep Lluís Bonet i Ferrer al capdavant, la Fira de Barcelona, un veritable estat dins l’estat, passava olímpicament de les recomanacions fetes per les institucions catalanes i triplicava el seu espai de promoció al Saló de l’Ensenyament, que té lloc aquests dies a la capital catalana. La resposta a la moció del Parlament de Catalunya i a la declaració institucional de l’Ajuntament de Barcelona, tots dos demanant la seva exclusió, ha estat la presència més intensa a la fira (cent metres quadrats i una vintena de militars) des de l’inici de la seva participació en 2002. Com dient, aquí manem nosaltres. Fatxenderia colonial.
INSPECCIONS. De fet, no és nou. Aquests dies hem conegut les dades de persecució contra el frau fiscal i es mantenen les mateixes constants. És un any més, en el qual l’espoli no només s’executa a base de limitar al màxim la inversió a Catalunya, tant en infraestructures com en serveis; l’espoli és també el resultat de passar el rasclet amb una activitat ingent d’inspecció, que ningú no pot moralment discutir. Com en el cas de la corrupció, es lluita contra el frau de manera selectiva. El Millet de CDC sí, el de la FAES d’Aznar, no. La legió d’inspectors que viuen i treballen a Catalunya han aconseguit aflorar 2.643 MEUR de frau fiscal gràcies al control sobretot de professionals i societats. Excel·lent, si no fos perquè la recaptació a Espanya via inspeccions ha caigut un 5% en el mateix període. Es cobren dues peces a la vegada: recapten més per a l’AVE i demostren que els catalans som més corruptes.
LEGAL. A manca de valors d’autèntica solidesa democràtica (un estat només se sosté per l’assentiment dels governats) hem sentit i sentirem la mateixa música fins a l’extenuació: que ells tenen la legalitat de la seva banda (a parts iguals, per la superioritat demogràfica i militar de fa segles) i pensen imposar-la al preu que sigui: el 155, el 115 o el que calgui. Però el paroxisme del legalisme dependentista arribava aquest dilluns quan, en resposta a la carta conjunta de Puigdemont i Junqueras, publicada al diari “El País”, en demanda (enèsima) d’un referèndum negociat, el quietista president espanyol Mariano Rajoy responia que no es pot negociar res que sigui il·legal. No, segur, com ara, des de fa quaranta anys fins a avui mateix, el divorci, l’eutanàsia, la reproducció assistida, la gestació subrogada, els partits polítics o el dret de manifestació? Com Gibraltar espanyol?
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- Es pensen que som idiotes 19.03.2017.
- Cremar els darrers cartutxos 18.03.2017.
- Els qui no es rendeixen mai no perden 12.03.2017.
- Encolomar-nos la misèria autonomista 11.03.2017.