Política Última actualització Diumenge, 26 de març de 2017 05:00 h

Espanya s’hipoteca el futur

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’exministre més loquaç, José Manuel García-Margallo, ha fet aquesta setmana un Santi Vidal. Encoratjat a demostrar com d’eficient ha estat la seva gestió, ha desvetllat els esforços  desesperats (amb contraprestacions desconegudes) del seu ministeri per fer veure que la causa catalana no avança al món. Fins ara sabíem del nivell de bogeria que els portava a construir aeroports sense avions i línies fèrries sense passatgers, sempre a benefici dels amics i de la centralització. Ara, García-Margallo reconeix que l’Estat espanyol s’ha endeutat també, fins a límits que ben bé mai coneixerem, per tal d’evitar la independència de Catalunya. Tot esforç és poc per a limitar-nos la llibertat. Encara que l’hagin de pagar unes quantes generacions d’espanyols quan nosaltres ja no hi siguem. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

MANIFESTOS. Aquests dies, també, duel de manifestos de juristes. D’una banda, de manera gairebé simultània al seu nomenament com a nou membre del consell d’administració de CriteriaCaixa (aixxx, què lleig), Eugeni Gay llançava un manifest de professionals del dret contra l’exercici del dret a l’autodeterminació de Catalunya: més enllà de l’ex-rector de la UPF Joan Josep Moreso, la veritat és que l’absència de gent de prestigi i la superpoblació de polítics que viuen de representar l’establishment era cridanera. En contrast, mig miler de juristes impulsats pel Col·lectiu Praga han llançat un altre manifest a favor de l’encaix legal del dret a decidir, basat en el principi democràtic, amb el suport entre els primers signants dels catedràtics de dret Mercè Barceló, Josep M. Vilajosana, Joaquim Ferret, Enric Argullol, Joan Queralt o Joan Vintró. Uns defensen la visió del dret com a dic de contenció de la voluntat popular, els altres, com a via de sortida al conflicte polític.

PUNXADA. A cada bugada perden un llençol. Si, el 12-O, la darrera convocatòria conjunta del dependentisme a Catalunya (PP i Ciudadanos van sumar més d’un milió de vots el 27-S) es va saldar amb la modestíssima xifra de 38.000 assistents, els 6.500 de la manifestació de diumenge passat, farcida de personatges d’un friquisme acendrat, cal titllar-lo de punxada en tota regla. De fet, si sumem policia espanyola, militars i guàrdia civil, la xifra és més alta. I no diguem si comptéssim les seves famílies. I això, tot i la gent vinguda de fora de Catalunya. Tot i els esforços d’una part de la direcció de SCC per construir una cosa un xic més presentable, el cert és que el pedigrí d’extrema dreta que continua amarant el moviment fa que fins i tot a la immensa majoria dels dependentistes catalans els faci vergonya caminar del bracet de segons qui. Una mostra: aplaudir davant la comissaria de Via Laietana, el gran centre de tortura policial del franquisme a Catalunya.

REALITAT. Després que el maig de l’any passat la UEFA admetés la federació de futbol de Kosovo com a membre de ple dret i el Tribunal d’Arbitratge Esportiu fallés en contra del recurs presentat per Sèrbia contra aquella decisió, ara el màxim estament esportiu europeu ha fet una passa més en anunciar que autoritzarà un Espanya-Kosovo tot i el veto de l'Estat. De fet, encara que difícil, perquè els equips kosovars haurien de superar tres i dues rondes, ja podrien jugar eliminatòries a la Champions League i l’Europa League. El que ja seria més probable és que, hipotèticament, es trobessin en el sorteig de la fase de classificació de l’Eurocopa 2020. Aleshores Espanya podria tenir-hi un problema greu, atès que fins ara a impedit l’entrada als kosovars en el seu territori. Perdre directament els tres punts? La realitat s’acaba imposant i el nul pes d’Espanya al món té conseqüències concretes.

REJOVENIR. Senzillament espectacular. L’enquesta coneguda aquesta setmana sobre les preferències dels afiliats a CCOO assenyalada una caiguda del PSC en deu anys d’una tercera part dels congressistes a menys del 9%. Un dels principals artífexs des de la cuina d’un dels majors ensorraments polítics de la història dels partits és Miquel Iceta. Dissabte es plantava davant del Consell Nacional. Fa gairebé 35 anys que viu de la cosa. Quan el Regne d’Espanya no era encara membre de la CEE. Tot i això diu estar molt orgullós de com s’han renovat i rejovenit tots els òrgans de direcció del partit. Un aplaudiment molt llarg. Després, passa a demanar que el PSOE interposi recurs contra els pressupostos, una llei aprovada pel Parlament de Catalunya. L’ànima catalanista del partit fa temps que va deixar anar el seu darrer alè. Esperarem amb interès què diu d’aquí una dècada l’enquesta als afiliats de CCOO.

SAQUEIG. Aquesta setmana ha esclatat el Cas Abertis. El Tribunal Superior de Justícia de Madrid ha dictaminat que el Ministeri de Foment espanyol haurà de compensar la concessionària amb 1.500 MEUR per les obres d’ampliació de l’AP-7 a Girona i Tarragona, el pagament de les quals anava condicionat a un augment del trànsit que la crisi va convertir en caiguda. Ara, entre tots, haurem de pagar a la multimilionària multinacional una xifra desorbitada, semblant a la del famós projecte d’emmagatzemament de gas Castor a mans de Florentino Pérez. La incompetència/connivència dels gestors públics posa novament a mans dels de sempre els recursos que haurien de servir per sostenir i millorar els serveis públics. És la mateixa setmana en la qual hem conegut que el notari i veu constant del dependentisme als mitjans del comte de Godó, Juan José López Burniol, esdevenia vicepresident de la Fundació Bancària La Caixa que presideix Isidre Fainé.

TUTELAR. El conflicte entre Podemos i els Comuns ha arribat aquests dies a alguns moments interessants/delirants. Sobretot quan Ada Colau, la candidata que estampava la seva efígie a les butlletes electorals, afirmava que no permetrà que els personalismes facin malbé el seu projecte. També, el 7% de participació a la consulta interna de la formació morada sobre la seva incorporació o no als Comuns, que tot i així es va considerar inicialment vàlida i vinculant. Serà curiós veure com determinats diputats podemites desqualifiquen el nivell de participació en el futur referèndum sobre la independència (sigui quina sigui). Finalment, Pablo Iglesias imposant de dalt a baix i des de la capital del Regne, l’acceptació de la confluència amb els Comuns. Un error estratègic: Podemos, amb poc a perdre, podia esperar a bastir una coalició electoral quan els Comuns haguessin engolit Iniciativa amb el seu deute. Aleshores, una negociació d’igual a igual els hauria assegurat quotes de poder superiors.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades