En no pactar el referèndum, Espanya opta pel suïcidi
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
De totes les dades que ofereix la primera onada de 2017 del Baròmetre d’Opinió Política del CEO, sense dubte, la més rellevant en el context polític actual és que només un 20,7 dels enquestats manifesta taxativament la seva voluntat de no acudir a les urnes davant d’un referèndum no acordat amb l’Estat espanyol. Irònicament, és aquesta cinquena part dels catalans, acèrrima defensora del no, la que pot fer possible la victòria del sí en un referèndum amb una participació homologable internacionalment. Tal i com revela l’enquesta, l’Estat espanyol podria haver sobreviscut en un referèndum pactat però no té cap possibilitat de fer-ho en un d’unilateral. Segons sembla, el Regne d’Espanya ha optat, doncs, per suïcidar-se. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
ANIVERSARI. Viratge espectacular en l’estratègia del president espanyol. Fins fa poc, només el ministre García-Margallo (naturalment, per delegació) trencava la norma, al capdavant del sistema diplomàtic del Regne d’Espanya, de recloure la qüestió catalana en un afer merament intern. Ara, però, toca anar a la desesperada: cal aconseguir que els líders del sobiranisme es facin enrere abans que sigui massa tard. Només així s’explica l’intent de portar l’afer Catalunya al Congrés del Partit Popular Europeu (implorant dues paraules confuses a Angela Merkel sobre la integritat territorials dels estats) i a la taula de la celebració del 60è aniversari de la creació de l’embrió a sis de l’actual Unió Europea. I el resultat ha estat una autèntica bufetada a la cara del president espanyol per part dels socis europeus. I és que els grans estats d’Europa comencen a estar ja fins als pàmpols de l’immobilisme polític de Mariano Rajoy.DISSOLUCIÓ. El passat cap de setmana s’anunciava la desaparició d’un dels dos partits més antics de la política catalana. Unió podia haver estat dues coses: la Unión del Pueblo Navarro que simbolitzés la submissió a l’Espanya castellana amb tintes regionals o la força de futur de la dreta catalana a la futura República. Va triar un terreny que no existeix, per més que Carles Castro publiqui article rere article per a reivindicar-lo des de les pàgines arnades del diari comtal. La tercera via només és vigent en el món de l’especulació: després de cinc anys no n’hem vist una sola concreció tangible. I és així com Unió, en aquest espai invisible, de la mà de Josep Antoni Duran i Lleida, va esdevenir durant alguns mesos clau de 2014-2015 la darrera esperança del dependentisme. Després del 27-S només era qüestió de temps el seu dessagnament. Roma no paga traïdors. I la Caixa tampoc.
LLOTJA. Només Florentino Pérez. Pràcticament cap de les empreses de l’ÍBEX35 i ni una de les deu primeres en volum de negoci a Catalunya van ser presents en l’acte de propaganda preparat per Rajoy a Catalunya per anunciar que encara invertiran menys que fins ara. Els qui manen de veritat no estan per històries. La llotja del Bernabeu continua amb el seu projecte de blindatge de Madrid com a capital, lloc de recer dels seus interessos particulars amb un estat, el Regne d’Espanya, posat al seu servei. Que Gerard Piqué hagi parlat clar aquesta setmana, denunciant l’escandalosa parcialitat de la fiscalia espanyola, la flagrant diferència de tracte entre la persecució de Messi i Neymar i la passivitat total en el cas Cristiano Ronaldo, parla de la valentia del lliure català. Si, a més, aquesta vegada, al contrari del que ve essent habitual, la directiva del club no el deixa sol, ja seria fantàstic.
MINORIA. Els parlamentaris que representen el dependentisme al Parlament de Catalunya saben el que es fan. Preparats per a afinar l’estratègia que ha d’aconseguir abatre el resultat del vot popular del 27-S. La tècnica de degradació té dues vessants: victimisme i filibusterisme a parts iguals. Fer el màxim de soroll possible per a evitar la dinàmica pròpia de les majories i minories en una cambra democràtica. En definitiva, porten molt malament reconèixer que, per voluntat expressa de la majoria dels electors catalans, són minoria. La darrera estratègia de la setmana ha consistit a posar en dubte el paper de la presidenta Forcadell en la conducció dels debats: es tracta de degradar al màxim (a base de victimisme i filibusterisme) la seva imatge pública per a preparar el moment de la inhabilitació. Quan arribi, naturalment, amagaran les causes polítiques de fons de l’estocada per a afirmar que s’ho té ben merescut per manca d’impacialitat.
OBSESSIÓ. Ha estat una empresa estrangera, observadora imparcial, la que finalment ha hagut de denunciar als mitjans l’estratègia deliberada del Govern espanyol consistent a impedir que l’Aeroport de Barcelona-El Prat pugui desplegar les seves ales en llibertat. Es tracta, per tots els mitjans, de defensar el negoci de Barajas com una causa nacional. El llançament per part d’Iberia de Level com a competència de Norwegian en els vols transoceànics de baix cost, respon no pas a la voluntat de fer un servei, sinó a la d’evitar que la companyia escandinava tingui tot el terreny lliure i pugui explotar a consciència les possibilitats de l’aeroport català. Ara fa precisament deu anys, deu, es va celebrar a l’IESE el que es va considerar un acte acadèmic sense precedents, on 800 persones, altament representatives de la societat catalana, van reclamar una gestió autònoma de l’aeroport. I com en tot, som on som.
PERDUT. Titular deliciós, persistent una tarda sencera, la de dimecres, a la versió digital del diari comtal. De mans de l’acreditada ploma dependentista de Leonor Mayor: “Homs pierde su escaño”. Resulta difícil expressar d’una manera més torçada la realitat. Bé, sí, com “El Periódico” al dia següent: “Homs abandona el escaño”. L’exconseller del PDECat, al qual van votar més de 480.000 votants catalans, és forçat a lliurar el seu escó por motius polítics. Es tracta d’un escàndol sense precedents a l’Europa occidental i només comparable a les purgues de la Turquia d’Erdogan, darrerament, el referent de l’Estat espanyol (juntament amb Moldàvia). Per màgia dels titulars dependentistes, però, el cas es converteix en una mena de censura a la indolència d’un diputat que ha “perdut” l’escó, una expressió que fins ara només s’utilitzava quan algú era derrotat a les urnes. Però ja se sap que això de votar a la democràcia espanyola no l’interessa massa.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- Espanya s’hipoteca el futur 26.03.2017.
- Via lliure cap al referèndum 25.03.2017.
- Es pensen que som idiotes 19.03.2017.
- Cremar els darrers cartutxos 18.03.2017.