Política Última actualització Diumenge, 2 d'abril de 2017 05:00 h

Tornar al Congrés espanyol només per a bloquejar-lo

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L’expulsió del diputat Francesc Homs per motius estrictament polítics representa un dels escàndols més greus de la “democràcia” espanyola. La resposta dels grups polítics catalans, més enllà de la manifestació imprescindible de solidaritat personal, sortida de l’hemicicle inclosa, no sembla que hagi estat tan contundent com caldria. Segurament, per a anar-nos entrenant per al dia després del referèndum, caldria començar a executar una retirada esglaonada de la Carrera de San Jerónimo. Bàsicament, participar només, estratègicament, en aquells moments en els quals l’aritmètica dels escons permetés dificultar, sinó directament bloquejar, els desastres de la política de Mariano Rajoy. I la resta del temps, escons buits. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

PLUJA. Cal felicitar-lo, el fotògraf Sergi Alcázar és autor, probablement, de la foto del procés, juntament amb la dels homes del Pont Aeri i la mítica de Josep Antoni Duran i Lleida esmorzant al famós hotel de Madrid. S’hi veu els representants dels grans mitjans dependentistes del país alliçonats dit en l’aire per la vicepresidenta del govern espanyol. Soraya, amb la seva vehemència habitual, s’adreça a Màrius Carol, Enric Hernández, Xavier Vidal-Folch i Joan Tapia, que miren i callen. Amb el cap mig cot. El dia abans, “La Vanguardia” publica en portada un publireportatge del president Rajoy mirant l’horitzó; el dia després, “El Periódico” parla de “pluja de milions”, tot acatant les ordres. Però com la realitat és cada dia més difícil d’amagar, el 24 hores la bombolla ha rebentat del tot: ningú se’ls creu a Catalunya i tothom demana explicacions a Espanya. Autogol per l’escaire per al govern espanyol i mil lectors menys per als seus diaris a Catalunya.

PREGUNTA. Finalment, encara que de manera conjuntural, el Baròmetre del CEO fa la pregunta pertinent: què votaria vostè en un referèndum demà. I la resposta és categòrica: en tractar-se d’un referèndum sense acord previ, una part del no es quedaria a casa i la victòria del sí seria rotunda: 66 a 34%, amb una participació del 73%. Escac i mat. La pregunta sobre la voluntat abstracta d’independència és també rellevant (el no es reforça), però perd valor pel fet que és difícil de comparar amb enquestes anteriors del mateix organisme: de manera lenta però inexorable, el CEO continua corregint la seva mostra recollint cada vegada més respostes en segments socials teòricament contraris a la independència. Aquesta vegada el nombre d’enquestats amb cap avi nascut a Catalunya salta del 50-52% habitual al 57%. És també la mostra de la història amb menys persones que consideren el català com a llengua pròpia i que la van tenir com a primera parlada.

PURGA. El vot en consciència, coherent, de la diputada de Podemos Àngels Martínez, partidària, com gairebé la meitat dels votants de Catalunya Sí Que Es Pot de votar en tot cas en un referèndum unilateral (per cert, un 34,1% diria sí), ha comportat una veritable ventada de retrets, culminada amb l’exigència per part d’Iniciativa d’un càstig exemplar. La diputada, sovint malalta darrerament, va ser objecte públic d’una allau de desqualificacions per part dels seus companys de treball Joan Coscubiela i Albano-Dante Fachín (aquí, excepcionalment, d’acord entre ells) que haurien estat motiu de comentari en el món de l’empresa; per no parlar, si hagués estat altre el grup parlamentari, de les consideracions de gènere que hi haurien dedicat les gemmes Lienas i Galdón. Ja se sap, però, que en el món dels QWERTY les coses només estan bé o malament només en funció si són ells o no qui les fan.

REVELACIÓ. Enmig de l’eixordador silenci de la premsa dependentista catalana i unionista espanyola, el vicepresident Oriol Junqueras deixava anar el que ha estat un rumor constant dels darrers mesos: amb la incomprensió/indignació total de l’OTAN, que contempla preocupada els moviments de Putin al Mar del Nord i el Bàltic, el Regne d’Espanya ha estat facilitant l’aprovisionament de vaixells russos des de les seves places nord-africanes. I tot plegat, a canvi d’evitar cap posicionament favorable al procés polític que es viu a Catalunya. Aquest capteniment és perfectament compatible amb el vistiplau espanyol, certificat en la darrera visita del president Obama a Espanya, de convertir la de Rota (Cadis) en una de les tres principals bases militars nord-americanes al món.
Curiosament, la defensa de la sobirania espanyola contra les urnes catalanes, contempla alhora pèrdues “menors” en contraprestació a les grans potències mundials.

SOBREACTUACIÓ. El renovat màxim dirigent del PP a la colònia, Xavier García Albiol, s’ha estrenat aquesta setmana traient punta al màxim al “happening” d’Arran, l’organització juvenil integrada a la CUP, davant la seu del partit espanyolista a Barcelona. Sucant-hi pa d’un acte difícil d’entendre, l’exalcalde de Badalona no s’hi ha estat, pel boc gros, de titllar els anticapitalistes de feixistes. Tampoc es pot dir que la majoria de la premsa, inclosa la nostra, hagi aixecat el nivell: parlar de l’escarni com a un “atac” a la seu del PP no sé si acabaria del tot de respondre a la realitat dels fets. Francament, posats a fer, potser hauria estat més valent i productiu intentar ocupar la Delegació d’Hisenda de Barcelona, que no pas oferir carnassa tan fàcil als nostres adversaris polítics. A García Albiol li ha vingut perfecte per denunciar la persecució dels dependentistes a la “Catalunya interior”. Però en què quedem: som no som majoria?

TERMINI. Dilluns, la poblada caverna dels QWERTY a les xarxes socials llançava tota la seva artilleria contra Junts pel Sí per no haver fet la independència en 18 mesos. Són divertits. Els mateixos que dilluns, dimecres i divendres acusen l’independentisme de passar pantalles massa de pressa, dimarts, dijous i dissabte exigeixen declarar la independència ja, ara mateix, que si no han de plegar tots i marxar cap a casa. Estaria bé que dediquessin almenys el diumenge que els queda entre tanta propaganda a reflexionar sobre quan pensen tancar el CIE de la Zona Franca, perquè no han complert el seu compromís d’un referèndum pactat dins el 2016 o el de fer una consulta sobre l’entrada de l’Ajuntament de Barcelona a l’AMI. Arribats a l’etapa final enmig d’una impotència notable davant la majoria independentista que fa camí, exigir una cosa i la seva contrària simultàniament, només per desgastar l’adversari, s’està convertint en costum per a massa gent.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades