Política Última actualització Dissabte, 8 d'abril de 2017 05:00 h

Temps d'accelerar per fer front a la repressió

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Dimecres, amb pocs minuts de diferència, l'exconseller Francesc Homs es mostrava partidari de votar en referèndum abans de l'estiu i el vicepresident Junqueras afirmava que, en un parell de mesos (una vegada el Pacte Nacional pel Referèndum hagi exhaurit el camí eixorc de la reclamació a Espanya d'una convocatòria pactada), s'estarà en condicions de fixar-hi data i pregunta. S'apropen temps on l'estat espanyol apujarà l'aposta per la seva escalada de violència judicial no només contra càrrecs electes, sinó també contra funcionaris i empreses. Si seguim con fins ara, en seran víctimes lligats de mans i peus: convé, com abans, activar la nostra legalitat per protegir-los. És temps d'accelerar. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.

COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes catalans són un festival de coherència. Com ara, quan l'encara no president Montilla va anunciar esmenes a Madrid a l'Estatutet al dia següent (literalment) d'haver-lo aprovat al Parlament de Catalunya. Aquesta setmana, gràcies a l'abstenció del PSC i del PSOE dins la Comissió de Cultura del "Congreso", PP i Ciudadanos van tombar una iniciativa d'Esquerra que demanava el retorn de la resta de documentació confiscada el 1939 que el govern espanyol encara reté al Centro Documental de la Memoria Histórica (Salamanca) tot i haver-se pactat el seu retorn fa anys. Vol dir això, com sembla, que no li interessa al PSC que es pugui recuperar aquesta documentació espoliada? No, i ara, si és seva sí! Fa encara no dos mesos, el partit rebia la restitució de la documentació confiscada a diverses agrupacions socialistes pel franquisme. Tanta coherència esborrona.

DIÀLEG. Espanya ha de dialogar, clar que sí, però amb ella mateixa. És la genial afirmació d'un article d'opinió al vell diari que ha fet de Ciudadanos el seu referent, després d'abandonar la condició d'antic far de l'esquerra espanyola. Juan Claudio de Ramon es diu l'autor d'una peça sobre el marc de relacions entre Catalunya i Espanya il·lustrada amb una vinyeta on apareixen individus vestits amb l'uniforme propi dels camps d'extermini nazi i insígnies de l'estrella de David. L'article és excel·lent, una autèntica meravella, per dedicar-lo a tots aquells que encara s'aferren de manera inversemblant a la tercera via. Espanya no farà presoners. A la nostra derrota només seguiria l'arrasament. Hem trencat la baralla i mai més podran tornar a repartir les cartes. Ja no juguem. Bandera negra, com la dels defensors a ultrança de la Barcelona assetjada ara fa poc més de tres-cents anys.

ENVALENTITS. Aquesta setmana la CUP ha fet una passa més en la seva campanya per exigir data i pregunta per al referèndum d'autodeterminació, amb el repartiment de milers de paperetes de vot. Hem passat de la insistència dels cupaires en la necessitat d'esperar els Comuns i evitar que se'n despengin del consens referendari (fet inevitable, una altra cosa seran els seus votants) a empènyer per trencar l'acció del Pacte Nacional pel Referèndum, que perdrà la seva raó d'ésser (un referèndum pactat) tan aviat com s'anunciï des del govern data i pregunta. A Tarragona, la guàrdia urbana va multar un dels activistes amb 500 € de multa per repartir "publicitat" sense permís: l'ofensiva de repressió judicial (tot s'hi val contra l'adversari de la unitat d'Espanya) està fomentant tota mena d'excessos. Tan evident ha estat que fins i tot l'alcalde Ballesteros del PPSOE ha hagut de fer retirar la sanció.

FISCALIA. Una vegada el Constitucional ha quedat arranat per la seva parcialitat manifesta, l'Audència Nacional i el TSJC, força judicial davant del terreny, esdevenen la veritable punta de llança de l'acció repressiva del Regne d'Espanya contra les institucions catalanes. Ha tocat aquesta setmana, per iniciativa de la fiscalia de la colònia, amenaçar una vintena d'empreses vinculades a serveis de tecnologia i hisenda. Com si fóssim a la Guerra de l'Iraq, l'Estat espanyol actua preventivament: ara ja no cal cometre cap delicte, es pot perseguir la intenció més o menys llunyana de cometre'l. Aquesta vegada, perquè Rajoy sap que això va de veres i no serà un segon 9-N, vol intervenir sobre la logística de manera decisiva. I més enllà, sobre els preparatius per fer efectiu de la manera més ràpida, en cas de victòria del sí, el resultat vinculant del referèndum. Potser que caldria com abans la Llei de Transitorietat per a protegir-lo.

HUMOR. El ban publicat per l'alcaldessa Margarida Feliu, davant la notícia que vuitanta militars espanyols transitaran a peu o en vehicle pel seu municipi de Viladrau no té preu. Val la pena llegir-lo. Riure és molt sa. I els desmunta. Cal tractar-los bé, posar-los en contacte amb el 112 si s'hi perden i oferir-los tota mena d'informació sobre el referèndum que farem i que ells no podran en cap cas impedir. Ens dóna una veritable lliçó d'intel·ligència: en aquests mesos que venen no hem de caure en cap mena de provocació, com la que l'exèrcit assaja una vegada i una altra sortint hiperactiu al camp com mai no ho havia fet a Catalunya des de que la va ocupar l'últim cop aviat farà vuitanta anys. Una vegada més, l'humor, el sarcasme fet des de l'aparent ingenuïtat és la forma més demolidora d'abatre l'enemic, especialment si va armat.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades