Política Última actualització Dissabte, 15 d'abril de 2017 05:00 h

Protegir el Referèndum, d’ells i de nosaltres

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Cada dia sembla més clar: l’exercici de l’autodeterminació per part de la comunitat política catalana, ara mateix, sotmès a un ja fortíssim vendaval repressiu de l’Estat espanyol i els seus agents més o menys a sou, a dins i a fora del país, necessita d’un doble blindatge. D’una banda, cal defensar-lo de qualsevol tempació partidista dels qui van més o menys al capdavant o li’n donen suport. De l’altra, ens convé defensar-lo amb més eficiència de les pressions de l’Estat espanyol: com abans posem el poder judicial de la República i els mossos d’esquadra al servei de la protecció del referèndum, amb l’aprovació de la Llei de Transitorietat Jurídica, molt millor. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ADMINISTRATIUS. Diu el ministre de Foment, Íñigo de la Serna, que el corredor mediterrani no avança com caldria, bàsicament, per problemes administratius, que la posada en marxa d’obres d’aquesta mena  és molt complexa en paperassa. Sorpresa: ara resulta que el corredor mediterrani és un projecte nou per a l’Estat espanyol. Escolto comentar les excuses als opinadors de la tertúlia matinal de la ràdio nacional, a can Terribas: sorprèn la santa ingenuïtat que desprenen. Uns es refereixen a la manca de projecte espanyol; altres, a la falta de voluntat política. Una vegada més, sembla que no entenem la idiosincràcia i les intencions reals de l’adversari. Espanya té molt projecte: liquidar-nos com a comunitat política i pol econòmic, a major glòria de la llotja del Bernabeu i la majoria castellana. I la d’infraestructures és una de les polítiques centrals, de les eines medulars del nacionalisme espanyol per assolir-lo.

DIFERIR. Dilluns l'alcaldessa de Barcelona acudia a la televisió comtal per demanar de genolls que no fem el fet. Que ens aturem a l'espera d'un pacte amb Espanya que tots sabem que mai arribarà. Es tracta de sembrar el dubte sobre la viabilitat del referèndum en comptes de contribuir a minimitzar-lo. Aquell mateix dia celebràvem sis anys del 10-A de 2011 a Barcelona, la cita que va posar la cirereta al gran pastís de les Consultes sobre la Independència, arrencades un any i mig abans a Arenys de Munt. Aquell dia, molta gent gran es preguntava si arribaria a veure el referèndum de veritat. I ja el tenim a la porta. L'alcaldessa Colau i els seus el que han d'aclarir d'una vegada per totes és si impediran materialment el referèndum definitiu a Barcelona (com intentaran fer Àngel Ros a Lleida o Núria Marín a l'Hospitalet de Llobregat) o si, per contra, es posarà al servei de la majoria d'aquest poble.

ESPERANÇA. Un dels elements més divertits de la situació present consisteix a observar com partits d'ordre donen suport al canvi polític més transcendent i profund que és possible ara mateix a Europa, mentre altres formacions suposadament revolucionàries es converteixen en la darrera esperança de l'statu quo dissenyat per l'establisment de sempre per perpetuar-se en el poder econòmic, polític i social, tal qual l'han gaudit durant els darrers quaranta anys, ara només amb un lleu toc de maquillatge. La imatge d'Enric Juliana, subdirector del diari dels Godó, contínuament desfet en elogis davant dels Comuns (o el mateix editorial del diari valorant-ne l'assemblea constituent), arrapats a la defensa de la continuïtat del model, és la millor radiografia d'aquest contrast. Els Comuns parlen a tota hora d'eleccions autonòmiques, amb l'objectiu de substituir el govern actual, és a dir, juguen estrictament en la lliga de l'autonomisme, confiats que podran recollir les restes del naufragi.

INCÒMODE. Més establishment autonomista. Fins i tot han de treure mà de les velles glòries retirades de la política fa dècades. Entrem en els minuts finals del partit i cal posar absolutament tota la carn a la graella. Inclosa la dels pares de la sacro-santa Constitució. La dels qui van començar el negoci de la intermediació entre les 400 famílies i els amos de la metròpoli. Dilluns, Gemma Nierga (la de vostès que poden dialoguin si us plau, però només amb ETA) entrevistava Miquel Roca al "Fora de Sèrie" de TV3. Gran sorpresa, "prime time", minuts de qualitat per al dependentisme a la televisió pública que ens adoctrina. L'exitós advocat dels Borbons llançava un espot a favor del nou partit de l’statu quo (Fernández Teixidó, Muntañola, Cima and Company) i declarava sentir-se incòmode amb l'independentisme. Naturalment, només faltaria. Atesa la trajectòria del personatge, si ell no se sentís incòmode amb nosaltres, seríem nosaltres qui tindríem un problema.

INDEPENDÈNCIA. Un 30% dels espanyols encara creu en la independència de la justícia del Regne: una xifra que se situa només per davant de la confiança popular en les d'Eslovàquia i Bulgària. Això diu l’informe sobre la situació de la Justícia a la UE, publicat aquest dilluns per la Comissió Europea. La dada no només retrata la convicció dels mateixos espanyols en la capacitat dels altres poders de l'Estat i de l'econòmic, a l'hora de dictar les sentències, sinó que liquida aquell argument, tant recorrent en el dependentisme, segons el qual per a evitar pressions i corruptules cal una justícia poc arrelada al propi territori. Millor estats grans que petits, on suposadament les pressions poden ser més fàcils. Doncs no, tu, resulta que els tres primers estats europeus en confiança d'una justícia independent són, curiosament, Dinamarca, Finlàndia i Àustria. Precisament, els que tenim coma model d'unes quantes coses.

INSULTAR. Ha succeït retiteradament. La diplomàcia espanyola, com li van dir a l’enviada d’ocasió per l’ambaixada (em penso) a Brussel·les, és bastant poc diplomàtica. Reacciona al que considera qualsevol concessió a l’independentisme insultant qui n’hagi tingut un mínim contacte amb els empestats. Mínim contacte vol dir no que els hagi donat suport públicament, no, simplement, que els hagi rebut o parlat. Aquesta setmana, la presència de dos congressistes nordamericans a Palau va ser resposta per la premsa espanyola en ple acusant-los de noctàmbuls, borratxos i el que us penseu. En paral·lel, l’intel·ligentíssim Xavier García Albiol, presentava la Fundació Carter com una colla d’aprofitats que es vénen al primer que els demana i paga l’ajut. Els espanyols es veuen cada vegada més superats per l'èxit de l'acció diplomàtica catalana. Sublimen la seva incapacitat d’evitar-la insultant la contrapart: és intel·ligent? Quan arribi el moment seran molts els qui voldran revenja.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades