Política Última actualització Diumenge, 16 d'abril de 2017 05:00 h

“Per a fer les coses malament ja estava ICV”

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

La frase que serveix avui de titular a aquesta crònica setmanal és ben eloqüent. Un flist-flast de campionat. En el seu tortuós naixement els Comuns han optat per semblar-se més a una nova ICV que a una força realment regeneradora. Com ara, a l'hora de decidir no decidir. Tot fet des de dalt. El líder de Podemos a Catalunya, Albano-Dante Fachín, en canvi, resisteix i dóna la paraula a la militància: seran les bases les que decidiran la posició dels de Pablo Iglesias davant d'un referèndum unilateral. De fet, seria una excel·lent notícia que el partit morat encapçalés la campanya del No al referèndum del setembre. Entretant, els Comuns continuaran mirant-s’ho des de la costa ben secs, a veure si, sense mullar-se ni un peu, poden arreplegar res de les restes de la batalla. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

INTERN. El president compareixia dilluns a la ràdio pública per explicar el seu viatge llampec als Estats Units. El dependentisme meditàtic i polític català havia intentat embrutar-lo amb les habituals acusacions d’intercanvi de favors: els serfs de l’Estat espanyol creuen que tothom fa el mateix que ells. A les poques hores, Puigdemont rebia dos congressistes nordamericans, un dels quals, republicà de pes, es declarava obertament partidari del dret a l’autodeterminació de Catalunya. Les pressions de l’Estat espanyol i el fet que, com diu la Marta Rojals, tiren més dues bases militars que dues carretes, van fer que a les poques hores l’ambaixada dels Estats Units a Madrid emetés un comunicat, desganat, afirmant que l’afer català és un problema intern espanyol. És el document habitual que una ambaixada estrangera fa públic quan un afer és intern. I mentre el dependentisme suca pà en la seva suposada victòria, el món pren consciència, encara més, que és davant d’un problema internacional.

IRRESPONSABILITAT. Dimarts a la tarda el president convocava tots els agents implicats (PDeCAT, ERC, CUP, presidenta del Parlament i entitats sobiranistes) per analitzar el punt vital on som i demanar unitat. Intentava revertir (sense èxit, com es veuria en poques hores, amb la filtració d’una conversa) una cadena d'irresponsabilitats que no ens podem permetre. La primera, els enfrontaments entre departaments per les passes administratives a fer en la preparació del referèndum, traducció de les habituals desconfiancen que corquen el procés des del primer dia; la segona, la filtració de les desavinences, palesant una manca de discreció que ens pot fer molt de mal en els mesos que venen; finalment, la inocència d’uns mitjans teòricament afins a la voluntat majoritària dels catalans que opten per fer portada d’aquestes batelletes internes. Ens caldrà molta més responsabilitat i intel·ligència en els cinc mesos que ens queden si és que volem guanyar.

MULTES. No sembla que estiguem a l’alçada pel que fa a la denúncia que caldria de tot plegat, tant a nivell inten com extern. La gravetat de l'ofensiva de l'Estat espanyol contra els drets democràtics fonamentals a Catalunya està prenent dimensions de vertigen. No és estrany que el professor Josep Costa conclogui que es difícil trobar un cas de secessió més justificat al món occidental que el de Catalunya. Aquesta setmana, a més de les habituals amenaces al Govern i al Parlament de Catalunya, hem tingut una nova multa (aquesta, de 90.000 euros) contra les dues principals entitats civils de l'independentisme. Entretant, el president i el Govern rebien la cinquena notificació. Puigdemont aprofitava l’ocasió per retratar-se amb els escrits i un “Catalunya endavant” i per a reclamar un nou capteniment: "hem de deixar de pensar amb mentalitat de colònia i començar a fer-ho amb actitud d'Estat". És això.

NEBOT. Desmemoriats, els espanyols demanen l'esclariment de 300 assassinats d'ETA mentre, sense cap rubor, mantenen plenes les cunetes amb desenes de milers de republicans. Ara, el nebot del governador civil de Barcelona entre 1966 i 1969, Tomàs Garicano Goñi, ens diu nazis des de les xarxes socials per voler un referèndum. La deshonestedat del responsable econòmic de Ciudadanos, Luis Garicano, queda novament provada. Aquesta vegada, amb nota, perquè banalitzar el nazisme és un dels pitjors delictes intel·lectuals que es poden cometre. L’allau de retrets, justificadíssims, es tan gran, que l’home es veu obligat a disculpar-se, però com creu que tothom és estúpid, al·lega que se n’ha fet una mala interpretació del seu tuit. No només creu que som uns nazis, sinó també uns ximples que no sabem llegir. Poques hores després el president de Melilla arrodoneix el capítol setmanal d’insults espanyolistes qualiicant els independentistes de “piraos”.

PARTIDISME. Les declaracions robades de David Bonvehí, colider del PDeCAT, no han estat un encert. Contribueixen a la divisió dels de davant i al desànim dels qui empenyem des del darrera. Però revelen sobretot una mancança nostra preocupant. De vegades sembla que no sabem a qui ens estem enfrontant, tot i que la campanya repressiva de l’Estat espanyol ja va a hores d’ara per terra, mai i aire. Han estat, sobretot, una demostració de manca de realisme: si el procés fracassa perquè els líders independentistes reculen, no en quedaran ni les engrunes dels partits actuals; si és perquè els nostres adversaris imposen la repressió de manera violenta, no hi haurà ni partits independentistes legals per concórrer, ni institucions autonòmiques a omplir de contingut. Aquesta batalla és decisiva i és a mort. Només hi haurà un supervivent. Convé entendre-ho quan abans per deixar de fer plans alternatius. Els morts ja no necessiten oxígen.

SUBMÍS. El socialista basc Odón Elorza declarava a les xarxes socials sentir-se dolgut pel darrer gir susanista de Miquel Iceta. Certament, durant el cop d’estat que va enderrocar Pedro Sánchez i les setmanes posteriors, el líder dels socialistes catalans va semblar francament descol·locat, lluny del lloc on tocava ser-hi. Des d’aleshores ha tornat a la bona trajectòria per aliniar-se amb el poder. Miquel Iceta només respon a una fidelitat política: la seva cadira. És el que fa que visqui del mòmio sense interrupció des de fa gairebé trenta-cinc anys. El penós i arrossegat m’he equivocat, no tornarà a passar, expressat davant el comitè “federal” del PSOE és el darrer episodi d’una trajectòria basada en una fidelitat i dos principis: la supervivència personal i el manteniment de la dependència de Catalunya; serà interessant contemplar com es concilien quan el naixement de la República Catalana es faci realitat. Sincerament, el veig capaç de tot.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades