
Hola dependentisme: tot alhora no pot ser
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
Cada setmana més, som davant la "yenka" del dependentisme. La capacitat per a argumentar una cosa i la contrària, simultàniament i des de la mateixa veu, és esfereïdora. És com aquells carrers on només es pot aparcar a una banda mig més i a la contrària l'altre, però en caòtic. Aquí tothom aparca a les dues voreres simultàniament i clar, és impossible transitar per la via de la racionalitat més bàsica. Els dies parells tot és una broma i el Govern sap perfectament que no podrà fer el Referèndum. Els jorns senars, el que prepara el Parlament (aquesta setmana, amb la reforma del reglament per aprovar les lleis de desconnexió en lectura única) és un cop d'estat a les fosques, amb amenaces gravíssimes per als funcionaris. En què quedem, caminem o no cap a la desconnexió? Perquè tot alhora no pot ser. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
PRODUCTORA. Lluís Bassets, un dels grans lacais del dependentisme al servei de l'statu quo a Catalunya, vint anys des de les pàgines d'"El País", encarna ara la desesperació de qui sap que no pot aturar la llibertat. La frustració de qui percep que no pot oferir ni una engruna d'il·lusió als seus conciutadans, només frustració permanent en vena. El príncep de la rancúnia que titlla els altres de rancuniosos. El màster de l'insult intel·lectual que denuncia els inexistents insults aliens. La impotència intel·lectual de qui ja ha emprat totes les giragonses intel·lectuals del repertori per aturar el nostre camí. L'hem sentit exigir unes eleccions plebiscitàries quan preparàvem el 9-N i un referèndum quan es fixava el 27-S a l'horitzó. Ara, com els crancs, s'alinea amb la repressió que promet l'espanyolisme en comptes de denunciar-la. Després de tres dècades remenant les cireres de l'autonomisme el temps s'acaba. I uns quants com ell, d'estómac ulcerós, porten fatal l'alliberament.REFERENTS. Dimecres, Josep Cuní portava al seu programa en fase terminal l'Alfons López Tena. Naturalment, atès el seu paper inexistent a la política catalana, es tractava de donar veu a qui darrerament s'ha convertit en un autèntic referent del dependentisme. La seva teoria del procés com a estafa ha estat comprada per tota mena de personatges que el citen amb veritable fruïció, de Miquel Iceta a Guillem Martínez. A banda de la pena que representa contemplar un dels artífexs de les Consultes, on va néixer tot plegat, la notorietat que el grup Godó li ha volgut atorgar resulta còmica. Més ben dit, és un senyal clar de pura desesperació: a manca de cap argument a oferir per convèncer-nos de la necessitat de continuar a Espanya és tracta de desacreditar el procés. I, mentre toca l'orquestra, el "Titanic" s'enfonsa una mica més: les dades d'aquest mes de març situen la caiguda en vendes de "La Vanguardia" el darrer any en un 16,2%.
SIGNATURES. Diumenge, diada de Sant Jordi, vaig dedicar un parell d'hores a demanar signatures al carrer pel Pacte Nacional pel Referèndum des de la paradeta de l'Òmnium Cultural a la meva ciutat. Es detecta determinació, però també cansament. Un ja no tan noi amb samarreta vermella em deia que ja havia signat, però que no entenia per què Junts pel Sí no aplicava el seu programa, guanyador el 27-S, i declarava la independència. Una parella més jove clamava contra la presència, just al costat, de la paradeta del Partit Popular, amb una gran estanquera. Com s'atreveixen, deien, just en una altra gran setmana d'aquella organització criminal que el poder judicial espanyol no dissoldrà. Al meu costat, un home ens enviava a la merda, just abans d'aturar-se davant l'stand blau dels populars. I ni un problema més, convivència modèlica: ells mentint pels descosits i nosaltres intentant construir una Catalunya per a tots.
SUPERIORITAT. Aquesta setmana l'expresident espanyol José Luis Rodríguez Zapatero ha vingut a Catalunya a fer campanya per la candidata oficialista a les primàries del PSOE. No s'hi ha estat de dir-la ben grossa: que els catalans tenim prejudicis contra Susana Díaz per dona i andalusa. Gent que no entén ni un borrall del que passa aquí, oferint-nos sentències de pocavergonya. Premi doble, Zapatero fa mal a la lluita de les dones des de la catalanofòbia, des de la superioritat moral que dóna el fet contrastable dels centenars i centenars (enteneu-me la ironia) de dones i catalans i catalanes que han ocupat càrrecs a l'administració pública espanyola en els darrers tres-cents anys. Que immigrants o descendents en primera generació de la immigració hagin estat o siguin president de la Generalitat, cap de l'oposició al Parlament de Catalunya o alcaldessa de la segona ciutat del país no val res.
SUPREMACISME. En el marc d'una setmana gloriosa de la delegació a la colònia del diari "El País", el mitjà s'hi ha llançat a blasmar el diputat de Junts pel Sí Lluís Llach pel fet d'explicar una cosa tan senzilla com que la República Catalana, en cas de victòria del sí i abans pel que fa a la protecció del desenvolupament del Referèndum, complirà i farà complir la llei. Caram quina notícia! Un estat que sanciona, ves per on. Exactament igual que l'espanyol. I és que, com que anem de debò, farem el que fa tothom, ni més ni menys, encara que tots els mitjans de l'establishment, carregats d'histèria, facin veure que s'escandalitzen. Prou supremacisme: la legalitat espanyola mereix el mateix respecte que la legalitat catalana i després que haguem declarat la independència, en efecte, ja no obeirem lleis estrangeres. Igual com fa ara el Regne d'Espanya o la República Francesa. Ni més ni menys.
TACA. L'espectacle dantesc del PP madrileny és una benedicció per a la imatge exterior del procés. Els donem a provar de la seva pròpia medicina, emmetzinats amb les seves armes: si la corrupció ha de desacreditar la nostra lluita per la independència (per cert, via els casos de l'expresident Pujol o el finançament irregular de CDC, autonomistes gairebé al llarg de tota la seva trajectòria), molt més ho ha de fer en el cas del dependentisme polític que representa a Catalunya el Partit Popular. Lliçons morals cap ni una, que la pudor resulta ja insuportable. La d'ells i la dels qui els apuntalen arreu, els del Front Nacional Taronja. L'afebliment de la posició de Madrid en la qüestió catalana és també evident: un Govern espanyol empastifat de corrupció fins al coll, greument desprestigiat, tindrà molt més difícil justificar les seves accions de força. Ara només cal que mantinguem ferm el rumb.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Notícies relacionades
- Referèndum enmig de la fortor 29.04.2017.
- Marhuenda, a un pas d'abraçar l'independentisme 23.04.2017.
- Som una majoria abassegadora 22.04.2017.
- “Per a fer les coses malament ja estava ICV” 16.04.2017.