Política Última actualització Dissabte, 6 de maig de 2017 05:00 h

La "basquitis" creua la Diagonal

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Disculpeu el to barcinocèntric, però resulta gràfic a l'hora de definir com hem canviat, també en la nostra percepció de la política basca. Ara resulta que la històrica "basquitis" dels catalans ha passat de l'independentisme minoritari dels anys noranta del segle passat, a l'actual del dependentisme partidari de blindar l'statu quo del 78. De sobte, aquells qui mai han mogut un dit per millorar el finançament de Catalunya, ara han esdevingut aferrissats partidaris del concert econòmic. Fins al punt que la televisió dels Godó preguntava dimecres els seus espectadors si estarien disposats a intercanviar-lo per la independència. La resposta, contundent, un 90%, no. Ja no cola. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

BOICOTS. Amb una ceguesa difícil de comprendre, el dependentisme s'esforça a presentar els resultats pràctics de les accions de boicot de la diplomàcia espanyola arreu del món com un fracàs de la política exterior del Govern català: exactament, com si tanta mala baba no afectés el benestar i els interessos concrets dels seus conciutadans. Tot s'hi val no pas per guanyar, sinó per fer mal a l'advesari. Des de les seves portades, els bucs insígnia del dependentisme mediàtic català es mostren joiosos i criden a fer-ne més, més i més boicot. Encara, fins i tot, que com en el cas de la missió comercial que catalans i flamencs havien preparat al Marroc, tercers països, com ara Bèlgica, en siguin també víctimes. Salvar l'statu quo passa per davant de tot. I, així, quan arribi el moment decisiu, potser més d'un voldrà passar comptes amb Espanya: el que ara són somriures d'humiliació potser esdevindran plors d'impotència.

CAPGIRAR. La brigada de narcòtics treballa incansablement per mirar d'ennuvolar al màxim el bon judici de la gent. Cal evitar al preu que sigui que pensin amb claredat. Emboirar, capgirar, embolicar la troca. Canviar el sentit de les coses. Buscar sempre intencions ocultes. Aquesta setmana, la medalla d'or se l'endú el gran Enric Hernández, en situar l'independentisme com a responsable de la inexistència d'una tercera via. De fet, ja preparen l'argument definitiu: totes les mesures excepcionals repressives que hauran de prendre seran culpa nostra. L'estratègia recorda la dels acusadors als sumaríssims franquistes: no només els fidels al règim republicà eren jutjats com a revoltats, sinó que fins i tot aquell qui demostrava haver aconseguit salvar algú dels temuts Tribunals Populars era castigat encara amb més virulència, segons el nou poder franquista, perquè demostrava haver tingut poder dins un bàndol maligne. Ni ens imaginem fins a quin punt manipularan.

COHERÈNCIA. Es podria parlar perfectament d'aquesta com de la Setmana de la Coherència. El rebuig al Congreso espanyol de totes les esmenes a la totalitat contra els pressupostos, que ha obert la porta al seu debat i aprovació, ha suposat sobretot una veritable bufetada a la coherència dels d'Albert Rivera. Un immens gripau que estan digerint amb enormes dificultats. D'entrada, el "Partit contra la Corrupció" ha acabat sustentant el projecte de pressupostos d'una formació amb més de 800 imputats, un autèntic record mundial de porqueria. Però, sobretot, el partit disposat a quedar-se sense representació al País Basc en defensa de la liquidació del concert econòmic, ha acabat votant a favor de falcar-lo amb una millora del "cupo". El mite de la igualtat entre tots els espanyols com a divisa cau esmicolat a trossos: els corruptes del Partido Popular i els ciutadans d'Euskadi continuaran amb un tracte diferenciat.

CONFIANÇA. L'anunci que el Govern licitarà la compra de 8.000 urnes per a la realització de processos electorals constitueix un pas endavant molt rellevant, que veurem quina resposta judicial provoca per part de l'Estat espanyol. En coherència, hauria de comportar una acció contundent que portés l'escalada repressiva a cotes d'altura. En tot cas, ratifica la voluntat del Govern d'aplicar l'acord que va sustentar la moció de confiança al president fa uns quants mesos. Desgraciadament, però, és possible que no serveixi per a rebaixar els nivells de desconfiança d'una part de l'independentisme. I, francament, no n'hi veig massa sentit: aquell que cregui que un repte de l'alçada d'un referèndum organitzat contra l'Estat espanyol el durà a terme gent que en realitat vol recular i que no només no baixarà si se sent blasmada a les xarxes socials és que no entén massa de què va tot plegat. Confiem, doncs, encara que sigui perquè no ens queda altre remei.

CUSTÒDIA. El vicepresident Junqueras ha iniciat una visita als Estats Units de marcat a contingut econòmic, però en la qual ha estat ben present el moment que viu el país. La trobada amb l'alcalde de Miami o amb la gent de Mediapro, amb Jaume Roures al capdavant, ha estat important. Tant com la informació que un equip econòmic amb presència en els grans centres de poder econòmic internacional treballa intensament la preparació del finançament d'una Catalunya desconnectada d'Espanya. Sense ser convidat per ningú, el cònsol espanyol ha decidit incomodar tothom exigint la seva presència a totes les trobades. És un reflex de l'estat on som: delerós d'intervenir a Catalunya, sempre per a interferir la defensa dels nostres interessos. Dimarts, el ridícul assolia cotes històriques quan el molt no nacionalista diplomàtic exigia que els termes "Regne d'Espanya" constessin en el text d'un acord de col·laboració entre els ports de la capital de Florida i Barcelona.

DESOBEDIÈNCIA. Cal distorsionar qualsevol notícia procedent de Catalunya. La darrera oportunitat ha estat la campanya dels partits i mitjans espanyols relativa a la futur pregunta del CEO, en un dels seus habituals estudis demoscòpics amb preguntes variables, sobre la visió dels catalans al voltant del respecte a la legalitat. A partir d'aquí, histèria absoluta. És igual que s'hagi fet notar (en el marc d'aquest tipus de preguntes més espaiades en el temps) que el mateix CIS (l'òrgan públic espanyol) el 2004 i 2014 o el nostre CEO en 2011 hagin formulat preguntes pràcticament idèntiques. I és que arribats a aquest punt, es constata novament com es deteriora el Règim del 78. També aquí, com en la persecució dels membres de la mesa del Parlament, es jutja no pas en funció de fets objectius, sinó segons la ideologia dels imputats. Un democràcia cada dia més anèmica.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 
 

---

Notícies relacionades