
La importància d'acompanyar Carme Forcadell (i la resta de la mesa)
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.
Aquesta setmana, amb l'anunci pel Govern de l'adquisició d'urnes i l'esclat a les xarxes i al carrer de la campanya del sí, s'han començat a fer passes rellevants en l'organització institucional i el recolzament popular al referèndum. Són les dues potes que necessàriament hauran de confluir per donar-li tota la força necessària per acarar-nos a la repressió de l'Estat. De la primera, el Parlament n'és un element fonamental. És imprescindible defensar la presidenta Forcadell i els membres de la mesa encausats, en defensa de la llibertat d'expressió i del lliure debat parlamentari, però, sobretot, perquè han de bastir el marc jurídic en el qual exercirem en els propers mesos el dret a l'autodeterminació. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
ENRERE. En el marc dels problemes que realment preocupen a la gent, Ciudadanos ha aconseguit fer prosperar a l'Ajuntament d'Esplugues de Llobregat, com sempre, de la mà del triumvirat PPSOECs, una iniciativa a favor d'espanyolitzar la retolació dels senyals de trànsit a la ciutat. Suposem que aviat proposaran el mateix amb les plaques dels carrers i la toponímia. Resulta impactant la manca de respecte als valors del lloc on han arribat, en un noranta per cent dels casos, ells mateixos o els seus pares. L'aposta de Ciudadanos per arranar l'ús del català, de la mà dels seus companys de lluita, ens assenyala exactament en el punt del combat on som: o ens en sortim en l'intent de construir una Catalunya per a tots o la metròpoli assoleix els seus darrers objectius i la colònia se sotmet per sempre. No hi ha marxa enrere. No pensen fer presoners: si perdem, ens maten.FRONTERES. Aquesta setmana hem conegut, a través de la filtració d'un document de la diplomàcia nord-americana que, tal i com havia passat pocs anys abans amb el Sàhara Occidental, Joan Carles I va contemplar la possibilitat de cedir la plaça nord-africana de Melilla al Marroc el 1979 i fins i tot de posar la de Ceuta sota l'estatut de protectorat internacional. Aquesta anècdota (que potser no ho serà tant per a una part del nacionalisme espanyol, que hauria de considerar-ho com a una autèntica traïció) demostra que la pretesa immutabilitat de les fronteres és un mite que s'intenta col·locar-nos cada dia, des de tots els mitjans, amb calçador. Fins i tot elements tant simbòlics com les dues ciutats autònomes, arribat el cas, es consideren cartes amb les quals jugar en un intercanvi de peces. Res hi ha d'immutable, més enllà del principi que prevaldran els interessos prioritaris que cada part sigui capaç de salvar a la taula de negociació.
MAREJAR. Aquesta setmana ha quedat al descobert el que ja era evident a primera vista, que la Comissió de Venècia només pot pronunciar-se a priori a petició expressa o almenys amb el consentiment del govern espanyol del PP, és a dir, que el condicionant posat la setmana passada per la Nova ICV per a avalar el referèndum unilateral torna a passar perquè el neofranquisme espanyol actualment governant amb l'aquiescència socialista ens doni permís per a exercir el dret a l'autodeterminació. La darrera maniobra dels diputats Lluís Rabell i Joan Coscubiela no pot distraure ningú: és evident que no hi haurà aval previ de cap instància internacional que es pugui interpretar com a fomentadora o impulsora d'una acció unilateral per part de les institucions catalanes: precisament, perquè una vegada que exercim la unilateralitat obligarem tots els actors a prendre decisions incòmodes. I, naturalment, ningú no vol que el posin en una situació desagradable. Obliguem-los. Fem-ho.
SIGNATURES. El Pacte Nacional pel Referèndum, amb els seus més de quatre mil voluntaris, ha fet i fa una feina impressionant, sòlida, imprescindible. En dos mesos ha acaptat, tot i el cansament de cinc anys de camí, fins a 400.000 signatures. Potser més que qualsevol altra campanya ha Catalunya, abans de les relacionades amb l'exercici de la sobirania. Poques campanyes han arribat a aquest nivell de mobilització, tot i perllongar-se molt més en el temps. Ara, tal i com l'assemblea de l'ANC de Granollers va establir el cap de setmana passat, toca exhaurir terminis i bolcar tota aquesta immensa força al carrer. El Govern, a organitzar el Referèndum, i les entitats i la gent al carrer per defensar-lo. Amb moltíssima diferència, es tracta de la causa més inclusiva que existeix ara mateix a Catalunya. D'aquí la desesperació del dependentisme: perquè sap que muntem un cavall indiscutiblement guanyador, mentre ells munten un ruc pansit i abonyegat.
SUPERATS. Tot i les contínues admonicions (barrejades amb menysteniment) de Miquel Iceta, el cert és que el primer secretari dels socialistes es veu completament incapaç de contenir l'aigua que entra a la barca del seu envellit projecte. És així com, al final, deixarà autonomia als seus representants a cada municipi a l'hora de donar suport o no al Referèndum. Les cadires sempre han estat per davant de la coherència a can PSC. Un nou senyal de fins a quin punt és el partit i no el país el que està dividit en dos: amb una majoria dels seus votants, militants i càrrecs electes a favor de votar i una cúpula directiva contrària a l'exercici pràctic de la llibertat. Iceta demostra novament la seva covardia política: si tothom sap, com acostuma a dir, que hi haurà eleccions en comptes de Referèndum, perquè es preocupa de l'actitud dels seus regidors i alcaldes?
VIRREI. A qualsevol país mínimament seriós ja hauria plegat. Mentre ocupava mig cap de setmana en el trofeu Comte de Godó de Tennis i l'altre a la Fira d'Abril de Barcelona, amb amenaces contra l'independentisme a l'entremig, la manca de cura envers les seves responsabilitats afectava greument milers de persones a l'Aeroport del Prat. El pont del primer de maig provocava un embús sense precedents davant les noves mesures de seguretat i control de passaports imposades a les duanes aeroportuàries. Casualment, res d'això succeïa a Barajas, on el govern espanyol sí havia desplegat els recursos adients per fer front a la demanda. A l'habitual deixadesa d'Aena s'afegeix ara un intent descarat dels de Mariano Rajoy per enterbolir l'operativa i la imatge pública de l'Aeroport de Barcelona. Perquè cal disciplinar-lo novament al servei d'un sistema deficitari que ha de tenir l'epicentre a Madrid, pel civil o pel criminal.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.