Política Última actualització Diumenge, 14 de maig de 2017 05:00 h

Un referèndum que no es pot aturar

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

El sempre tan xerraire i exministre dolgut José Manuel García-Margallo, ha vingut aquesta setmana a Catalunya a parlar sobre el procés. Ens ha ofert algunes pistes precioses sobre el que va passar a la rebotiga del govern espanyol durant el 9-N. Resulta que qui passava per representar la veu de la moderació havia proposat la intervenció dels Mossos durant 24 hores i la destrucció física (en dialèctica primoriverista) d'urnes i paperetes. És tan interessant saber-ho com constatar que el govern espanyol no es va atrevir a dur-ho a la pràctica. Potser, perquè una disposició d'aquesta mena, en cas de fracassar podia servir també per desencadenar la independència "de facto". A veure si va a ser que el referèndum, a l'hora de la veritat, no es pot aturar per la força... Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

INSULTS. Tenim una colla de delegats del Govern pel món d'una enorme qualitat tècnica i política. Segons reconeixen els nostres propis adversaris, l'Adam Casals-Lenz, representant de la Generalitat a Àustria i Centre-Europa, n'és un dels més brillants. Aquesta setmana ha hagut de denunciar públicament el comportament del número dos de l'ambaixada espanyola a Budapest, en haver increpat, insultat i amenaçat els treballadors de la legació catalana, exigint-los informació sobre un viatge llampec de la presidenta Forcadell a la capital hongaresa per participar a l'Assemblea Parlamentària de la Francofonia. El desbordament d'impotència de la diplomàcia espanyola comença a ser públic i notori. Perseguint els nostres representant allà on van, de Miami a Mauthausen, fan un autèntic paper d'estrassa davant la resta del món. La legitimació internacional de la causa catalana guanya punts precisament gràcies a l'embogida actitud de la nostra metròpoli, que tothom contempla astorat.

MEMÒRIA. La manca de respecte pel passat és un tret distintiu del dependentisme. Aquest afany per superar-lo a base d'oblit no porta sinó a reprendre els mateixos errors una i altra vegada. I aquesta realitat punyent se'ls fa impossible d'entendre. Aquesta setmana, Manuel Manchón, director d'un conegut diari digital, exigia als independentistes que deixem d'utilitzar l'estelada. Ho requeria a compte de la presència de la nostra bandera de combat durant l'acte celebrat amb el conseller Romeva en memòria dels catalans assassinats al camp de Mauthausen. Precisament, allí on més de mig centenar de militants d'Estat Català, organització pionera de l'independentisme, van deixar-hi la vida a mans del nazisme. També arreu de Catalunya i al Camp de la Bota en particular, centenars d'independentistes van ser afusellats. Tant costa d'entendre que vulguem preservar la seva memòria, just ara que l'Estat espanyol actua de manera violenta, novament, ara per a aconseguir la nostra mort política?

OPINIÓ. Quan siguem independents jo me'n recordaré dels jutges, fiscals i funcionaris diversos que ara contribueixen a extorquir Catalunya. Aquesta frase (missatge per a la Fiscalia), que aprofito per fer meva aquí sense cometes, ha servit per a desencadenar una causa judicial contra el professor Hèctor López Bofill, sota l'acusació de tres delictes, el principal, d'amenaces. El nivell de censura a l'opinió lliure a les xarxes comença a ser preocupant, en un estat de tan feble pràctica democràtica. La causa ha servit per desvetllar, a més, que una unitat de la policia espanyola a Catalunya es dedica a revisar els comptes de twitter i facebook dels independentistes amb més seguiment a les xarxes socials. Una vegada més, una suposada democràcia perseguint les idees dels adversaris polítics del govern de torn sense contemplacions i emprant per fer-ho tots els instruments de l'Estat, des de la policia a la judicatura. Turquia és ben a prop.

RESISTÈNCIA. Dilluns, a la sortida del Palau de Justícia de Carme Forcadell i Anna Simó, les principals entitats sobiranistes de la societat civil anunciaven la creació d'una caixa de resistència per fer front a les sancions econòmiques derivades del procés sobiranista. La repressió judicial de l'Estat ha traspassat aquesta setmana un nou grau d'intensitat amb les citacions de la presidenta i la mesa del Parlament, que són dipositàries de la representació de la sobirania del poble de Catalunya. El designi d'uns magistrats de puro i braus, inapel·lable, no pot suspendre en cap cas, per molts poders constitucionals que els atorgui l'Estat espanyol, la pràctica mateixa de la democràcia parlamentària. No pot atemptar contra la inviolabilitat dels nostres representants d'una manera tan inèdita en el món occidental. Cal enfrontar-s'hi amb totes les de la llei i assumir-ne les conseqüències, també les econòmiques, que se'n puguin derivar. Com cridàvem al carrer davant del TSJC: ni un pas enrere!

SUPORT. Mal que pesi, el FC Barcelona és l'entitat civil més important de Catalunya. És per això que l'Estat espanyol no ha dubtat, una vegada desencadenat el procés independentista, a embrutar la seva imatge sense pietat. El contrast entre el tractament de les irregularitats fiscals de Messi i Cristiano Ronaldo no pot ser més "apostoflant". Aquests dies el primer club esportiu de Catalunya s'ha afegit al Pacte Nacional pel Referèndum i el seu compromís ha estat reflectit amb lletres gruixudes per tota la premsa mundial. El dependentisme, era d'esperar, ha saltat com una molla exigint que no es barregi política i esport. És molt divertit sentir això d'un estat que obliga milers d'esportistes a competir sota un símbols polítics determinats. D'un lloc on si et negues a anar a les selecciones espanyoles quan et convoquen la sanció pot arribar a la retirada de la llicència federativa per competir. Són molt graciosos.

TAST. Aquesta setmana, amb el sainet de l'amenaça de la Fiscaliacontra el Govern català, avançada al Senat per la vice-president espanyola, arran de la compra d'urnes per a la celebració del referèndum, hem tingut un primer tast de la potència enorme del missatge al món que suposarà qualsevol actuació de l'Estat per reprimir el vot. Resulta literalment inexplicable per a ningú més enllà dels límits de l'Espanya-Espanya com és possible perseguir algú pel simple fet de comprar urnes. També, perquè és una passa més en la mateixa línia de l'acció del TSJC contra la presidenta i la mesa del Parlament: aquí ja no es persegueixen penalment actes concrets (la Generalitat té competències electorals i altres comunitats tenen urnes en propietat) sinó la intenció que s'hi amaga al darrere. Les possibilitats d'abús de poder que s'hi amaguen darrera aquesta manera de procedir són infinites. Els espanyols haurien de veure-ho abans de ser-ne ells també víctimes.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades