Política Última actualització Diumenge, 21 de maig de 2017 09:15 h

Del diàleg a l'acció, sense demanar permís

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Som a punt de cremar una nova etapa, la penúltima en el camí cap al Referèndum d'autodeterminació de la tardor. A Espanya ho saben: és per això que la Falange i el Partido Popular coincideixen novament al carrer, com no els calia de feia temps, en defensa de l'statu quo. S'acaba el temps de demanar permís i comença el de tirar ple dret, el d'autodeterminar-se. Auto-determinar-se. Serà un moment magnífic, que despullarà tothom: el nivell de compromís del Govern, les forces que li donen suport i el dels Comuns amb la llibertat, el del govern espanyol amb l'ús de la força i el dels de la Tercera Via amb l'estrabisme. Una veritable ventada d'autenticitat arriba inexorable. El millor que ens ha passat des del 1931. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

JUSTIFICAR. L'opinió dels catalans no interessa. Per al nacionalisme espanyol, el 16% que som és una minoria estructural dins la seva nació, així que, ras i curt, ens fotem. A pa i aigua. Qui se'n recorda sinó de l'Operació Diàleg. La recordeu? Quins temps aquells! El dependentisme no necessita convèncer un sol català dels suposats avantatges de mantenir-nos com a súbdits del  Regne d'Espanya. Reserva les explicacions, en canvi, per vendre la moto entre els seus que la situació dels espanyols a Catalunya és insostenible i que la "persecució" de la qual són objecte justifica la suspensió de les llibertats fonamentals. Per això la diputada Sandra Julià es permet mentir sobre la seguretat d'Inés Arrimadas, o l'entitat de petja feixista Sociedad Civil Catalana acudeix al Congreso de los Diputados on borda sense contemplacions contra la convivència al nostre país. Les seves tàctiques de demonització recorden una barbaritat Slobodan Milosevic.

MISERABLE. La nostra és també una causa moral. Entestada a sumar, a integrar, a teixir complicitats. La dels nostres adversaris és pura fel. Despit, emprenyament permanent nascut del sentiment de qui es creu rebutjat. Per això, com enfollits, actuen ja a tomba oberta, sense treva, perquè cal fer de nosaltres un monstre al qual sigui justificat aplicar després la restricció dels drets i les llibertats més fonamentals. Per això no hi ha front que, des de les múltiples tribunes públiques que ocupen, des del Parlament als mitjans de l'statu quo, escapi a la tergiversació i la mentida sistemàtiques. Fins i tot la memòria de les víctimes de la Guerra Civil que encara romanen als marges dels camins. Cal ser molt desgraciat, com el diputat socialista David Pérez, per culpabilitzar els hereus de les víctimes, després de no haver-ne mogut (gairebé) ni un dit durant més de vint anys de govern a Madrid.

MOBILITAT. Quinze dies després de tot plegat, el primer cap de setmana de maig, tot continua exactament igual al control de passaports de l'Aeroport de Barcelona-El Prat: cues de més de tres hores per deixar el nom d'una de les infraestructures més importants del país per terra. Naturalment, només passa aquí. A Barajas, en canvi, ara i adés, tot en ordre. El virrei Millo ("aquí mando yo, cojones") menysprea les institucions de la colònia, mentre la Policía Nacional espanyola i Aena, Aena i la Policía Nacional espanyola es van llançant les culpes rítmicament. Francament, si d'inici podia semblar resultat de la imprevisió, ara fa tota la pinta de premeditació. Conjuntat amb la vaga del Metro de Barcelona i el caos diari a Rodalies, destrossar-nos el sistema de mobilitat sembla una prioritat absoluta a l'hora d'empetitir-nos i anul·lar-nos com a pol de competència amb el gran Madrid.

SEPARATS. Les relacions entre els Comuns i Podem han viscut aquesta setmana una nova etapa de tensió, arran de la inclusió de la marca de la segona en la tria de noms per a la nova aposta política d'ICV-EUiA amb els Comuns. Que el nou invent pugui anomenar-se en En Comú Podem però sense Podem és quelcom molt original que, lògicament, no agrada els d'Albano-Dante Fachín. Ells reclamen una altra manera de fer les coses. I realment la practiquen: aquesta setmana hem sabut que abans d'acabar el mes de maig posaran a votació entre els seus associats si donen o no suport a un referèndum unilateral sobre la independència de Catalunya. En contrast, des de la Nova ICV, dos anys després del seu compromís electoral, continuem sense notícia de consulta a la ciutadania sobre l'ingrés de l'Ajuntament de Barcelona a l'AMI. Un contrast realment sorprenent.

TRAMA. El cas de violència extrema, en triangle, dins el cos de la Guàrdia Urbana de Barcelona, és dels que necessàriament ha de fer reflexionar molt seriosament quin tipus de gent seleccionem per formar part dels cossos policials. Venim d'una trajectòria difícil, amb casos com el denunciat a Ciutat Morta. Ara, els implicats, apleguen entre tots, una denúncia per un fastigós acte d'humiliació masclista a una agent per part d'un superior, una agressió a un motorista a l'Arrabassada i a un manter al carrer de Barcelona per part dels implicats, el suposat assassinat d'un altre a Montjuïc durant una batuda policial i, finalment, l'assassinat d'un company amb mètodes propis de la màfia del narcotràfic a Sudamèrica. Algú hauria de plantejar-se molt seriosament fins a quin punt és responsable posar a mans d'aquest tipus de gent segons quines armes i la nostra seguretat.

VAGA. "El Periódico" simbolitza la crisi dels mitjans tradicionals en paper, fortament trasbalsats pels canvis en el món de la comunicació. Fer la transició al món digital no és fàcil i, sobretot, resulta econòmicament incert, especialment quan la propietat de l'empresa és la primera que no creu en la viabilitat d'aquest negoci. Les draconianes condicions econòmiques imposades als treballadors han estat la guspira d'un incendi que encara no sabem ben bé com acabarà. Fa impressió veure un web tres dies sense actualització. Hi ha però, un altre ingredient que necessàriament cal destacar: els amos del diari han pres la legítima i irracional decisió de desconnectar del seu entorn i llançar-se a una embogida campanya en suport del dependentisme i en lluita per la negació del vot que volen tres de cada quatre catalans. La línia editorial executada per Enric Hernández és d'autèntic suïcida i ara en veiem les conseqüències.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades