Política Última actualització Dissabte, 27 de maig de 2017 05:00 h

Ara sí, data i pregunta... i alguna cosa més

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Mariano Rajoy ha trigat només unes hores a respondre el darrer emplaçament al diàleg del Govern. Gran sorpresa: No. Afortunadament, no hi ha dilació. Ara toca anunciar, si fos possible des de baix, a proposta del Pacte Nacional pel Referèndum, data i pregunta. Però no només. Estaria bé fer saber a tothom alhora el gran repte a l'Estat: la data també, l'11-S, de l'aprovació de la Llei de Transitorietat i la simultània convocatòria del Referèndum. Si volen impedir-ho materialment els estarem esperant un milió de catalans, pacíficament emplaçats, al voltant del Parlament de Catalunya. I que vinguin. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

BLOQUEIG. La voluntat de blindar els interessos del centre, encara que sigui amb costos econòmics per als competidors, continua invariable. La consolidació d'Espanya com a la Gran Castella somiada. Mentre les cues als controls de l'aeroport del Prat es reprodueixen invariablement, el ministre de l'Interior té el desvergonyiment d'afirmar al Senat que la Generalitat gestionaria la infraestructura pitjor que ells. Impressionant. No se n'amaguen: els aborígens necessitem ser governats des de la metròpoli. I, entretant, la companyia escandinava Norwegian, a través del seu conseller delegat Bjorn Kjos, no s'està d'afirmar públicament dimarts (tot i negar-ho després sota pressió) que començaria a volar "demà mateix" entre Barcelona i Tòquio si no fos pel veto de l'Estat. Sí, posaré per escrit la frase que tan agrada repetir a l'Andrea Levy més mitinera: sí, Espanya, amb la seva voluntat descarada de beneficiar els de sempre, ens roba oportunitats de riquesa a cada dia que passa.

CLAVEGUERES. Cap gran novetat, en tot cas, dimensionar l'alçada exacta dels personatges implicats, constatar la cara dura del ministre en afirmar que s'hi va assabentar pels mitjans i escoltar amb detall el testimoni esfereïdor del xantatge (amb amenaça a la família inclòs) del banquer andorrà Cierco. En tot cas, tot empaquetadet feia patxoca. El reportatge dedicat per TV3 a l'Operació Catalunya situava diumenge passat a la nit, en tota la seva dimensió, l'escàndol relatiu a la conformació d'una policia política destinada a abatre el procés sobiranista a base de la filtració d'informació certa i falsa, és igual, que pogués tenir un impacte destacat en les campanyes electorals o com a contrapès a les grans mobilitzacions independentistes dels darrers anys. Un cas com aquest, de persecució política per causa estrictament ideològica, tindria conseqüències fulminants a qualsevol democràcia sana. Espanya, si és que en algun moment s'hi va atansar, ara camina en direcció molt contrària.

CONFERÈNCIA. Dos van ser els moments culminants de la conferència a Cibeles. El primer, quan el vicepresident Junqueras, cleca a la Nova ICV, va enllaçar hàbilment la realitat que el lema republicà de llibertat, igualtat, fraternitat, necessita de les tres potes per funcionar. Altrament dit, sense un assentiment lliure de la comunitat política catalana com a condició prèvia, en peu d'igualtat, és buit parlar de la fraternitat que tant excita Xavier Domènech. Això no és fraternitat, és submissió. El segon gran moment el va protagonitzar el president Puigdemont, quan va situar clarament el paral·lelisme de l'acord que demanava ara al govern de Mariano Rajoy amb el restabliment de la Generalitat en la persona de Josep Tarradellas. Aleshores tampoc la legalitat vigent permetia cap enllaç amb la republicana abatuda militarment pel general Franco. I, en canvi, l'acord polític va ser suficient per buscar-ne l'escletxa legal que fes viable l'entesa.

DETERMINACIÓ. Mentre a 13TV es declaren molt preocupats i Iñaki Gabilondo (fins ara, tantes vegades lúcid) passa definitivament al cantó fosc de la repressió, a Catalunya, els guardians del procés encara dubten de la majoria política que impulsa el procés i continuen entestats en la teoria del gir de darrera hora. La carta del president Puigdemont de dimecres i l'entrevista a la nit a Can Cuní acrediten una vegada més que això va molt de debò. S'han acabat els eufemismes i entrem en la fase de tirar pel dret. El líder sobiranista parla ja de setmanes per contestar. Al llarg del mes de juny es concretaran la data i la pregunta (que no seran l'engany processista que proposa, com si fossim idiotes, Joan Coscubiela). I entretant, al Parlament, el grup de Junts pel Sí proposa avançar l'inici del període de sessions al 15 d'agost. Ens preparem per viure l'11-S més important de les nostres vides.

FUM. Al dia següent, per tapar la castanya sense precedents de la candidata socialista de l'establishment, el diari "El País" publicava un esborrany envellit, segons sembla de fa un any, dels primers treballs preparatoris de la Llei de Transitorietat Jurídica. L'editorial del diari sobre la victòria de Pedro Sánchez paga la pena llegir-lo: una carregada plena d'odi on l'únic que manca és dir-li nazi. Aprofitant el viatge, els de l'antic mitjà de referència de l'esquerra espanyola aprofiten per carregar contra la democràcia directa, l'exercici de primàries i els referèndums, que les coses importants cal decidir-les als despatxos de l'elit amb fil directe amb l'IBEX-35. Al dia següent, la portada d'"El Periódico" continuava amb la intoxicació al voltant del la Llei de desconnexió apòcrifa, afirmant que el castellà no serà llengua oficial a la nova República Catalana, obviant totes les declaracions dels líders del PDeCAT i Esquerra en contrari al respecte. Més fum.

IMATGE. La premsa del règim afirmava també dijous que el Govern espanyol farà el que calgui per aturar el referèndum, inclòs l'ús de la força. El mateix dia, la ministra de defensa refermava la notícia. El més surrealista era l'afirmació paral·lela que no estava disposat a pagar el preu internacional de la presència d'urnes a Catalunya. És l'habitual món al revés del dependentisme: permetre l'autodeterminació suposarà un desgast insuperable i en canvi ensenyar arreu del món la policia als col·legis electorals o els tancs al carrer abans, no. Ha arribat el moment de posar totes les cartes al damunt de la taula: si volen aturar el Referèndum hauran de fer-ho per la força. I l'ús de la violència els situarà en un terreny sense marxa enrere del que sortiran, tard o d'hora, amb la cua entre cames. Perquè és molt fàcil imposar-te d'entrada, però també molt ingenu no calcular els costos d'imposar-la indefinidament en un territori definitivament hostil.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades