Política Última actualització Diumenge, 28 de maig de 2017 05:00 h

Preparar la revolta popular

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Sota l'atenta mirada dels "tribuneros" del procés, la majoria parlamentària fa les passes decisives per a la celebració del Referèndum. Ara toca preparar la resposta contundent i massiva des de la societat civil a l'intent repressiu de l'Estat espanyol. Ens convé buidar de compromisos les nostres agendes al setembre. A partir de l'11-S cal estar disponibles al servei del país. Per viure els moments més importants de la història contemporània de Catalunya. Segurament, caldrà aturar-lo durant uns quants dies fins a assegurar el vot. La disputa pacífica pel control del territori, pel principi d'efectivitat, serà capital. Des de la més estricta no violència, per nosaltres, que no quedi. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

INTOXICAR. L'absència dels quioscos durant tres dies ha reconcentrat les ganes d'Enric Hernández i els seus de mentir a cara descoberta sobre el procés. L'oportunitat d'aquesta setmana: abraçar la filtració (probablement, procedent dels servei secrets espanyols) d'un esborrany antic dels treballs preparatoris de la Llei de Transitorietat. El tema triat, un d'aquells que saben que pot ser clau: la llengua. Capaç alhora de dividir els independentistes convençuts agrament i també d'allunyar una part de l'electorat de frontera. En portada, l'afirmació que l'única llengua oficial a la República Catalana seria el català. L'esborrany fals només parla de llengua pròpia, com l'Estatutet de 2006. El text de l'interior informa correctament del contingut de l'informe, però l'efecte intoxicant ja s'ha aconseguit: líders destacats de l'independentisme es veuen obligats a sortir a negar el titular del diari. La post-veritat ha triomfat una vegada més en l'univers de Planeta. El comissari Hernández ha complert la missió.

JUSTIFICAR. El nivell de demonització de l'independentisme puja com l'escuma. Tot serveix, tot s'aprofita per dibuixar-nos com a autèntics monstres de l'avern. Fins i tot, si cal, esborranys de suposades lleis filtrats pel CNI i als quals els suposats autors neguen cap valor. És igual. Per tenir les mans lliures fins al final, si és que es vol tenir les mans lliures per a emprar mesures de força, caldrà justificacions molt i molt potents. Privar un nombre considerable de gent dels seus drets polítics fonamentals no és quelcom fàcil d'explicar, ni aquí ni enlloc. Per això sentim ara desqualificacions (Catalunya és una dictadura, en paraules del mateix Rajoy) que esparveren qualsevol. I, entretant, ells, com ara la politòloga Astrid Barrio al "Més324" de la televisió pública catalana, ben cofois del nivell democràtic de l'estat espanyol. Sí, amics i amigues, del de les clavegueres infectes de l'Operació Catalunya. Espectacular.

PACTAR. La setmana ve marcada per la conferència de Puigdemont, Junqueras i Romeva a Madrid. Mai ningú no els havia parlat tan clar a la cara. Davant les seves banderes feixistes i les seves amenaces de mort. El dret a decidir ha caigut finalment fulminat (ja era hora!) a mans del dret a l'autodeterminació, un pas important també per a què se'ns entengui a fora. Tot i el to conciliador, el president va estar clar: l'Estat espanyol pot triar ara un acord sobre el referèndum (que li permeti condicionar la data, la pregunta o els nivells mínims de participació o resultats) o pot triar haver de pactat més tard, simplement, la implementació dels resultats. Hem arribat al cap del carrer: ni tan sols la darrera maniobra de la vicepresidenta, demanant que Puigdemont vagi al Congrés per a ser linxat, ha causat la més mínima impressió. Nosaltres ja no volem millorar el nostre status dins Espanya: volem tractar-hi de tu a tu.

PÀNIC. Hi ha molta por. El pla és que ens fem enrere. El famós gir de darrera hora, repetició del 9-N (com si ara qui el fes no s'estimbés sense remei), amb el que especulen també uns quants dels nostres grans popes guardians del procés. L'acusació prèvia de xantatge per part del president del govern espanyol demostra la por que els tenalla. Com va dir el president Puigdemont a Cibeles, Espanya no té prou força per aturar tanta democràcia. I si la té, que la posi damunt la taula. "La Vanguardia" va ser dels mitjans que més bé va entendre tot plegat: " “Puigdemont tiende la mano, pero avisa que no reculará”, titulava al dia següent, mentre la líder de l'oposició Inés Arrimadas sentenciava que el president no busca un nou 9-N, ni eleccions, sinó declarar la independència. Com va dir aquell, tu, per sorpresa de propis i estranys, a veure si els independentistes voldran la independència.

SUBVENCIONAR. Aquesta setmana hem sabut, gràcies a la resposta parlamentària del Govern espanyol a una pregunta de "En Marea" que l'executiu de José María Aznar va lliurar a la Fundació Francisco Franco, entre els anys 2000 i 2003, ajuts per valor de 150.000 euros. El segon país amb més desapareguts polítics del món, només per darrera de Cambodja, paga els seus enterradors, alhora que nega recursos als qui volen lliurar les restes a les seves famílies. Mentre el corresponsal de "The New York Times" a Espanya es posa les mans al cap davant la presència al carrer de banderes i símbols falangistes que intenten fer callar la veu del president Puigdemont a la capital del Regne, l'Estat espanyol es dedica a subvencionar el feixisme. Tot plegat, mentre els fills i els néts dels qui el 1939 varen acusar de rebel·lió els defensors de la legalitat republicana, titllen ara de colpistes als qui reclamen votar. Quines ganes de federar-nos amb ells!

VALENTA. Amb tot l'aparell de l'Estat al darrera, amb els fons reservats i l'exèrcit, amb tot l'establishment falcant el seu control dels ressorts del poder, La Caixa i el Cercle d'Economia, el líder del PP a la colònia, de cervell inversament proporcional al seu volum total, va pel país parlant de la suposada "Catalunya valenta". Molt. El contrapunt el posava dimarts la periodista madrilenya Patricia López en la seva compareixença a la comissió sobre l'Operació Catalunya al si del Parlament. Si no l'heu escoltat, cal fer-ho: és un testimoni impressionant, dels riscos, fins i tot personals, que ha suposat a la gent del diari publico.es la publicació d'informació sobre el major escàndol democràtic al Regne d'Espanya des dels GAL. Afortunadament, allà encara resta qui és conscient d'on poden acabar portant els discrepants envers els poders de l'Estat si es consolida una manera de fer directament mafiosa per part dels poders públics.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.