Política Última actualització Dissabte, 3 de juny de 2017 05:00 h

Impertèrrits davant les provocacions

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Nosaltres, mirada endavant, neta i clara, continuar fent camí passi el que passi. Ells, com hem tastat aquests dies de manera incessant, intentaran desestabilitzar-nos per terra, mar i aire. De vegades, tibant de la nostra por de país amb mentalitat d'ocupat. Sempre, amb la manipulació, com ara la diputada popular i ex-ciudadana Esperanza García, en culpar d'amenaces els propis amenaçats, en un acte de manca d'escrúpols infinita. Fins i tot ho provaran amb la mentida més descarnada, com ara el "kamikaze" Toni Bolaño, antic cap de premsa del president Montilla, a la tertúlia nocturna de Televisió Espanyola 24 hores, inventant-se unes declaracions de Quim Arrufat apel·lant a la violència. Nosaltres, a la nostra, sense immutar-nos, que cada vegada se'ls veu més desesperats. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

CLAVEGUERES. Aquesta setmana, mentre Lluís Rabell i Joan Coscubiela només tenien ulls per a la comissió absurda sobre el jutge Vidal (la que més convé al govern espanyol del PP), la que posa llum i taquígrafs sobre l'Operació Catalunya ha ofert nous moments d'autèntiques basques. Si Catalunya tingués una premsa de mirada nacional l'escàndol ompliria informatius i faria vessar rius de tinta. Tots els detalls sobre la formació d'una policia política adreçada a ensorrar els adversaris ideològics. Tot plegat, creuat amb la notícia que la vicepresidenta Saénz de Santamaría, gràcies als nous pressupostos aprovats aquesta setmana, tindrà al seu servei 600 nous agents del CNI, amb un augment de la despesa de 20 MEUR. El virrei Enric Millo ha assegurat que es tracta de fer front a l'amenaça gihadista, però ja se sap que la relació de l'ex-aspirant a les llistes d'Esquerra amb la veritat és, massa sovint, difícil.

CLUB. Tot i els intents de l'unicornisme català de fer veure el contrari, el cert és que el Règim del 78, des de la segona victòria de Mariano Rajoy a les urnes, es reforça més i més. Aquesta setmana hem conegut els convidats espanyols a la reunió anual de l'influent Club Bilderberg, que se celebrarà a Virgínia (Estats Units) aquest cap de setmana, amb l'accés al poder de Donald Trump o l'anàlisi de l'auge dels populismes (com no), com a temes centrals a l'agenda. A més de Luis de Guindos i Ana Botín, garantia d'establishment econòmic, crida l'atenció l'entrada en escena de dos personatges altament especialitzats a falcar l'statu quo: el factòtum del Grupo Prisa Juan Luis Cebrián i la seva criatura política més preuada, l'indígena establert a la metròpoli Albert Rivera. Es tracta, sense dubte, d'una nova demostració que el procés català cap a la independència és un invent de les elits.

CONFÚS. M'hi he referit moltes vegades: la necessitat imperiosa de disparar contra tot el que es mou a Catalunya provoca una verborrea permanent en el dependentisme molt difícil de gestionar. Necessiten desqualificar cada dia la lluita per la sobirania, amb l'argument que sigui, el que trobin més a mà. I les contradiccions se succeeixen sense treva. La setmana passada era el suposat esborrany de la Llei de Transitorietat filtrat pel CNI: el govern català, no és que volgués celebrar un referèndum, és que ja era a punt de declarar directament la independència. Aquesta setmana, tocava la cara B del disc: a cor, Soraya Sáez de Santamaría acusava Puigdemont d'electoralisme arrossegat per la CUP mentre Carlos Carrizosa, el conegut diputat-humorista de veu aflautada de Ciudadanos, parlava també de muntatge per anar a noves eleccions. Confusió permanent. Aquesta setmana, amb la data i la pregunta, tornaran les amenaces.

CONTRADICCIÓ. Dilluns, roda de premsa de la vicepresidenta espanyola a remolc dels esdeveniments. Objectiu: tapar la porqueria del PP parlant a tota hora del procés català. La intervenció de Soraya Sáenz de Santamaría esdevenia un autèntic cant a la contradicció permanent: com l'editorial de "La Vanguardia" del dia següent (pura causalitat) acusava Puigdemont de reunir-se només amb els seus perquè li diguin allò que vol escoltar. Acte seguit, a pregunta d'un periodista, ratificava que tota l'estratègia contra la sobirania del poble de Catalunya està coordinada de sempre amb el PSOE i CIudadanos, amb els qui ella s'hi ha reunit moltes vegades a Madrid i a Barcelona. Però on la contradicció es concentra de forma mítica és en la sentència que el compte oficial del PP a twitter convertiria en tuit. després esborrat: "Puigdemont quiere hacer un referéndum en lugar de escuchar a los catalanes". Absolutament insuperable.

DIMINUTS. El globus es desinfla? Compte que el gran soufflé no hagi estat finalment el nou referent principal del dependentisme a Catalunya, Ciudadanos. Aquesta setmana, la tria d'Inés Arrimadas com a candidata a unes eleccions autonòmiques que ja no tornaran, ha servit sobretot (a la vista del desèrtic acte públic de presentació) per veure la destrempada general del que hauria de ser el primer partit de l'anti-independentisme a Catalunya. Amb una participació de 825 persones a la votació a través d'internet (no calia ni anar-hi a les seus) i una reducció del cens de militants, en mig any, de fins a un terç del total. El viratge conservador, l'evidència de la seva actuació com a crossa de la corrupció i l'establiment definitiu d'Albert Rivera a Madrid han convertit Ciudadanos en una marca que ja no enganxa ni el seu reduït públic. A la baixa a totes les enquestes, el resultat del 27-S va ser un miratge.

FESTIVAL. El Regne d'Espanya sempre, absolutament sempre, se supera a sí mateix en manca de rigor. Aquesta setmana hem sabut que el seu fiscal anticorrupció, famós per les giragonses amb l'objectiu de mitigar els efectes de les denúncies de corrupció sobre el PP, era propietari d'una casa a través d'una societat "off-shore" a Panamà, en la qual disposava d'una participació del 25% heretada dels seus pares. Que el fiscal en cap encarregat de combatre la corrupció a Espanya disposi de societats al principal paradís fiscal del món és quelcom realment espectacular. Amb el pas dels dies la seva situació esdevenia progressivament insostenible fins a la dimissió. Les reaccions de santa indignació dels partits avaladors del govern Rajoy contrastaven vivament amb el seu suport als pressupostos del PP, que li'n donen vida almenys per a dos anys més. I és que només la nostra victòria a Catalunya pot capgirar la placidesa dels populars.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades