Política Última actualització Diumenge, 11 de juny de 2017 05:00 h

La Vanguardia i el Cercle del Liceu no volen que pugis a Montjuïc

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

És el moment de tornar amb força al carrer. Aquest és, senzillament, el moviment popular més important de la història de Catalunya. I ara toca tornar a demostrar-ho. La gent, tenim al davant els de sempre. Els mateixos que van donar suport al règim franquista establert després de la nostra darrera derrota el 1939. Els que aleshores com ara, des de les pàgines de "La Vanguardia Española" ens exigien una rectificació. Els de l'Avinguda Pedralbes. Els del Cercle d'Economia i el Foment del Treball. Els de CaixaBank i el Sabadell. Tots aquests són els qui no volen que avui pugis a Montjuïc, perquè volen continuar manant ells. Empoderament de la gent o país dels de sempre. Tu tries, i la decisió comença avui. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

INDECÈNCIA. "ERC usa mucho el 'Espanya ens roba', pero cuando los que nos roban son con los que comparten listas son más comprensivos". Aquest és el nivell. La capacitat de mentir dels taronges és proverbial, perquè ja se sap que passa a Catalunya. Espanya ens roba és una expressió patentada per Solidaritat (SI) i que avui en dia només repeteix l'Alfons López Tena, actual home de referència del dependentisme. Que aquesta acusació es llenci des d'un país que falca el partit més corrupte d'Europa a totes les institucions on necessita completar majoria té molta, molta gràcia. I entretant, a la mateixa roda de premsa, la portaveu de Ciudadanos demanava que el seu diputat díscol a les Corts valencianes abandoni el partit. Perquè ja se sap quines coses passen al partit més coherent en l'esperit de renovació, l'esperança de l'Íbex35, el de la respiració assistida al Règim del 78.

PARTITS. Mentre els setanta cercles de Podem a Catalunya continuen amb la seva deliberació sobre l'actitud que ha de prendre el partit envers el referèndum (aparentment, amb la batalla plantejada entre sí cal considerar-lo vinculant o no), el portaveu de Podemos, Pablo Echenique, amb el tradicional esperit de dalt a baix de la direcció de Pablo Iglesias ha decidit que el debat s'ha acabat a la colònia i que des de la metròpoli diuen el què. Que no avalaran un referèndum unilateral. En el dia de la marmota de l'esperança espanyola, Echenique verbalitza el mateix que ja em viscut en quaranta anys de relació amb el PSOE: els votants de Podem a Catalunya no pensen el mateix que els de Podemos a Espanya i aquesta dualitat d'interessos esdevé sempre imposició des de la metròpoli. Una imposició que acaba trinxant els qui intenten mantenir els equilibris a la colònia.

PENSIONISTES. Són tan valents que s'hi abraonen, després de fondre's ells solets en els darrers anys els 40.000 MEUR del fons de reserva de les pensions, sobre el col·lectiu més sensible a la inseguretat i a la por. L'únic també, per vitalment conservador, justament, en el qual el no ja és majoritari de sempre. No sembla, precisament, un encert estratègic. Encara menys, si alhora s'afirma que la independència és impossible i que s'està disposat a emprar tots els mitjans necessaris per a evitar que els catalans puguem expressar la nostra opinió sobre la independència, enquestes excloses. Si tot això és així, com és que paral·lelament es fa campanya per explicar els desastres derivats d'una cosa impossible i que mai passarà? Ai, ai, ai, a veure si és que comencem a tenir pànic i a assumir que cal fer campanya perquè no podran parar el referèndum...

SOBIRANIA. Darrera la faramalla del diàleg, de la ridícula insistència del PP i tots els seus aliats fàctics en la necessitat que el president Puigdemont vagi al Parlament espanyol a demanar un referèndum per dinovena vegada s'amaga, naturalment, la voluntat d'humiliar-lo esclafant-li a la cara la majoria del Règim del 78 que representen els 254 diputats de 350 del gran PPSOECs. Subjacent hi ha l'intent de deixar clar qui mana, de recordar de manera incruenta que la sobirania és d'ells, perquè han hagut de matar i exiliar molt històricament per a aconseguir-la. I com ha proposat a les xarxes socials aquesta setmana en Joel Joan, potser que el president hauria de respondre d'igual a igual, convidant Mariano Rajoy a que acudeixi a la seu de la sobirania catalana, al Parlament, per proposar als representants del poble de Catalunya que renunciïn formalment al dret a l'autodeterminació. I que ell també acati el resultat. Perquè aquí ara pensem manar nosaltres.

TALLAR. La imputació del diputat Germà Gordó en la trama del 3% ha obert una tempesta política notable. Més enllà de les seves veritables responsabilitats tothom sap que és la baula feble de la majoria de Govern. Fins i tot els més conspicus defensors del paper del president Mas (per cert, divertit com ara ha esdevingut referent del diari comtal, en contraposició als excessos de la CUP que suposadament guien Puigdemont!) comencen a albirar la necessitat de tallar amarres amb el passat. La gent jove que comanda el PDeCAT té tot el dret a posar distància amb l'etapa de finançament fosc i conductes probablement poc edificants des del poder públic de l'antiga Convergència. S'hi juguen la credibilitat. I si això és important per al nou partit, molt més ho és per a la jove República Catalana que ve: no podem construir-la mentre els nostres adversaris posen cada dia el dit a la nafra del passat.

TAPAR. No hi ha dia en el qual el dependentisme no ens acusi de controlar i adoctrinar des dels mitjans. Sempre falsament i de vegades de manera surrealista: com quan Xavier Vidal-Folch surt en defensa de Josep Cuní, com si la culpa que el comte de Godó estigui fart de perdre diners a cabassos amb ell fos dels independentistes. Aquesta setmana hem sabut que fins a vuit ministeris del govern espanyol interposaran un contenciós-administratiu davant l'Audiència Nacional contra el dictament del Consejo de la Transparencia que els obliga a explicar quines són les quantitats i els criteris amb els quals han repartit 37,7 MEUR entre els mitjans de comunicació. Es tracta de tapar al preu que sigui, fins i tot el del descrèdit més absolut, les seves maniobres per reforçar la posició política del PP mitjançant la utilització dels recursos públics. Una més, doncs.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades