Política Última actualització Dissabte, 17 de juny de 2017 05:05 h

Accelerem cap al referèndum

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L'anunci de data i pregunta ha destapat l'ampolla. Durant les properes setmanes caldria avançar en paral·lel. D'una banda, superar per elevació el debat sobre si hi haurà o no referèndum a base d'iniciar la campanya del sí; de fet, els mitjans públics catalans ja fan tard a organitzar debats temàtics amb partidaris i detractors de la independència, quelcom que hauria de començar ja mateix i durar tot l'estiu. De l'altra, superar els entrebancs de credibilitat a base de detallar al màxim com es votarà i totes les garanties previstes. Aquesta setmana hem recordat l'aniversari de les eleccions del 1977: el referèndum que ara organitzarà la Generalitat, ben segur, tindrà moltes més garanties que les que el franquisme va disposar fa 40 anys. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

AUTORITARI. Pep Guardiola feia de veu, llegia el manifest de les entitats convocants a la mobilització de diumenge passat en defensa del referèndum. L'impacte mundial de la seva presència ha estat espectacular. La denúncia i la petició internacional d'auxili davant d'un estat impropi que no dubta a trepitjar drets fonamentals. I ha indignat els nostres adversaris que, com Inés Arrimadas, han corregut fins i tot a posar en boca seva paraules (no és el mateix autoritari que totalitari) que mai va pronunciar des de la tribuna solemne de les quatre columnes de Puig i Cadafalch. Cal agrair la potència del seu compromís. Tal i com les histèriques reaccions de la caverna han posat de relleu a continuació, era molt el que s'hi jugava. Ha estat un exemple excel·lent: és ara el temps en què milers de catalans haurem de sortir de la nostra zona de confort i jugar-nos-la personalment.

BAIXA. Un dels mantres sense cap suport estadístic, que vagi més enllà d'una enquesta de diari de guerra amb preguntes esbiaixades que gairebé contenen ja la resposta que espera l'editor, és aquell que diu des de fa cinc anys que l'independentisme va a la baixa. Aquesta setmana, en boca de la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría. Tanta insistència resulta incomprensible: pensen potser que si repeteixen moltes vegades que no existim i si alhora ho desitgen molt intensament, els independentistes desapareixerem com per art d'encanteri. Els fem nosa. Des d'aquest punt de vista, la nostra superioritat moral és esclatant: només els demanem que l'1 d'octubre votin, acceptin el resultat i construeixin conjuntament una República per a tothom, si volen, mantenint la seva doble identitat espanyola; ells, com el 1640, el 1714 o el 1939, simplement, ens ordenen que desapareguem del mapa. I ja no poden.

CASTANYES. La compareixença del síndic de greuges al Parlament de Catalunya aquesta setmana, en el marc de la comissió sobre l'Operació Catalunya, va resultar senzillament espectacular. La successió de castanyes directes als morros del dependentisme va ser mítica. La incomprensió sobre el tracte al franquisme, la denúncia de la manca de cap investigació pública sobre la creació d'una policia política al servei del govern espanyol, la revolta del ponent italià arran de les pressions escandaloses del Regne d'Espanya amb l'objectiu d'evitar una rebregada de la llei de reforma del Tribunal Constitucional pensada per actuar contra el procés català, el compromís de l'advocat de l'estat espanyol que (a diferència del que es diu aquí) les noves facultats repressives mai s'empraran contra càrrecs electes; la vergonya de veure com la Comissió de Venècia tracta la qualitat de la democràcia a Espanya en la mateixa sessió que la de la Turquia d'Erdogan o l'Hongria d'Orban. Tot molt revelador.

CIVIL. El Tribunal Constitucional ha admès a tràmit el recurs del govern espanyol contra tres articles del llibre sisè del nou Codi Civil català, fet que els deixa sense efecte. Fan referència a la regulació de contractes de compravenda i de permuta, fet que l'executiu espanyol situa dins les competències exclusives de l'estat. Amb aquesta suspensió, el Regne d'Espanya no només es passa pel clatell (en deliciosa terminologia Puigdemont) l'ampli consens al nostre país, sinó que supera de fet l'aposta repressiva del primer borbó Felip V i el seu famós Decret de Nova Planta. Després d'imposar-nos via TC una norma autonòmica de dret públic que ningú no ha votat a Catalunya (l'Estatutet de la Maestranza), ara el Constitucional espanyol ens encoloma també per primera vegada a la història el seu dret civil. I és que l'Espanya plurinacional de Pablo Iglesias avança de manera aclaparadora.

COACCIONS. Del jugador terrassenc Àlex Fàbregas al futbolista sabadellenc Oleguer Presas, linxats pel fet d'expressar les seves opinions, tots som capaços de recordar desenes de casos d'esportistes catalans blasmats, insultats i perjudicats econòmicament i professional per haver-se atrevit a defensar sovint no pas la independència, sinó la simple legitimitat que la societat catalana hi aspiri al seu assoliment. Els esportistes catalans que volen una Catalunya independent no només no poden expressar-ho sense patir represàlies, sinó que estan obligats, sota l'amenaça d'exclusió de les competicions, a assistir-hi a les crides dels combinats estatals. Com sempre, però, l'espanyolisme gira la realitat com un mitjó i aquesta setmana hem hagut d'escoltar el president de la lliga professional espanyola, l'ultra Javier Tebas, presentant els esportistes catalans com a éssers coaccionats per l'independentisme. Que no sigui per tapar la investigació fiscal que l'imputa un frau de cinc milions d'euros.

ESCALES. Cerquen no només la derrota, sinó la humiliació del contrari. Només així s'expliquen fets com el de dilluns, durant la concentració en suport de Joan Josep Nuet, membre de la mesa del Parlament català perseguit per la "justícia" espanyola per haver-se negat a fer de censor dels debats de la cambra. De fet, vàrem viure la representació gràfica del que és el tracte colonial. Només així s'explica que un jutge s'atreveixi a enviar la policia a informar la segona autoritat del país, la presidenta del Parlament, que no pot pujar un tram d'escala fins a la porta d'accés del Palau de Justícia de Barcelona. Tanta voluntat d'humiliació es girarà, sense dubte, contra els qui la impulsen. Ben aviat una nova legalitat tornarà a emparar els nostres drets fonamentals i deixarà de donar cobertura a la seva insofrible fatxenderia, herència del feixisme que els corre per les venes.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.

Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 

---

Notícies relacionades