Política Última actualització Diumenge, 25 de juny de 2017 05:20 h

A menys de cent dies del Sí

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

L'Estat ens vol fer malbé la festa a base d'escampar la por amb la màxima difusió i intensitat. És l'única cosa que els queda. Algunes de les atzagaiades que ens prometen són completament surrealistes. Fa gràcia veure com ens acusen de tota mena d'il·legalitats i ens titllen de colpistes mentre la pràctica totalitat de les amenaces que dibuixen venen mancades de qualsevol base legal. Sí, és cert que hem d'estar preparats per a qualsevol excés repressiu (més o menys controlat), però sense que el seu mal humor ens esguerri el capteniment de fons. Mirem-nos-ho amb perspectiva llarga: hem de gaudir intensament d'aquest moment, el que han esperat tantes generacions de catalans durant els darrers tres segles. Falten menys de cent dies i la primera setmana de juliol s'albira decisiva. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

ETNICISME. No el llegeixo gaire: comparar el seu nivell com a crític televisiu, de superficialitat convertida en norma, amb el d'una Mònica Planas, per exemple, és de riure. Però l'altre dia vaig quedar horroritzat amb la lectura de la seva columna al diari del comissari Hernández. "Nuria Roca i la pancatalanitat de TV-3" és un escrit que si no fos perquè prové del diari progre per excel·lència del país, caldria qualificar d'etnicista i xenòfob. Tot i que com a veu als mitjans, Núria Roca s'ha mostrat sempre en contra de la independència (i molt en contra), l'anàlisi de Ferran Monegal sobre el seu fitxatge com a presentadora de la nova temporada d'Els Matins a TV3 només té en compte una sola dada: els seus orígens valencians, comuns amb els del nou director de la casa. La voluntat de criticar en clau de procés tot el que fa la televisió catalana hauria de tenir els seus límits.

FUGIR. Aquesta setmana hem viscut les darreres onades de la commemoració de les primeres eleccions posteriors a la mort de Franco, celebrades ara tot just ha fet 40 anys. La memòria sempre endolceix els fets: hem sentit com Raimon Obiols negava que Esquerra Republicana fos apartada dels comicis; ja se sap, coses dels republicans monàrquics d'aquest país i de l'altre. Amb Miquel Roca al capdavant, els polítics del moment han sortit a alliçonar-nos sobre la necessitat del pacte i la transacció. Però com és evident qui és que no vol negociar res, han hagut d'acabar recordant-nos, com els militars que van escriure l'article 2 de l'actual Constitució espanyola producte d'aquella legislatura constituent, qui mana aquí. El seu article al diari comtal acaba amb les següents paraules: "incluso las ambiciones más legítimas no pueden ignorar las consecuencias de lo que proponen". I no puc estar més d'acord, abandonar Espanya és completament imprescindible.

LEGITIMITAT. Un excel·lent article de la redacció de Vilaweb ha aprofundit aquesta setmana en les trampes flagrants que van envoltar el referèndum de la Constitució espanyola, celebrat el 6 de desembre del 1978 en bona mesura sota l'empara de la legislació (recordeu, la legislació és sacrosanta!) franquista. Com explicava, a l'hora de contextualitzar l'article Vicent Partal, si hem de ser tan exigents amb les garanties democràtiques del nostre Referèndum seria adient que les comparessin amb el més important dels seus. L'un, fet amb tots els òrgans de l'Estat espanyol treballant a la contra; l'altre, amb les estructures del franquisme remant a favor. El 1978, amb milions de votants apareixent i desapareixent dels (diversos) censos i amb la constància històrica, repetida en moltes eleccions posteriors, que un nombre gens menyspreable d'electors s'apropaven a l'urna a deixar-hi el seu vot més d'una vegada. De tot això, els prim mirats d'avui, curiosament, sí se'n senten hereus.

MAJORIA. Amb la seva proverbial intel·ligència, el líder del Partido Popular a Catalunya, Xavier García Albiol, ha demanat que el Parlament reconegui oficialment que la majoria dels catalans no són independentistes. L'estupidesa assoleix la categoria de mítica per una doble raó. En primer lloc, perquè el sistema polític espanyol, el Règim del 78, amb la indissoluble unitat del Regne, es basa en què és igual si els independentistes som majoria o no. Encara que fóssim el 100% a favor de l'autodeterminació, seria irrellevant, perquè el que compta és què vol la majoria castellano-cèntrica. Hi ha una altre motiu pel qual qüestionar-se qui és majoria a Catalunya, si l'autonomisme o  l'independentisme (l'unicornisme federal, deixem-lo a banda, en la categoria del món platònic de les idees), és absurd: no cal que voti el Parlament, podem preguntar-li directament a la gent a través d'un artefacte inventat en els orígens de la democràcia i anomenat Referèndum.

NACIÓ. El darrer Congrés del PSOE, el de la tornada de Pedro Sánchez (poseu-vos el pitet, que ara comença la cacera de bruixes a nivell territorial) ens ha deixat, a més d'una nova burla en forma d'afirmació de republicanisme monàrquic, la paròdica aproximació dels socialistes espanyols a la revolta catalana. La solució a la resistència a la colònia consisteix a repetir moltes vegades la paraula plurinacional sense que ningú tingui ni punyetera idea de què vol dir. Això sí, deixant claríssim què és que no vol dir: sobirania. Nació pot ser qualsevol cosa que vulguem els catalans, fixa't si en són de generosos. Ara, que quedi clar, sempre que no interfereixi l'exercici del poder real des del tàndem "Nuevos Ministerios - Palco del Bernabeu". El resum és meridianament clar: anomenar-nos nació sense sobirania és una altra manera de dir-nos indígenes, éssers inferiors, escòria a la que cal esprémer i dirigir. Gràcies, PSOE.

REFORMA. L'alcalde de Viladecans Carles Ruiz, nou membre de la direcció dels socialistes, afirmava aquesta setmana a Els Matins que "totes les enquestes" assenyalen que l'opció federal té més suports que la independència. Encara que no va citar cap de les seves múltiples fonts, segurament s'hi referia a les que contenen preguntes tan teledirigides com les que el diari El País publica habitualment. Tant criticar l'independentisme per parlar en nom del país i resulta que el dependentisme federal fa el mateix, però amb menys suport. Més enllà de les enquestes, la darrera vegada que als catalans se'ls ha preguntat quin model de país volen, el 27-S de 2015, només un 21,68% va preferir una Catalunya federal (PSC i CSQP), si voleu estirat fins a un 24,19% amb la suma d'Unió. El fracàs d'aquesta aposta va ser tan clar que fins i tot els partidaris de continuar amb l'autonomisme en van treure més vots (26,43% de PP i Cs).

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.


Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades