"No vaig sortir de l’armari fins que vaig marxar a Barcelona"
directe!cat us ofereix un recull de testimonis sobre el col·lectiu LGTBIQ als pobles
12
( 10 vots )
CarregantGerard Sesé @gerardsese - Avui és el dia de l'orgull LGTBI. Barcelona s'ha convertit en un punt de visita quasi obligat per al "turisme gai". S'ha de tenir en compte que, a més, una de les principals peregrinacions estiuenques preferides del col·lectiu és, i cada vegada més massificada, Sitges. El Pride (la festa de l'orgull gai) s'ha convertit ja en un esdeveniment massiu i, fins i tot, ara és criticat per sectors que en denuncien la seva tergiversació: avui dia és una "simple festa" que ha abandonat el to reivindicatiu i social. Però... aquesta normalitat amb què conviuen heterosexuals i homosexuals de la gran ciutat i la seva àrea metropolitana contrasta de ple amb la realitat de les comarques i pobles de l'interior dels Països Catalans. directe!cat ha parlat amb alguns testimonis d'arreu del territori que no viuen en zones urbanes i aquest ha estat el resultat.
Illes Balears: "Em sentia molt sol"
En Josep té 34 anys i és de Menorca. Actualment viu a Barcelona. Encara no ha sortit de l'armari al seu poble: "supòs que està relacionat amb què és un tema difícil per la família i també amb què no hi visc des de fa molts anys, per tant és més fàcil obviar-ho".
En Josep té 34 anys i és de Menorca. Actualment viu a Barcelona. Encara no ha sortit de l'armari al seu poble: "supòs que està relacionat amb què és un tema difícil per la família i també amb què no hi visc des de fa molts anys, per tant és més fàcil obviar-ho".
Explica que l'adolescència "no va ser fàcil. Ara que sóc adult no em relacion gaire amb la gent d'allà quan hi vaig de visita. La veritat és que he perdut el contacte amb la gent del poble".
Sí que ha explicat que és homosexual a Barcelona: "a la gran ciutat ets totalment anònim i tens a l'abast altres realitats que et poden ajudar en un moment donat. En un poble petit et sents sol". Tanmateix, opina que, tot i que no es pot generalitzar, als pobles la gent és més conservadora: "en el meu cas també s'ha de tenir en compte que es tracta d'una illa petita, i tinc la sensació que la gent és encara més tancada. Avui en dia segur que han canviat les coses, però a finals dels anys 90 era així".
A Barcelona s'obria un nou horitzó: "em vaig mudar a viure als 18 anys a Barcelona per anar a la universitat. Va ser un alliberament, tot i que vaig continuar durant alguns anys amb alguns dels comportaments adquirits a l'illa". Però la gran ciutat l'ha canviat: "era molt tímid i introspectiu i pens que ara ja sóc més obert".
No és fàcil deixar enrere dinàmiques negatives, sobretot si s'ha patit: "vaig patir assetjament escolar durant la meva adolescència. Jo era molt sensible i una mica efeminat, amb aptituds nul·les per l'esport, pel que vaig ser l'objectiu de burla dels 12 als 15 anys. Vaig canviar d'institut i la cosa va millorar, però va ser una experiència que em va marcar molt i supòs que ha condicionat la persona que sóc avui".Per ajudar a canviar aquestes dinàmiques als pobles, en Josep suposa que "és qüestió de temps". Malgrat tot, però, pensa que "s'hauria de desautoritzar amb més contundència les persones que fan declaracions en contra de l'homosexualitat, com ara els líders polítics o religiosos que sovint tenen ressò mediàtic".
Solsona, Catalunya: "Sempre em deien marica, i un cop vaig acabar a urgències"
En Jordi és de Solsona, té 30 anys i viu a Mataró. Ell va sortir de l'armari al seu poble amb només 16 anys. "Va ser difícil, ja que sempre se'm tractava de marica o maricon perquè jugava a barbies amb les companyes de classe". Abans de sortir de l'armari els companys més dominants ja es reien d'ell: "per com parlava, per com reia, fins i tot, alguna vegada em van tirar contra la paret o em van agredir físicament".
Recorda que va ser complicat explicar al món com era ell, sobretot al poble: "d'arrels conservadores on la majoria de la població és gran, de 50 anys en amunt. Un poble de pagesia, catòlics i a sobre on hi ha la capital diocesana... és dur".
Però tot va canviar quan va anar a la UAB a estudiar: "la llibertat". Marxar del poble per en Jordi va suposar tastar el "Open Mind: ningú et mira, ningú diu res encara que ho pensin. És completament diferent. Un se sent respectat, perquè no hi ha ningú al darrere fent-li ombra amb insults i molèsties vàries". El bisbe de Solsona, justament, fa poc ha fet unes declaracions polèmiques sobre l'homosexualitat. Per això en Jordi creu que el seu poble la gent és més conservadora que a ciutat tot i que menciona un cert canvi quan ERC va substituir CiU al govern municipal.
Un cop a la capital, Barcelona va representar "no haver de reprimir cap dels impulsos, ni accions, ni manera de fer".
Ara viu de manera estable a Mataró. Lluny han quedat els cops i els crits. Tot i això, recorda: "vaig anar algun cop a urgències per cops de cap. La tolerància era mínima i cada vegada que els dominants de classe podien fer la guitza aprofitaven l'ocasió". Però les ferides no són físiques: "fa més mal la discriminació, la intolerància i la falta de sensibilitat i comprensió que les agressions físiques en sí".
La solució, per en Jordi, passa per l'educació: "les noves generacions aprendran a viure amb aquesta nova cultura i visió de la societat multicultural i multisexual. S'ha d'educar i conscienciar".
País Valencià: "sempre vaig tenir por a mostrar-me tal com sóc"
L'Isabel té 45 anys i és de la comarca Els Serrans, a l'interior del País Valencià. Actualment viu a Barcelona.
Explica que encara no ha sortit de l’armari: “El meu poble és molt petit i tots ens coneixem. El xoc que suposaria que la noia que ells coneixen no és la real seria molt traumàtic. Ara ja amb la meva edat no m’ho plantejo”.
I és que de petita no ho va passar bé, àdhuc, opina que "ser lesbiana és més difícil que ser gai". “Els comentaris masclistes i les actituds heteropatriarcals són molt més marcades als pobles. Jo sempre vaig tenir por a mostrar-me tal com sóc” conlou.
I és aquí on rau la principal diferència. L'Isabel creu que a la gran ciutat tot és diferent: “A la gent li és igual tot. Quan vaig anar a viure a Barcelona quan tenia uns 26 anys, la sensació era que ningú et jutjava ni et mirava pel carrer. Podia anar agafada de la mà d’una noia i la gent passava de llarg”.
I es constata una sensació que tots els nostres entrevistats van expressant: la mentalitat als pobles és més conservadora. “La manca de diversitat, de cultures... la poca mescla fa que tot sigui més difícil de canviar”, comenta.
Catalunya: "No vaig sortir de l’armari fins que vaig marxar a Barcelona"
En Marc és d'Amposta i hi viu. "Una ciutat petita en un entorn rural. No té cap àrea urbana propera" i assegura que això és un fet clau pel col·lectiu LGTBI. Ell sí que va sortir de l'armari i explica que "va resultar molt difícil". Ens explica com ho va viure: "A comarques no tens referents propers ni espais de socialització amb altres persones com tu". De fet, la seva tàctica, com la de tants altres, va ser la següent: "No vaig sortir de l'armari fins que vaig marxar a estudiar a Barcelona". Opina que a un poble la pressió social és més alta: "tothom sap més de tu. Estàs més exposat i les dinàmiques socials són més tradicionals i tancades".
En Marc creu que la diferència entre un poble i la ciutat és que en el primer "no passes desapercebut". Explica que a les zones rurals la gent té "uns valors i uns esquemes mentals molt arrelats, que resulten difícils de canviar perquè, en major o menor mesura, topen en allò que surt de la norma". És per aquest motiu que explica què significava per a ell anar a Barcelona: "Alliberament. Ser jo mateix".
I és que en Marc recorda la discriminació que va patir a l'institut, fins i tot "un amic em va deixar de parlar quan li vaig dir que era gai".
Aquests records ajuden a clarificar què es necessita perquè la pressió als pobles cap al col·lectiu LGTBI canviï: "fer visible l'homosexualitat en totes les esferes de la vida fins que ningú s'hi fixi, perquè voldrà dir que forma part de la normalitat i no com quelcom exòtic".
Colors de Ponent: "Als pobles hi falta informació i referents"
Segons Abel Huete, vicepresident de Colors de Ponent, una associació de les terres de Lleida que ajuda i acompanya al col·lectiu LGTBI, "una de les peculiaritats del poble és que la vida personal passa a ser comunitària, és a dir, la intimitat es veu molt restringida". Aquest fet, en paraules de l'Abel, coarta la lliure experimentació de la mateixa sexualitat. Explica que la manca de referents i una mala informació funcionen com a "còctel Molotov pel que fa a l'actitud lgtbifòbica d'alguns pobles".
A Colors de Ponent, si se'm permet la broma, n'han vist de tots colors. I expliquen que és habitual que la gent porti una doble vida "per por al rebuig per una banda i per la manca d'intimitat". D'aquesta manera, pot passar que la gent "mantingui una imatge de cara al poble que concordi amb la moral social i se'n vagi a les grans ciutats per tal d'experimentar i sentir-se lliure, tornant al poble i tornant, també, a l'armari".
Que la gent sigui més tancada als pobles, segons l'Abel, respon a dos factors: "per una banda la necessitat de mantenir l'statu quo i de l'altra, la manca de referents i informació veraç sobre la diversitat sexual i de gènere". El vicepresident assegura que això "crea els prejudicis i la lgtbifòbia".
Colors de Ponent es dedica a donar suport a persones LGTBI i/o als seus familiars quan tenen problemes associats al desenvolupament de la seva identitat com a persones LGTBI. D'altra banda, també realitzen formacions a escoles i instituts per tal d'oferir altres punts de vista que trenquin prejudicis. També fan visible el col·lectiu i fomenten la socialització entre persones LGTBI per intentar reduir el sentiment de soledat que viuen a les zones rurals.
Imprimir
Enviar
POR NO PEDIR DISCULPAS POR LOS INSULTOS DE SU EX-EMPLEADO MIGUEL ROMUALDO A CATALUNYA
#60 CATALUNYA PATEIX CALOR, SÍ, PERÒ TU PATEIXES UNA...
Actualitat