Política Última actualització Dissabte, 1 de juliol de 2017 05:00 h

40 anys, dos països

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

El contrast d'aquesta setmana no podia ser més dràstic. Mentre al "Congreso de los diputados" un Borbó heretat del dictador condecorava l'excap de Falange Rodolfo Martín Villa, responsable polític de la mort de manifestants al carrer, el Parlament de Catalunya aprovava per unanimitat l'anul·lació dels Consells de Guerra practicats a Catalunya entre 1938 i 1978: el PP i Cs, arrossegats per la ignomínia de no fer-ho, votaven finalment que les institucions catalanes envaeixin de manera unilateral les competències de l'Estat. Deliciós. Només falta que la cambra catalana declari il·legals també les confiscacions d'arxius i documents efectuades el 1939 que el TC i el govern espanyol reclamen ara que retornin a Salamanca 80 anys després. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ATEMORIR. És l'únic que els queda. Només poden intentar evitar que el proper dimarts el Govern faci una nova passa endavant (molt important) i comenci a activar, en oposició oberta a les ordres del Tribunal Constitucional neofeixista i els constrenyiments de la teledirigida fiscalia espanyola, alguns dels mecanismes organitzatius i informatius imprescindibles per donar tot el rigor necessari al Referèndum que el dependentisme intenta rebentar a la desesperada. D'aquí la surrealista operació propagandística d'aquesta setmana de la Guàrdia Civil, previsiblement ordenada pel govern espanyol, amb l'objectiu d'intimidar els treballadors públics i les empreses col·laboradores de l'administració. Ha fet bé l'ANC i la Intersindical-CSC de convocar-los a una assemblea informativa. Tal i com afirmava Jordi Cuixart dijous, si a algú dels encartats el bloqueja la por, no hi ha problema, que faci una passa al costat i molts altres estaran disposats a assumir-ne la responsabilitat.

COMPLIR. El doble llenguatge és l'instrument d'aquells que han convertit la seva supervivència política en ofici de vida. Mentre a la Universitat de Lleida es congria la revolta contra la decisió de l'amic Roberto Fernández, l'alcalde de la ciutat, Àngel Ros, continua amb les seves proclames de legalitat(que no li van impedir votar el 9-N, quan hi devia veure algun interès, en plena pre-campanya municipal) per a impedir als seus veïns l'exercici d'un dels seus drets polítics fonamentals, el d'autodeterminació. Curiosament, però, el president del PSC, per assegurar-se el suport de Ciudadanos a la Paeria, no dubta a passar-se pel folre la Llei de Memòria Històrica i mantenir els noms dels carrers dedicats als jerarques locals del franquisme. Afortunadament, aquesta setmana hem sabut que tretze entitats de Lleida (associacions, partits i sindicats), agrupades en la Plataforma Lleida lliure de franquisme, el denunciaran per acabar amb la seva impunitat.

DEPENDENTISME. Dilluns, la tertúlia del "Catalunya MIgdia" de la ràdio nacional, amb Empar Moliner i Òscar Fernández (i els tertulians en ple) criticaven la proposta de l'Assemblea d'utilitzar amb més intel·ligència la terminologia en el nostre combat dialèctic per la llibertat de Catalunya. Costa d'entendre, la veritat. En la batalla de les paraules triar per a tu les que incorporen elements positius i encolomar a l'adversari aquelles que tenen una orientació negativa resulta bàsic. És per això que nosaltres ens anomenem independentistes i ells ens diuen separatistes o secessionistes. Exactament de la mateixa manera, no ens convé emprar el terme unionista per referir-nos a ells: no només perquè ve manllevat d'una situació irlandesa completament diferent, sinó perquè incorpora un element d'emotivitat positiva. Ens convé molt dir-los dependentistes: descriu exactament el que volen, mantenir-nos dependents de les decisions que es prenen a Madrid, gairebé sempre contra els nostres interessos.

DRET. Aquesta setmana hem acomplert el vint-i-cinquè aniversari de l'inici de la "razzia" de detencions preventives (l'anomenada Operació Garzón) contra 45 activistes independentistes, amb la finalitat d'assegurar la pau dels cementiris olímpica. Imprescindible la lectura dels qui van viure-ho de prop, sols i amb l'establishment polític i mediàtic (a Espanya, lògic, però també a Catalunya, molt penós) completament a la contra. Com bé sabeu, l'Estat espanyol seria condemnat molts anys després per la justícia europea per haver-se negat a investigar les tortures denunciades per la majoria dels detinguts. El suposat estat de dret que ens defensa a tots gràcies a la Constitució ha emparat la privació arbitrària dels drets fonamentals i la pràctica de la tortura. L'aniversari conviu a la perfecció amb la projecció al Cinema Aribau del documental produït per Mediapro i allunyat de les televisions sobre les clavegueres de l'estat: la porqueria no és d'avui, ve de molt lluny.

EDITORIAL (I). L'editorial del 23 de juny del diari més important del món, "The New York Times", ha obert un forat immens en la línia de flotació del cuirassat argumental del govern espanyol: la insistència obsessiva, amb l'assegurança que només som el 16% de la població espanyola, que el nostre és únicament un problema de compliment de la legalitat i que només hi ha democràcia dins la Constitució espanyola del Règim del 78 nascut del franquisme. A l'editorial la legalitat només apareix esmentada en dos moments. Al principi, en boca del portaveu del govern espanyol, i al final, per a establir que Rajoy només imposa la seva interpretació restrictiva. Tot l'editorial, en canvi, es basa en l'argument central de la part catalana: som davant d'un conflicte de naturalesa política que només es pot substanciar en termes polítics, no legals o judicials. Només cal veure com a embogit la FAES.

EDITORIAL (i II). Però encara hi ha més: l'editorial del diari nord-americà no només dóna suport al referèndum i estableix que l'única possibilitat que té el Regne d'Espanya de sortir-se'n és acordar-lo i guanyar-lo, és que a sobre compra els arguments fonamentals de l'independentisme, aquells que permetran més endavant avalar una declaració unilateral d'independència: que existeix un evident maltractament democràtic i econòmic sobre la societat catalana. "The New York Times" exigeix al govern espanyol que negociï una solució política de bona fe (cal inferir que ara actua de mala fe a través d'una constant guerra bruta) i atorgui un tracte fiscal just als catalans: esmenta la diferència entre la contribució catalana al PIB espanyol del 20% i la inversió anual de l'estat inferior al 10%. El cop a la boca de l'estómac del dependentisme ha estat tan descomunal que al PP i Ciudadanos no se'ls acudit res més que menystenir el diari més influent del planeta.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

---

Notícies relacionades