Política Última actualització Dissabte, 15 de juliol de 2017 05:00 h

Més sòlids cap al moment decisiu

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

 
Podem i hem d'estar molt més tranquils que ahir. La pressió que el dependentisme ha posat sobre cadascun dels protagonistes del procés al Govern de Catalunya no només no ha trencat la nostra formació de combat, sinó que, ben al contrari, ha servit per fer-la encara més forta. Segurament calia haver-ho fet fa alguns mesos, però més val tard que mai. El president Puigdemont disposa a partir d'avui d'un Govern més seu, fort i determinat. Capaç d'assumir les seves responsabilitats fins al final posant-hi el coll. Decidit a organitzar amb solvència el Referèndum d'Autodeterminació i, en cas de victòria del sí per un sol vot, a aplicar-ne el resultat. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ALEGAL. Quin riure. A mesura que s'apropa el dia D, impotent, les ganyotes de Miquel Iceta al Parlament de Catalunya són cada vegada més accentuades. M'encanta veure'l així de congestionat, tot i que no sembli gaire bo per a la seva salut. Aquesta setmana tot el dependentisme, coordinadament, de Soraya a Coscubiela passant pel líder del PSc, ha insistit en què l'independentisme actua contra l'Estatutet. Cal tenir molta barra. En parlen, com si no fossin ells els qui haguessin executat el seu esquarterament al Congreso; com si el TC no se l'hagués carregat ara fa set anys sense necessitat de majories parlamentàries de dos terços, mentre els seus magistrats es fumaven uns havans a la Maestranza de Sevilla. Abans de reivindicar allò contra el que van lluitar des del minut zero de la seva aprovació al Parlament, enfotent-se de la voluntat dels catalans, haurien de tenir els pebrots de demanar que es posés ara a votació.

ASSENYALAR. Diumenge, el diari de Planeta a Catalunya es despatxava amb un article dedicat al patrimoni dels membres del Govern, consellers, secretaris i directors generals, susceptible de confiscació per part de l'Estat espanyol en cas que es continuï amb els preparatius del Referèndum. Comprovada l'eficàcia en el cas de l'exconseller Baiget, ara es tracta d'atemorir per aquesta via: us ho prendrem tot. Enric Hernández ha baixat tant de nivell que es dedica a exercir de simple pinxo de l'statu quo, en el fons i en les formes. Sempre és possible degradar-se una mica més. Fer rodolar pel pendent una mica més la condició periodística. Gran idea publicar una llista de béns dels teus adversaris, com dient, sabem què teniu. Ara només falta que publiquin també les seves adreces. Per cert, després de portar les condicions retributives i laborals dels teus subordinats als nivells més precaris, i tu, Enric, quin patrimoni t'estàs fent al servei d'Espanya?

CAPSETES. Dilluns, l'Espanya amable esclatava de fraternitat. En poques hores, Pablo Iglesias anunciava que si fos català no aniria a votar, el líder d'Izquierda Unida Jesús Garzón equiparava l'independentisme als Pujol (quines coses de sentir, amb un mínim de perspectiva històrica!) i Pablo Echenique, portaveu de Podemos, se'n fotia del referèndum parlant de caixetes en comptes d'urnes. L'argument central, que el Referèndum d'Autodeterminació que convocarà el Govern de la Generalitat no serà vinculant. Sobta la capacitat d'irrogar-se el poder per decidir si ho és o no, tant com la unanimitat dels suposats "aliats" espanyols a fer seus els interessos de l'Espanya neofranquista negant tot caràcter vinculant al referèndum, en comptes d'ajudar a fer-lo real amb el seu suport. La conclusió és prou evident: l'esquerra espanyola necessita una garantia bàsica per a acceptar l'autodeterminació de Catalunya, la seguretat que si s'exerceix guanyarà el no. I això és fer trampa.

ESTAVELLAR-SE. Dimecres l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet Núria Parlón concedia una entrevista a l'ARA en la qual tornava a insistir en el seu (nou) argumentari contra l'autodeterminació, de la qual, per cert, fa només quatre anys, era encara una fervent partidària (i no només per al Sàhara, sinó també pel nostre país). Amb Miquel Iceta i altres dirigents espanyols del PSOE anuncien un paquet de propostes sobre Catalunya per a ser aplicades abans i després de l'1-O. La idea és fantàstica: no hi ha res millor per esbandir el fum de les promeses inservibles que deixar que s'airegin. La iniciativa de presentar-les abans del Referèndum és excel·lent. Sí, sobretot. Que les posin a debat públic i les portin com abans al Congreso i que comprovin quants vots reben. Que representin el més gràficament possible la seva inviabilitat. Serà la seva contribució més inestimable a la campanya del sí.

LEGITIMITAT. Del PP i Ciudadanos ens ho podien esperar. Com diria Josep Lluís Carod-Rovira no formen part dels partits de tradició democràtica al nostre país. Però hi ha un seguit de suposats catalanistes que es rabegen darrerament en una tendència creixent a negar tota legitimitat a les institucions catalanes, especialment, a l'hora de convocar el Referèndum d'Autodeterminació que desitja una àmplia majoria dels catalans. Crec que és un molt mal negoci el que fan. És més, que en el cas que ara se'n surtin en el seu propòsit d'aturar per la força la independència, just aleshores se'ls girarà molt en contra. Suposats defensors de la sobirania de Catalunya no poden actuar ignorant la dignitat i el pes de les institucions en un país amb la cultura política de fons del nostre. Com si les decisions del Parlament fossin només de dos coalicions electorals, de Junts pel Sí i la CUP.

NO. Podemos no és un tot. Mentre la direcció s'aproxima cada dia més al PSOE, un altra part de l'organització encara s'aferra als principis. A Andalusia, ha donat ple suport a l'1-O, igual com a Catalunya, on Albano-Dante Fachín, de moment, no se sap per quant de temps, continua resistint. El líder de Podem crida a la participació i anuncia que molt probablement votarà no. Cal insistir-li que faci una darrera passa de coherència i que se la jugui per la democràcia: que encapçali personalment la campanya del no. A l'hora de la veritat, el dependentisme està jugant fort, com era previsible, la carta del boicot al Referèndum (un bàndol que agrupa des de la Montserrat Nebrera fins el Jordi Évole). Comprometre's realment amb el Referèndum suposa fer campanya: Podem Catalunya i Fachín podrien gaudir segurament de tots els recursos de la campanya pública que impulsarà el Govern de Catalunya.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades