Política Última actualització Diumenge, 20 d'agost de 2017 05:05 h

Un Estat, per la nostra seguretat

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Cal tenir el semblant de ciment armat per plantar-se a la seu de la Conselleria d’Interior, al dia següent d’una terrible matança gihadista a Catalunya, i dir des de l’atril que hem de treballar-hi junts, com si fossim un equip. Quins pebrots. El màxim responsable d’un govern que delata infiltrats dels mossos en cèlules gihadistes o bloca l’accés dels mossos a la informació de la interpol sobre terrorisme, reclama unitat i concòrdia. Quins pebrots. El màxim responsable d’un govern capaç de vetar la creació de 500 nous mossos, la convocatòria de la Junta de Seguretat durant tots els anys del seu mandat o de mirar-se de lluny el conflicte del Prat, amb enormes concentracions humanes a les sales d’un aeroport en estat d’alerta 4 anti-terrorista. Cal ser molt desgraciat. Entre altres coses, necessitem un estat per garantir-nos que no ens destrossin també els nostres eficients serveis de seguretat. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

PATATES. La setmana de la tornada a l’activitat política, amb els exèrcits en formació de fit a fit, ha portat al reconeixement per part del portaveu parlamentari del PP a Madrid que el govern espanyol descarta la possibilitat d’aplicar l’article 155 de la Constitució per a reprimir la revolta catalana. Mesos i mesos exhibint l’amenaça per a acabar reconeixent que el quietisme de Rajoy ha convertit aquesta eina en inservible. A hores d’ara no són poques les raons que fan preveure que ens encaminem a un escenari semblant al del 9-N: molta declaració, a veure si reculem, però cap mena d’actuació real, perquè, a la pràctica, qualsevol escenari repressiu generalitzat generaria un escenari impossible de mantenir en el temps per part del govern espanyol. Poc a poc, a mesura que es desgranin els esdeveniments i l’única resposta que preveuen, la dels tribunals, es mostri inoperativa, hauran d’anar admetent públicament que no poden fer res per a aturar-nos.

SOBIRANIA. Amb l’aigua al coll, a la desesperada, a diferència de la fatxenderia congènita de la dreta postfranquista espanyola, el PSOE intenta construir algun argumentari per a incauts amb memòria de peix que els permeti respirar davant la fortalesa del primer d’octubre. Bàsicament, fran veure que treballen en una suposada reforma constitucional per a una Espanya plurinacional. El resultat: haver d’escoltar els socialistes madrilenys afirmant que sí triomfa aquesta via, que ells també es consideraran nació. Imagineu-vos, una unitat administrativa que no existia fa menys de mig segle i que té bandera gràcies a un concurs. Es tracta d’empantanegar-nos en una discusió semàntica que no porta enlloc; sobretot, de no parlar de l’autèntic debat, de com s’exerceix la sobirania. Ells ofereixen en 2017 nacions a canvi de renuncia a la sobirania i aquesta és una història que ens sona molt, perquè ja la vàrem viure el 1978.

UNITAT. Lamento repetir-me, però cal fer la crònica setmanal, especialment per a calibrar-ne els efectes més profunds de la deriva del Regne d’Espanya cap a un estat autoritari. El principi democràtic, fonament últim del Referèndum d’Autodeterminació va quedant en segon terme de l’argumentari dependentista, en la mesura que la seva invocació porta indefectiblement a avalar la seva celebració. Per moltes giragonses que s’hi vulguin fer, convèncer una majoria consistent de catalans que el més democràtic és impedir-los votar és refotudament complicat. Per aquest motiu, la idea que el principi d’unitat de l’estat, el de l’article 2 de la Constitució espanyola, ha de prevaldre per damunt de tot va guanyant terreny. I quan aquest principi esdevé suprem, si és obertament qüestionat per una minoria territorialitzada, com és el cas, poc a poc va fent saltar la resta dels principis democràtics un a un, sense remei. És on som ara i tenen mala peça al teler.

VACANCES. Diu que, talment com si fossim al segle XVIII, la família Dastís, la del ministre d’exteriors espanyols, ha anat de vacances als virregnats americans. Fins ara sabíem que el manteniment de les piscines i jardins de les residències diplomàtiques espanyoles valien una pasta, però ara resulta que també cal hostatjar els passavolants. Ui és que la cosa està molt malament i per damunt de tot cal vetllar per la seguretat del senyor ministre, ja se sap. L’estratègia, més vella que l’anar a peu: s’insereix un sopar oficial amb alguna autoritat local i llestos, ja tenim vacances pagades. Això sí, els catalans que col·laborin amb la democràcia posant urnes hauran de pagar fins al darrer cèntim, que en això sí que el Tribunal de Cuentas sha posat molt seriós. I mentre el conseller d’exteriors Raül Romeva rep oficialment a Barcelona els ministres d’afers exteriors de França i Alemanya, Dastis continua les seves vacances pagades.

VICTÒRIA. Tal com escrivia amb encert aquesta setmana l’Arnau Padró, si no volem tornar a perdre després d’haver guanyat, exactament com va passar el 27-S, cal començar a preparar el relat que haurem d’imposar arreu, als mitjans i al carrer, a partir de les vuit del vespre del primer d’octubre, quan es faci públic el resultat de l’enquesta a peu d’urna encarregada per TV3 (sí, perquè l’enquesta a peu d’urna, feta com sempre, amb compte enrere i formatgets és essencial per a ajudar a desfermar l’eufòria). Amb les primeres enquestes a peu d’urna, tothom i a tot arreu del món on hi hagi catalans, hem de sortir al carrer a celebrar la indepedència. Cal preparar-ho abans, res de cridar al mal temps, actes organitzats, amb música i petards i miles de claxons sonant, a cada poble, a cada barri. Sigui quina sigui la participació que la repressió de l’estat hagi aconseguit minvar.

VÒMIT. Hi ha coincidit tothom, els moments de tensió màxima acostumen a fer surar el millor i el pitjor de tothom. En el cas del dependentisme polític i mediàtic, situat ja habitualment en un nivell de fangar i mentida digne de concurs, aquests dies han estat pràcticament insuperables. Llegir els editorials i els articles d’opinió habituals, vinculant ara l’atemptat de Barcelona amb l’independentisme, ha estat un exercici realment escruixidor. Que Enric Hernández o Lluís Bassets hagin aprofitat les primeres hores posteriors als fets per carregar contra els mossos d’esquadra, fins i tot amb l’ús de notícies falses, només perquè es tracta, sempre a tot preu, de deteriorar la imatge de les institucions del país. Que els de sempre hagin convertit les seves portades en una indecorosa exhibició de sang a canvi d’ingressos. Els dies excepcionals són aquells en què més t’alegres de ser al cantó digne de la història.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.

---

Notícies relacionades