Política Última actualització Diumenge, 1 d'octubre de 2017 05:00 h

I a la fi, el dia més important de les nostres vides

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

Per a alguns, els més cansats, la jornada que hem esperat (que ve d'esperança) durant dècades de militància en la causa independentista. Molts porten unes quantes hores ja ajudant a mantenir oberts els centres de votació. Avui toca sortir en massa i gaudir d'una jornada plena d'emocions, que tancarem, eufòrics, celebrant un resultat històric per a l'independentisme. L'escac i mat a l'Espanya mes rònega, la del Règim del 78, l'albada de la nova República Catalana. Serà una jornada curulla de sentiment, viscuda en companyia de centenars, de milers dels nostres conciutadans, que haurem omplert els carrers per a evitar que ens segrestin l'autodeterminació. El d'avui serà un article poc llegit, que ja tenim prou feina: riem i plorem d'emoció, que el dia s'ho val. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.
 

JOVES. Tota una nova generació arriba en suport de la revolta. És tracta de gaudir a fons de l'oportunitat única de construir-se un país nou de trinca, a la mida, tot i les inseguretats del futur. Les amenaces de l'Estat amb implicar, a la contra, fins i tot, la fiscalia de menors, resulten terriblement patètiques. També, la barroera campanya mediàtica contra l'escola catalana: un insult contra els seus professionals, un intent descarat d'aprofitar el viatge per arrasar amb tot si és que perdem. Dijous mateix, Xavier García Albiol cridava a re-centralitzar les competències en educació per a acabar amb tants anys d'adoctrinament. La mobilització dels estudiants de secundària i universitaris aquell dia, la més gran de la història a Barcelona, ens ha deixat imatges per al record, especialment amb la confluència dels bombers, que s'incorporaven després del seu espectacular acte al Museu d'Història de Catalunya. Hem viscut jornades certament inoblidables.

NORMAL. La ultradreta campa lliure a ponent. Amb el PP incrustat i la catalanofòbia com a element medul·lar del nacionalisme espanyol. La trobada de càrrecs electes convocada per Podemos, amb una assistència, per cert, molt fluixa, va acabar amb el poliesportiu envoltat per gairebé mig miler d'energúmens coartant la llibertat dels reunits. Naturalment, la policia no va poder actuar per protegir-los, perquè era prioritari buscar urnes i paperetes a Catalunya. Al dia següent, els mitjans espanyols ignoraven profusament la notícia. Imagineu-vos, la segona autoritat d'Aragó agredida a cop d'ampolla, un fet que no mereix cap mena d'atenció. Imagineu por un moment que es tractés d'una representant del PP i que això mateix hagués succeït a Catalunya: l'allau de propaganda dependentista per part dels mitjans espanyols seria descomunal. Realment, és una desgràcia ser espanyol i demòcrata decent: el panorama que els està deixant el PP és dantesc: i ells no poden marxar.

PENETA. Estan entre desorientats i enrabiats. Per una banda, hi ha els qui havien construït durant anys, contra les fortes evidències de l'origen pulcre del moviment popular de les consultes populars dels anys 2007-2009, la ficció que tot plegat era simplement un engany de les elits empastifades per les retallades i la corrupció (el que no vol dir que en part hagin intentat contaminar-hi i en alguns moments ho hagin aconseguit). De l'altra, hi ha els expertíssims politòlegs i juristes que analitzen la realitat al laboratori i de tant exigir-ne correcció acadèmica han acabat per negar-se a veure, davant mateix dels seus morros, l'alçada descomunal de la revolució democràtica i popular més neta i interessant de les darreres dècades al món civilitzat. En el fons, marcats per les xacres del seu sectarisme, com més brilla el moviment, més ràbia els fa no ser-hi. Han fet tard i la supèrbia els encega d'odi. Fan pena.

RECOMPTE. Avui viurem una jornada que passarà als llibres d'història. No cal dir que, amb la probable presa dels llocs de votació per part de la policia espanyola, la jornada electoral no podrà considerar-se normal. Caldrà tenir molt en compte un fet: la participació i els resultats s'han de mesurar sobre la base de les meses (poques o moltes) on la jornada electoral i el recompte hagin tingut lloc amb normalitat, sense entrebancs insuperables. En cas contrari s'obren dues possibilitats, considerar com a vinculant el resultat d'allò que no hagi interferit l'Estat espanyol o bé convocar tots aquells ciutadans que no s'hagin pogut expressar a un nou intent en dies posteriors, abans de fer públics els resultats definitius. Naturalment, una vegada els tinguem, com que volem crear un estat seriós, caldrà aplicar la Llei de Transitorietat i, en cas que la victòria sigui del sí, proclamar immediatament la independència.

SUPORTS. La recepció internacional de la posició repressiva espanyola, naturalment, ha estat un absolut desastre. El Regne d'Espanya no ha aconseguit pràcticament cap suport més enllà de Donald Trump, i a canvi d'una compra d'avions de combat per valor de 3.500 MEUR. Cap líder mundial ha sortit a condemnar el referèndum. Cap ni un. Dies abans, el fet que María Dolores de Cospedal hagués d'anunciar, ella mateixa, sense un trist comunicat complementari, el suport del secretari de Defensa dels Estats Units, força patètic. El cert és que les portades, els editorials i els articles de la premsa lliure, pràcticament arreu del món s'han posicionat a favor del respecte als drets fonamentals dels catalans. La nota de dijous de Nacions Unides ha vingut a reblar el clau de l'aïllament espanyol. Fins al punt que divendres Rajoy renunciava a assistir a la cimera de la Unió a Tallinn i Enric Millo corria a convocar tots els cònsols.

TRAMPOSOS. Ells i elles no sé si en són conscients, però darrerament està resultant ja molt patètic escoltar certs politòlegs, des del sofà, opinant exquisidament sobre l'absència o no de garanties en un referèndum que l'Estat està intentant aturar pel criminal. És una actitud tan mancada d'ètica que em provoca perplexitat. Recriminar als qui volen votar com sempre que l'Estat que ens priva del dret a l'autodeterminació cometi tota mena d'excessos (no hi ha dret fonamental que no hagi estat vulnerat) per a evitar-ho. És tan deliciós com escoltar Mariano Rajoy o el seu portaveu Méndez de Vigo afirmar que el Referèndum no té garanties perquè no hi ha un cens, ni campanya, ni punts de votació, ni paperetes, ni ciutadans convocats a les meses. Cal ser molt cara dura per recriminar aquestes mancances mentre et comportes com un veritable autòcrata per tal de produir-les.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades