Política Última actualització Dissabte, 7 d'octubre de 2017 05:00 h

Un país nou per sentir-nos orgullosos

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

El que vàrem fer tots junts l'-1-O, institucions i poble, va ser absolutament increïble. De pell de gallina. No ho oblidarem mai. Tampoc, als qui ens van agredir sense contemplacions. Per damunt de qualsevol altre sentiment (i més, com més perspectiva tinguem) el que ha de predominar és l'orgull de formar part d'un país que fa coses tan meravelloses com la defensa de la democràcia de diumenge passat. La nova República n'ha de fer memòria per sempre. Al nomenclàtor molts carrers i places primer d'octubre. Però també cal posar-hi plaques en memòria a tots els centres de votació atacats per la policia espanyola i fer homenatges a les persones que en van ser víctimes. Volem un país on coses com aquestes no passin mai més. Aquests són alguns dels grans temes de la setmana.

ATURAR (I). Com sempre que s'escala una muntanya difícil, el vertigen és inevitable. El depedentisme en tromba, noquejat per la victòria del sí al referèndum de diumenge, intenta ara que dubtem, davant el desplegament de por i repressió de l'Estat. L'esforç per evitar que el Govern de Catalunya i la majoria independentista compleixin el seu doble compromís amb els electors (els del 27-S i els de l'1-O) i declarin la independència en els propers dies va per terra, mar i aire. Es tracta que tot el dolor infringit per Espanya diumenge passat no serveixi de res. El comte de Godó ens envia la degana del Col·legi d'Advocats de Barcelona, filla d'un dels magistrats del TC que es va ventilar l'Estatutet de la Moncloa, per a intentar a la desesperada operacions de mediació que posen com a primera condició que renunciem a allò que hem decidit entre tots els qui vàrem voler fer-ho, amb sang, suor i llàgrimes. Quina barra.

ATURAR (II). De cap manera hem de canviar el full de ruta. Només serem respectats si som fiables. Ara toca aplicar la Llei del Referèndum i la de Transitorietat i Fundacional de la nova República. I a l'hora de fer-ho, confiar en el lideratge de la gent que ens ha dut fins aquí de manera tan sòlida i admirable. S'ho han ben guanyat, encara que algunes de les nostres vedettes semblin viure de posar sempre en dubte allò que fan. Política és credibilitat i l'extraordinària força del moviment popular que viu Catalunya només pot continuar si es manté la pulcritud en els compromisos adquirits, banyats en l'esforç titànic del passat 1-O. Qualsevol altra sortida seria àmpliament contestada internament, portarà a l'esquarterament del moviment independentista. Però no només a dins. Només ens farem creïbles al món si portem fins a les darreres conseqüències la nostra aposta per la independència i trenquem definitivament amb el seu statu quo.

AVAL. L"a por ellos" de sortida presagiava el pitjor. La sortida dels efectius d'ocupació de la policia nacional i la guàrdia civil extra motivats cap a Catalunya recordava les dels cossos militars expedicionaris que les velles metròpolis del segle XIX enviaven a les seves colònies africanes i americanes. A aquelles imatges, que quedaran entre les més importants per a explicar com va anar tot, va seguir el silenci total de les autoritats espanyoles. Un govern responsable hauria cridat l'atenció dels afectats, recordant-los que la seva missió era només la de treballar "proporcionadament" contra el referèndum. Però, no, aquesta era només la seva raó secundària; en realitat havien de provocar la màxima violència amb tres objectius: rebaixar la participació, estendre la por i demostrar a la dreta cavernícola que Rajoy i Soraya havien complert. El nivell extraordinari de participació (un 43% tot i les porres volant) demostra, però, que van fracassar gairebé absolutament.

CINISME. Esperonats pels seus, aniran a més. Serà responsabilitat ja no només del Govern espanyol, escòria neofranquista, sinó també de les institucions europees, incapaces de defensar, ni que sigui verbalment, el més mínim respecte als nostres drets fonamentals. Que suposadament som ciutadans europeus. L'actitud de moltes plomes catalanes als mitjans, de jutjat de guàrdia. Primer, durant setmanes, convertint l'exercici del dret a l'autodeterminació en una mena de crim contra la humanitat, van propiciar el clima adient per justificar l'ús desfermat de la violència de l'Estat. Calia aturar el Referèndum suspès pel TC, que ells anomenaven il·legal, com fos. Evitar de totes totes una participació elevada. I per arrodonir-ho, després d'haver generat unes condicions impossibles per a la votació ara tenen la immensa barra d'afirmar que al final hi va anar més gent a les urnes perquè s'hi repartien garrotades. Un veritable màster en cinesme i manca d'ètica.

CLIC. Les compareixences del portaveu de la Comissió Europea, Margaritis Schinas, fa temps que són patètiques: un periodista rere l'altre, de vegades més de deu, preguntant sobre la vulneració dels drets fonamentals a Catalunya, i ell, marit d'una il·lustre militant del PP, fent-se l'orni. Dimecres, el ple del Parlament europeu reblava el clau. Ja ho hauríem d'haver captat amb l'actitud envers els refugiats: una Europa que avala sense contemplacions la vulneració dels drets fonamentals dels seus ciutadans no ens interessa. Som molts els catalans que aquests dies ens plantegem si, més enllà de l'obertura de la nostra economia al continent, cosa que és possible fer a base d'acords bilaterals, participar de l'estructura política d'aquesta Unió Europea ens interessa. Els seus valors són cada vegada menys els nostres. Al final no ha estat Catalunya la que ha sortit d'Europa, sinó Europa de Catalunya. I té mèrit, perquè pocs territoris com el nostre li eren tan afins.

DEBÒ. De primer va ser la Borsa i les cotitzacions dels grans grups bancaris en caiguda lliure. Després, la pressió via canvi de seu social a Espanya de diverses entitats financeres i empreses. Potser és perquè això va de veres. En part, també, perquè es tracta d'estendre la por i d'evitar al preu que sigui l'aplicació del resultat del Referèndum de l'1-O. Calma i tranquil·litat: pel que fa als bancs, la fixació de la seu central dins d'Espanya assegura la seva disponibilitat de reserves del BCE però alhora anticipa el reconeixement d'una possible Catalunya independent; a la qual, per cert, hauran de tenir una altra seu per poder disposar de llicència per a operar. En el cas de les empreses, moltes d'elles d'àmbit internacional, cal avisar també que si Catalunya deixa de formar part el Regne, serà també bastant lògic que traslladin les seves seus a Espanya al que quedi d'Espanya.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 

---

Notícies relacionades