Política Última actualització Diumenge, 8 d'octubre de 2017 05:00 h

Un mandat inequívoc: apliquem-lo

Catalunya en temps de sedició: resum de set dies entre l’agressió i la resistència.

De l'1-O d'octubre, guanyat amb sang, literalment, se n'ha després un mandat potent i inequívoc. Fets públics els resultats definitius divendres, tot i l'absència de la pràctica totalitat dels votants del no, molts d'ells esporuguits per la violència de l'Estat, sabem que més de dos milions de vots van ser a favor del sí: una participació superior a la del Referèndum de la Constitució Europea en 2005 i bastants més vots, per exemple, que els qui van servir per fer efectiu l'Estatut d'Autonomia en 2006. La declaració d'independència que esperem per a aquesta setmana gaudeix d'una triple legitimitat: la del 55% dels votants del 27-S, la del 90% de l'1-O i la que l'avala com a causa justa davant la vulneració de tots els drets fonamentals a Catalunya per part del Govern espanyol en plena orgia repressiva. Confiem que l'actual majoria parlamentària sabrà traduir en sobirania la nostra set de llibertat.

DIÀLEG. Per dignitat. Després dels successos del 1-O cal restaurar la dignitat de milions de catalans atacats impunement per la policia espanyola. L'estrès emocional, l'ansietat provocada per les ràzzies de les forces d'ocupació, segurament no tenen remei. Però els caps oberts, les fractures i les contusions, sí. Cal demanar al Govern que no accepti cap negociació sense una condició prèvia i fonamental: fins al moment que el govern espanyol no renunciï explícitament a l'ús de la violència, identifiqui els comandaments i agents responsables dels atacs i agressions i els sancioni. Caldrà que responguin al més de mig miler de denúncies ja presentades, davant dels organismes penals internacionals. No oblidarem mai el que ens van fer. Per això un diàleg digne ha de passar pel rescabalament moral de les víctimes. I, sobretot, per no lliurar a l'adversari a la primera de canvi, cagats, les posicions que van assolir deixant-se la pell a cops i bastonades.

ESPORUGUITS. Els hem escoltat durant mesos afirmant que això era un invent dels de dalt que es desfaria a la primera dificultat. Que ens acabaríem dividint. Que això de la revolució dels somriures no era seriós. Aquests dies hem descobert que el nostre poble és dur com una roca. Els moderats ens avisaven que en realitat tot era una broma dels de sempre per a mantenir-se en el poder. Que com era que no havien proclamat ja la independència i que el Referèndum d'Autodeterminació no hi era al programa de Junts pel Sí. Resulta extraordinàriament divertit comprovar ara com just els mateixos que deien que tot era una broma, ara demanen esporuguits que ho sigui. Davant la proclamació immediata de la independència pel Parlament de Catalunya ara demanen temps. Ja no hi ha terminis. El processisme ara no és cap xacra. Pau, calma i moderació. Mare meva, quanta coherència!h

FEBLESA. El primer dia d'octubre els catalans vàrem viure un grau inusitat de violència, buscada per motius sobretot partidistes: la caverna havia de veure que Rajoy actuava sense contemplacions i els catalans havien de prendre por per fer baixar la participació que les enquestes començaven a situar sòlidament per sobre del 60%. Tot plegat amb l'objectiu de prevenir la Declaració d'Independència continguda en la Llei del Referèndum. En realitat, es tractava d'una acció que palesava el profund afebliment de la posició espanyola la setmana anterior al Referèndum. Detenir el president Puigdemont o membres del seu Govern; actuar contra la mesa o membres del Parlament; intervenir sobre els mitjans públics catalans o detenir els seus directius; tot plegat, mesures que tothom donava per descomptades i que finalment no es van dur a terme. La bèstia encara té capacitat per a fer grans urpades, però està ferida de mort. Aquesta setmana en serem testimonis.

GUANYAR. Hem votat i hem guanyat, però, lamentablement (i mira que ho sabíem, que ho havíem de preparar bé) hem tornat a fallar a l'hora de construir el relat sobre el Referèndum d'Autodeterminació. Els propers dies diran si de manera tan lamentable com les jornades immediatament posteriors al 27-S. És clar que, en estat de xoc una bona part de la ciutadania,  la resposta a la violència policial havia de marcar les primeres hores i dies. Però el cert és que l'eufòria per la victòria en el Referèndum havia de ser-hi també present, i ho ha estat massa poc. La festa de la celebració de la victòria va venir marcada per l'oferiment dels resultats del recompte passada la mitja nit i sense la litúrgia habitual de formatgets i cintes de dades. A partir d'aquí, ningú ha tornat a insistir en la barbaritat que representa que el sí superés el millor resultat de la història de l'independentisme en unes condicions repressives tan adverses.

PLATS. A les darreres hores resulta divertit comprovar de quina manera el CNI, la Policía Nacional i la Guardia Civil es llancen els plats pel cap. En realitat haurien caure sobre Soraya Sáenz de Santamaría, qui havia assegurat per activa i per passiva que no hi hauria referèndum. Critiquen com va ser possible amagar i distribuir el material necessari per dur a terme les votacions i l'organització de l'arquitectura informàtica del cens. No entenen les directrius polítiques que van forçar una intervenció al xoc contra la gent, per comptes d'entrar divendres a la tarda arreu i assegurar-se que els col·legis no obririen. Certament, sembla tan evident que l'operatiu havia de basar-se en una presència prèvia dels cossos policials que l'única conclusió possible és que els atacs i les càrregues van ser justament buscades pel Govern espanyol amb una finalitat exemplaritzant i pensant no només en el dia 1, sinó en el que necessàriament s'esdevindrà aquesta setmana.

VALENTS. Molts som els catalans i catalanes que hem passat dies d'una tensió enorme, només rebaixada a mitja setmana, després de l'aturada de país i a l'espera de la històrica sessió de dimarts. La productivitat d'aquestes setmanes, certament, no serà la més alta de la història. Permeteu que insisteixi una altra vegada: la por, la incertesa, el dolor pels fets de diumenge, vénen superats per un sentiment, l'orgull de compartir aquest país nostre amb gent tan abnegada, compromesa i valenta. Capaç de mantenir la discreció per organitzar amb èxit tot el dispositiu electoral, d'auto-organitzar-se per defensar els col·legis electorals durant dos dies, de posar si calia els seus cossos per davant en defensa de les urnes i els vots. I en contrast, em pregunto com es deuen sentir ells, els de les porres i els cops en defensa de la legalitat vigent, defensada, principalment, pels qui el 1978 van votar en contra de la Constitució espanyola.

Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
 
 
 

---

Notícies relacionades